CRONICA DE UNA MUERTE ANUNCIADA

Durant tota la setmana la organització no parava d’enviar correus electrònics esfereidors sobre les altes temperatures pel dia de la cursa. Fins hi tot eren capaços de guardar-te el pitrall per l’any que ve si decidies deixar passar aquesta edició, o sigui que la cosa  es preveia seriosa. En els ultimes entrades ja havia deixat constància de que aquest seria el handicap decisiu.

La ilusió i totes les hores de feines acumulades pel gran dia et formen una pelicula de cera a les orelles i en el teu cap només hi caven el trionf i els ritmes alts per arribar a la meta enorme.

Tot estava en marxa, alimentació correcta, aclimatació horaria correcta, hidratació correcte, escenari correcte així doncs, dos quarts de sis del matí esmorzat i apunt per anar a agafar el metro. Hem trobo amb el company de batalla i comença l’espectacle, autobusos escolars de Massachusetts en linia i tots cap al Village de sortida a Hopkinton. Per molt que un es pugui  imaginar tota aquella organització es queda molt curt amb la realitat. Tot està tremendament estudiat perquè l’atleta ho tingui tot a mà. Aigues, Powerbar, Gatorade, platans, WC’s a discreció, tot a disposició de cada atleta abans de la sortida.

Tres estiraments, cinc minuts de trote suau, dos progresius i cap al matadero, wave 1 i a esperar el tret de sortida. Perdó hem deixava l’himme nacional, collons el foten fins hi tot per anar a….

Primer quilòmetre 3:26, companys l’emoció és màxima i és molt dificil saber controlar els sentiments. Quilòmetre dos ja hi posem una mica de seny hi ens posem a ritme de quatre el quilòmetre. Primers compassos controlatsi sensacions normals, en només cinc quilòmetres ja havia xocat la mà a milers de nens,  carai quin munt de gent animan, això és una festa.

Com que havia vegut tres ampolles d’aigua a la sortida de moment no en bec més ja que hem noto la bufeta plena. Com aquell que no vol vaig pensant amb el Ferran, ja passo pel deu i encara no m’ha atrapat, un pel per sota dels quaranta minuts i de moment tot correcte.

Tan sols fer un parell de quilòmetres més ja veig que sense mullar-me ja vaig molt xop, porto els mitjons que hem cremen i les puntes dels peus hem fan mal. Les sensacions de calor començen a preocupar-me, els que hem coneixeu ja sabeu com suu. Passo pel quince intentant fer bona cara per la foto però ja no tinc gens de bones sensacions, hem costa anar a 4:10 i aquell trencacames m’està carragant les cames de valent.

Cap al disset sento ple meu costat: Com vas Jordi? I la meva resposta ja és, no vaig gaire bé. Hem tocarà remar de valent per passar pel pas de la mitja mig decent. Amb grans esforços passo per la meridiana amb 1:26. No es que sigui un desastre però el que noto ja és que tinc rampes als dos quatriceps i un parell de fiblades al bessó esquerre gairebé hem fan caure al terra.

Companys això ja no va bé però com la marató és tan llarga i passen tantes coses amb cinc minuts que decideixo anar tirant sense mirar els temps de pas i posar-me com a objectiu arribar al 30 que és on m’esperaven els meus amics, com ha minim he d’arribar fins alli.

Literalment era un calvari, no podia agafar cap tipus de ritme, tenie les cames superadolorides, cada impacte amb l’asfalt veia les estrelles.  A partir d’aquí ja no recordo gaire cosa, només la gran cridoria de la gent: - You can do it!!  Came on seven ou five!! . Pel meu cap només passava, nen avui patirem i de valent.

Vaig sumant quilòmetres a la velocitat de cargol, van passant riuades de gent I tu ni tan sols tel’s pots mirar. Passar un quilòmetre era equivalent a cinc gots de Gatorade i cinc més que hem fotia pel cap. Realment no podia ni faba, no se quin era el ritme però no hem pensava que pugués arribar al 30. Amb un esforç sobrehumà anava fent passet a passet, curiosament podia còrrer a les pujades i tenia que mig caminar a les baixades, cada impacte era un dolor brutal als quatriceps.

Finalment arribo al 30, els meus amics veuen arribar una momia. Kaleen es fot a plorar al veure de les condicions en que venia, hem paro amb ells, faig trenta renecs i decideixo que la cursa ja s’ha acabat, marxo cap a casa. Prenc una ampolla de veguda energètica d’un glop i hem prenc un Gel que portava a la mà, estava tot rebregat de de la força que feia amb la mà.

Al cap d’uns minuts i després de fer molts estiraments la Kaleen hem diu: vols que corri uns quilòmetres al teu costat? Dubto moltissims de si fer-ho i al final hem dic, puc ser capaç de fer deu mil metres mes? Bé, no creia que seria capaç de de fer uns metres més però el meu cap hem deia: Hem vingut fins a Boston per tirar la tovallola? Vinga va, som-hi!! Tinc molta gent darrera els seus ordinadors pendents dels meus temps de pas, no el puc fallar!!

Així doncs comença la processó, la Kaleen fa un quilòmetre i mig amb mi i llavors li dic: Vinga va torna que jo faré el que sigui per arribar a la meta, ens trobem a casa, no patiu per mi.

Ganes de vomitar, formigueix a les mans, rampes indescriptibles, llengua pastosa, mirada perduda… amb totes aquestes sensacions vaig acostant-me a la meta com vaig poder. No recordo gran cosa, només se que a casa tinc una medalla que hi posa Boston Marathon 2012 i una foto que recorda que vaig passar per la linia de meta.

" La meta més esperada"

Aquesta és la grandesa de la prova reina, no saps mai a què t'enfrontes. Només saps com arribes a la linia de la sortida, però no sabras mai com creuraras la linia d'arribada. Està clar que no és una derrota sino una gran experiència vivida y una lliço ben apresa.

Aprofito per comunicar-vos que hem retiro d'aquesta distància durant alguna temporada, s'han de  dedicar moltissimes hores i a partir d'ara hem venen molt de gust les distancies més curtes. Així doncs ens veiem als deu mils estiuencs a tot drap!!! 

PD: Una forta abraçada pel meu company de cursa que també va lluitar lo indescriptible per arribar a la linia de meta.  Ferran de Torres, a partir d’ara un amic de batalla. 

"Podriem dir que final feliç"

TOT A PUNT PEL TRET DE SORTIDA

Ara si que ja s’ha acabat el broquil, ja ho tenim tot apunt per demà.  Per fi ha arribat l’última i esperada prova de la temporada. Molts quilòmetres i matins enrera han quedat per estar a la linia de sortida de Hopkinton.

A la expo de la marató s’hi han pogut veure personatges importants com el bicampio de l’ironman de Hawai, la segona classificada de la maratho de l’any passat Desiree  Davila, els inseparables pare i fill “ team hoyt”… i evidentment tot aquell material pel personal que va a lluir el tipet a les curses. No hi ha faltat de res per una marató amb aquest prestigi.

"Team Hoyt"

Pitrall penjat a la samarreta C.A. Francoli, mocador de la senyera pel cap i DS-Trainer enllustrades per començar la cursa amb tota la confiança del món. Només ens pot tumbar la temperatura, que com ja us he anat comentant durant la setamana serà  bastant alta, tot i això segueixo amb el mateix plantejament. El que s’ha de tenir en qualsevol marató, tenir el cap clar i dosificar fins als quilòmetres decisius, suposo que la experiencia d’haver-nes competit alguna que altra hem donarà la calma per saber el que s’ha de fer en cada moment.

Al igual que a Praga, intentaré aprofitar la quantitat de gent que portaré davant per no haver de tirar del carro i deixar-me portar a un ritme controlat fins als quilòmetres decisius on ja cadascú ha de fer el que pot.

"Pitrall per recordar"

Aquest matí he anat a la ciutat per veure una mica l’ambient de la cursa per demà. Feien la cursa de 5k per tota aquella gent que encara no s’atreveix amb la marató i vol gaudir de la cursa de la ciutat. Com a cada cursa hi ha els més competitius i han creuat una vintena de màquines  per sota del 14’ que ja és corre. Després per finalitzar el matinal athlètic han seguit amb la milla, on hi participavent els millors joves de les escoles locals. Impresionant veure com canalla de menys de quinze anys que encara no s’afeiten son capaços de còrrer per sota de 3’ el quilòmetre, les noies no es queden enrera i  els fan amb 3’15’’.

De moment molts nervis per demà ja que l’escenari acolloneix una mica, hem relaxa saber que tinc els deures fets de la temporada I que demà passi el que passi serà una cursa en que recordaré tot la meva vida.  Espero creuar aquesta linia amb un gran sonriure a la cara. 

"Finish line 26.2 miles"

By  Plastic

PRÈVIA BOSTON 2012

A hores d’ara no se si podré còrrer el dilluNs que ve, estic sentat en un autobus de la companyia Fung Wah que hem porta desde el barri xinès de Boston al barri xinès de New Yrok, si aconsegueixo sortir-ne d’aquesta el dillums estaré a la linia de sortida.

En aquesta època de retallades ens hem de solidaritzar amb el govern i no excedir-nos del pressupost fixat de bon principi, aquesta és la raó perquè estic aquí sentat.

Per la vessant esportiva estic una mica confús, el clima aquí és molt diferent. El vent ha bufat de fort a moderat cadascun dels dies que he estat aquí, així doncs, si no hi ha cap sorpresa el dilluns bufarà.
 Per que us feu una idea, com que no conec cap lloc aquí al barri de Somerville on estic m’he dedicat a fer rodatges suaus sencillament. Algun dia m’he proposat anar riu amunt i fer un rodatge de dues hores i per culpa del vent i acabant fins als nassos, tan sols he fet rodatges de 1:20.

L a previsió pel dia de la cursa és la següent, incomprensiblement puja la temperatura molt. He estat una setmana aquí i no he passat dels 15 ºC i de sobte puja fins als 31 graus o sigui que ja ens podem calçar perquè la primera wave surt a les 10 del matí i el Sol ja està ben alt.

Com podreu veure seguim amb el fort vent, no hi ha manera de que afluixi, si més no hem diu el colega que si és així estem de sort, ja que ens bufarà a favor.

"Forecast"

Ara entenc  perfectament que l’any passat el senyor MUTAI aconseguis aquí pulveritzar el record del món i aturar el crono a les 2:03:02 (sense desmerèixer per res del món aquesta grandissima marca), si el vent que he tingut jo cada matí el tingués d’esquena el dia de la cursa  us garanteixo un 2:42 però com que no serà així, només puc garantir una cursa de menys a més e intentar baixar de les tres hores.

"ready, steady, goo...!"

He fet una mica de trampa i els meus amics m’han portat a veure el recorregut de la marató amb cotxe, hem tenia intrigat aquest Heartbreak hill. Bé, es tracta d’una hill com la que tenim nosaltres a la Rabassada, d’aquelles que sempre canviem de marxa i fem “marica l’últim”, la dificultat està en que la tenim situada al quilòmetre 32 de la marató.

 Efectivament els primers 15 son amb desnivell negatiu, moment doncs en que s’ha de còrrer amb el cap i anar frenant una mica ja que del 20 al 30 son constants tobogans. Després de la hill, ja enfiles un altre cop tirant avall en busca de la gran ciutat.

Demà torno cap a Boston i arriben ja els dies de descans i concentració. El dissabte aniré a buscar el pitrall amb el company tarragoní Ferran de Torres  i s’haurà acabat el temps de fer el turista. Us mantindré informats abans de la sortida.

" New York City"

                                                                                                     By Plastic

MITJA MARATÓ DE PRAGA. 1/4/2012

La intenció quan vaig sortir de casa disposat a agafar l’avió era fer una cursa ràpida, els entrenaments dels últims dies amb tirada llarga a la marató de BCN inclosa de 33 Km’s havien anat bé.

Només baixar de l’avió ja vaig veure que el cap de setmana seria difícil, tot estava ennuvolat com era d’esperar, pluja suau i un vent moderat.

Per no començar amb mal peu el cap de setmana vaig pensar que no passa res, millor que faci mal temps el divendres que no pas l’endemà.

Poca estona passejant pel centre perquè el dia estava de mil dimonis i en només una estona al no portar roba de pluja ens vam fotre xops. Ens acostem a l´expo de la mitja a recollir el pitrall i retirada cap a l’hotel a descansar i a mirar la tele, quins collons!!

L’endemà només posar el peu a terra vaig fer el que sempre havia de fer quan vivia aquí, mirar per la finestra. No hi ha manera xiquet,  en aquest país no es veu el Sol ni en pintura. No només estava núvol sinó també seguia plovent i els arbres de davant anaven de banda a banda.

Com que la cursa era a les 12 del migdia, baixo al menjador i em foto literalment com el kiko per no perdre el costum. Recolleixo a la meva amiga i anem cap a la línia de sortida.

Molt bon ambient però molt de fred i fa molt mal dia per còrrer.

Sabeu aquells dies d’hivern que fa mal temps i no et ve gens de gust còrrer? Doncs així era, que poc em venia de gust treurem els pantalons llargs i quedar-me amb pantalonets.

Veig els keniates que es dirigeixen cap a una zona del riu Moldava a fer l´escalfament, m’animo una mica i sense treurem res de roba començo a trotar una mica en direcció a ells.

Tots i la pluja no para de venir gent, corredors, seguidors, amics, acompanyants i una hora abans del tret de sortida hi ha un ambientasso total. Aquesta és una mitja internacional en tota regla, moltes tanques, banderes, presentacions dels crack de cada país, televisió en directe, no hi manca de res.

Després d'escalfar una mica ja entro en calor i em despullo, dubto si còrrer amb la samarreta de tirants o amb una llarga i córrer amb guants o sense. Al final samarreta de tirants i guants. Primera fila amb l'elit de la gent de color i després la resta de mortals.

Tret de sortida i a fondo, volia veure si m’acostava a 1:16 i per fer aquest temps no es pot regalar ni dos metres. Primer cinc mil on time 17:51 i amb bones sensacions, l´única sorpresa es que hem trobo un avituallament amb gots d’aigua i al intentar beure veig que agafo més aire que aigua i em passo uns metres sense ritme i fent rots sense parar. Decisió: no veure més aigua, pel dia que fa no crec que em deshidrati.

Passem el deu mil 35:56 al meu crono, això va de perles penso, anem bé. Animo una mica perquè veig que avui vaig amb grup i no he de tirar del carro jo solet. Al meu grup hi ha la primera noia blanca i porta una llebre que va xiulant i llavors penso, aquí anem bé, no m’he de desenganxar d’aquest grup i endavant.

 Passem el 15 i m´adono que he fet aquest cinc mil més ràpid que el segon 53:50 i seguim on time per una gran marca. Amb la mentalitat posada amb aquest últim tram penso que sóc capaç de fer un altre cinc mil a aquest ritme. Conec el recorregut i sé que ja tornem al centre i toca anar riu avall, això em motiva. Quilometre 16 i encara tinc forces però en sec començen les complicacions, l’aire bufa moltíssim i davant venen tres tobogans importants. Els cinc que anàvem a grup ens posem en fila india i seguim corrent a tot drap però miro el temps de pas i veig que hem perdut 10 segons.Sense voler aquesta segueix la tònica dels últims 4 on perdo entre 5 i 12 segons per quilometre per culpa del puto vent.

A l’ultim quilometre fem un gir per sobre d’un pont i el sentit del vent ja canvia, això eem permet agafar un altre cop el ritme de 3:39 però ja veig que l´1:16 se m’escaparà.

No passa res, entro a meta molt i molt content de les sensacions de la cursa i de l´estratègia escollida.

Cal destacar el guanyador de cursa que es va quedar a tan sols 20 segons del record del món....però com collons es pot córrer d’aquesta manera en aquelles condicions? Atsedu Tsegay, etíop i 20 anys!!

La propera ja és la traca final, encara no tinc decidit com correré la marató.
 Ara mateix només tinc ganes de fer una cursa intel·ligent de menys a més i baixar de les tres hores.
 Quan corres fora de casa depén molt de les condicions meteorològiques, o sigui que a veure que ens trobem per Massachusetts.

                                                                             
                                                                                By Plàstic

4ª CURSA DEL CALÇOT. VALLS. 25/3/2012

Diumenge 25 de març. Després de 3 mesos sense curses, tornava a posar-me la samarreta del club.
Marcel, Oscar (que debutava amb el club) i jo feiem la cursa del Calçot, d´uns 10,5 km aproximadament. A la mateixa vegada es fa la Mitja Marató de Valls. Pocs corredors a la sortida, la data coincidia amb una de les proves grans del calendari nacional, la Zurich Marató Barcelona. Allà estava Àlex competint i el presi recolzant, o sigui que seria un dia de telèfons mòbils i de SMS.

Sortida conjunta de la mitja i la cursa curta, i curiosament els més ràpids i agosarats són els que encapçalen la sortida, a ritme de por.
Els primers metres són en pujada, jo ja havia decidit sortir fort i el més endavant possible. Sabia que tocaria patir els últims dos kilòmetres, el meu estat de forma en cursa era una incògnita.
Marcel i Òscar van sortir més conservadors, per tal d´intentar fer la segona part de la cursa amb més punch.
Al kilòmetre 1 ja havien marxat dos atletes, Alexandre Tàssies (C.E. Linyola) i Jaume Farré. Jo anava en un segon grup amb tres atletes més, a poca distància.

Al kilòmetre 3, Xavier Serra del Cerdanyola (1:13 a la mitja de Barcelona) va saltar del grup per caçar el grup davanter. Jo marxo amb ell una estona, però porta un ritme molt alt. Dubto si continuar acompanyant-lo, encara quedava molta cursa. Per precaució, aixeco el peu, encara que llavors quedo en terra de ningú. Ell va aconseguir enganxar al grup, i finalment va ser el guanyador de la cursa.

El kilòmetre 5 és a Alió després d´una pujada, i arribo sencer en 17:10 aproximadament. Els tres primers estàn a la vista, però veig difícil contactar amb ells. Gir de 180 graus i camí de tornada.
Em creuo amb Oscar, que va amb Fernando Flores i Marcel una mica més endarrerit, a qui se li va fer la cursa bastant dura. La temporada que porta és monumental, i algun dia les cames han de flaquejar.

Últims kilòmetre  aixó ja está fet, i com pensava, es fan molt durs. Per darrera meu, Jaume Jové (FACVAC) ve com una piconadora. Passo el 10 en 34:42 o així, molt bé pel perfil d´aquesta cursa.
El porto lluny, però accelero o m´enganxa.
Aixó fa que vagi apropant-me al tercer, Jaume Farré, que anava ja bastant travat......uff no sé quan va fer Jové l´últim kilòmetre, però vaig arribant esprintant amb l´ànima i estirant gambada a tope.
Temps final 36:29 i 4º classicat.
Oscar 10º amb 38:46, i sense fer sèries però sobrat de qualitat.
Marcel 12º amb 39:24, agafant ritme de creuer per la cursa de Bombers.

Semblava que haviem guanyat per equips, i així van informar per megafonia. Després fent un "yo me lo guiso yo me lo como que es mi carrera" van donar la victòria al FACVAC, ja que el sisè de la general que no sortia inscrit, era FACVAC.......Una anècdota més.
Nota negativa, l´espera per pujar a recollir els trofeus, que es va fer eternaaaaaaaaaaaaaaa.

                                                                                                 By Peio

RECTA FINAL DE TEMPORADA: ENSUMANT LA GLÒRIA

Queda justament un mes per a que acabi la temporada. En aquestes quatre setmanes participaré en tres mega curses:

Marató de Barcelona

                                                                                            
                                              
No sabia com enfilaria aquesta recta final però desprès d’un bon descans crec que puc dir que estic bé i molt motivat. Qui de vosaltres no desitjaria estar a la meva pell?

El propòsit principal és gaudir de les tres curses que em queden com a premi i encara que m’enganyi a mi mateix una mica, intentaré no patir gaire i fer un bon paper.

Després de Sevilla ja em dono per satisfet d’aquesta temporada, tot això intentaré fer un test a la mitja de Praga per veure com estic de forces i velocitats per anar a Boston.

De les dues maratons està clar que no les puc afrontar les dues iguals i com que no tinc cap molèstia, escolliré aquesta última per apretar fins al final per veure del que sóc capaç.

La setmana que ve he decidit que tot i tenir pitrall no faré la marató sencera, estalviaré esforços i li donaré un cop de mà al nostre company de club Àlex per veure si entre tots dos veiem un 2 al crono d’arribada. L’esperaré a la plaça Espanya i d’aquesta manera faré un rodatge a ritme a 4:12 uns 30 quilometres a veure que tal hem senten.

Mitja de Praga

La següent setmana viatjo cap a Praga, ciutat que coneixo perfectament i espero si tot va com a d’anar

poder estar corrent per sota de l’1:20.

No estic preparant la velocitat, acostumo últimament a fer series de 2000 metres, però bé, espero tenir encara una mica de chispita”. Depenent de com surti aquesta cursa escolliré el ritme i la possible marca per la marató final.

Uns dies mes tard, agafaré el vol cap a U.S.A, deu dies abans de la cursa per aconseguir una bona aclimatació, recuperar bé la son i les menjades. I a partir d’aquí que passi el que Deu vulgui o no…

Marató de Boston i traca final

Només sé que tinc moltes ganes d’anar-hi, per trencar la rutina del dia a dia, viatjar una mica i conèixer llocs nous on no hi he estat mai.

Els amics que viuen allí me’n parlen meravelles, diuen que serà un dia inoblidable, l’ambient és espectacular i la gent et porta volant amb els seus crits. No hi ha ni un metre de tanca que no hi hagi un espectador. No se, ja us ho explicaré, això si, només de pensar-hi ja em batega el cor més depresa.

Tinc molt bon record de la marató de Sevilla, vaig poder mantenir un ritme alt durant tota la cursa, això fa que em motivi per donar una mica més de ritme. Pel circuit, la primera mitja és amb un lleuger desnivell descendent o sigui que intentaré passar els primers 21 una mica mes ràpids. On podria fer aquesta prova en un millor escenari si no és el de Boston?

Tindré la gran sort de compartir cursa amb un altre company Tarragona, el gran Ferran de Torres, està clar que serà l’estela a seguir. Ja us explicaré aviat com ha anat.


                                                                                                        By Plastic

PLASTIC: MARATÓ DE SEVILLA. 19/2/2012

Una altra marató al sac i molt i molt i molt content. Que dura que és la marató, no te res a veure amb cap altra distància, suposo que ès això el que ens va tornar-hi any rera any, però deixem-nos de tòpics i anem al gra.

Divendres els tres components del Francoli i el nostre company Victor Gonzalez CAT anavem arribant a Sevilla cadascu a la seva hora però tots amb la mateixò intenció, fer un gran crono o si més no gaudir d’una gran cursa.

La filosofia d’aquesta marató és molt diferent a les demés, es tracta de cuidar al corredor i donar el màxim de qualitat per un preu mínim. Pantalons curts, samarreta tirants, tovallola, mitjons, dinar del dissabte (corredor i acompanyant), dinar del diumenge, begudes gratuites, medalla pels finalistes, avituallaments a l’arribada = Total 21 euros. Esta clar que com a bons catalans, m’hi veuran més d’un any.

Dissabte matí després de fer un tomb pel casc antic de la ciutat, autobus i cap a la recollida de pitralls. Tot i que hi ha força gent, la cosa va ràpida. No ens entretenim molt perquè la Pasta Party comença en pocs minuts.

Comida de hidrats molt correcte, bona organització i un speaker sevillano amb salero molt graciós. Després de l’àpat, uns a descansar i altres a coneixer una mica més la ciutat. No ens veuriem més fins l’endemà, el dia de la cursa a les 8:30 al lloc on haviem quedat.

Aquest any han retardat una mica l’horari de sortida i tot i que fa fresqueta no ens congelem com dos anys enrera. Els més previsors ja portavem una samarreta antiga que llençariem als pocs quilometres del començament de la cursa.

Escalfament previ dintre de l’estadi on Abel Anton es va proclamar campió del mon de marató o sigui que motivats a tope.  Salutació entre els tres valents del club i tret de sortida!!

L’unica  cosa que podem criticar d’aquesta cursa és la sortida, quin caos!!! La gent és la hostia, tot i ser corredor de 5 hores te’ls trobes alli plantats. Potser aquest any vam badar una mica però vaig patir massa per sortir de l’estadi i uns tres quilometres en poder agafar el meu ritme.

Sortim de l’estadi i ja no veig a ningú, concentrat a tope i endavant , endavant , endavant… fins al segon quilometre  no aconsegueixo agafar el globo de les 3 hores. Encara apreto una mica més i per fi ja veig que vaig al capdavant i a pocs metres el Victor. El tinc controlat amb la vista però no m’atreveixo anar amb ell, sabia que la mitja ell la volia passar amb 1:20 o sigui que ja estic bé on estic.

Vaig dubtar fins a l’ultim moment quin crono posar-me a al canell, el gps per controlar ritmes o el Casio de tota la vida. Els escollits van ser el crono casio a l’esquerra que només compta temps i el rellotge del meu pare que feia un any ens va deixar a la dreta.

Als primers compassos de la marató es molt sencill portar un ritme alt, amb la quantitat de quilòmetres que portes a les cames el primer 10 mil està xupat, la dificultat es regular correctament i no anar com un llampec. Tot hi saber-ho passo el 10 mil amb 38 minuts, sooooooo caballo!! Recolleixo el gel que m’entrega l’Anna i em concentro per no anar massa ràpid el següent pas.

Em quedo doncs amb un grupet eixerit i busco una posició per no desgastar gaire. No ho aconsegueixo perquè com ja sabeu m’agrada anar al davant. Com aquell qui no vol, ens acostem a la mitja. Bones sensacions, bon ritme, bona concentració, bones vibracions.

Passem la mitja a 1:22:13 la cosa pinta bé, he afluxat degudament i el temps de pas era més que res l’esperat, potser hauria pogut apretar una mica mes pero la marató es la marató, se li ha de tenir respecte sino despres es paga molt car. Seguim endavant i esperant l’hora de la veritat.
Quilometre 30, es el moment que hem esperat desde el tret de sortida i on es resolen totes les preguntes: Estaré bé? Hem quedaran forces? Vindrà el “hombre del mazo” com diu el Victor? Totes les respostes es troben a partir del 30.

Mentre no arriba el moment vas xequejant les forces i la musculació, de moment tot pinta bé però al 27, comença a quedar-se trabat l’esquiotibial de la cama dreta, mare meva què collons és això. Feia dies que després dels entrenaments, quan em dutxava notava que el tenia molt dur i em costava estirar sel tot la cama, però no li vaig donar importacia.
Em vaig desconcentrar molt durant un parell de quilometres, sincerament pensava que seria un diumenge fatídic, d’aquell que has de parar a estirar per còrrer dos quilometres més, parar a estirar i així fins a l’infern de l’arribada…

Però no, al cap de dos o tres quilometres més vaig comprovar que ja se m’ha passat i no molestava més. Arribem a l’avinguda llarguíssima que ens portaria al km 30. Ja tenia la imatge d’aquesta avinguda de fa dos anys, recordava que es feia llarguíssima i que a partir l’allí començava la gresca.

Sense voler em dono compta que ja estic corrent sol i amb molta força, tots els moscardons que tenia al costat han anat caient, estic motivat, la cosa va bé.

Comença l’espectacle, els quilometres semblen eterns i les cames començen a donar símptomes de duresa. Per primera vegada començo a sentir la duresa de la marató, em prenc el segon gel per no decaure al final i endavant.

No sabeu com costa tirar del carro en aquells moments, tens la sensació d’anar parat encara que no afluixis ni un segon.
Ens acostem al Km 35 i mentalment començem a fer càlculs matemàtics i anar sumant el resultat dels quilòmetres, que queden per 4 per saber la marca final. Concentració al màxim, el cos no afluixa i el coco aguanta sensacions dificils de descriure.
Endavant, endavant ,endavant començo a creure que avui no fallo i que ni muro ni osties o sigui que segueixo cada cop més motivat. Tenia memoritzats el pas de quatre ponts i m’acosto al quart i últim i després d’aquest sé que ja enfilem cap a la Cartuja.

A l’avituallament del pont agafo una ampolla d’aigua i me la llenço per sobre el cap, això hem refresca i em realça l’esperit. Feia dos anys ho vaig passar malament i recordava moments complicats, aquest any no parava d’avançar a gent i a tope.
Quedaven tres quilometres i arriba el moment anomenat “faro”, on passes a dibuixar un circuit mental on apareix l’espigó de Tarragona i encara tenim forces, aquest any no hi ha muro!!!

Capficat amb el ritme per no afluixar ni un pel seguim endavant i quan ja veig l’estadi al fons començo a tenir un presentiment, aquell és el Victor??  Collons quin subidon!!!  És el Victor, som-hi!!  Començo a augmentar el ritme, s’acosta, augmento el ritme, s’acosta més, augmento el ritme, calla que l’atrapo, quilòmetre 40!!!
Quin final senyors, ja no miro el crono sino que miro al Victor, augmento el ritme, m’acosto, augmento el ritme, m’acosto, estic a pocs metres d’ell i quan arrivem al 41 se que el passaré. Recupero una mica de l’esforç del canvi de ritme i a les portes de l’estadi el passo com un llampec. L’animo fent-li un gran crit pero jo no puc parar, estic a portes de  l’estadi disposat a tocar el cel, si senyor, quin carrerón hem vaig dient!!!

Trepitjo el tartan i començo a disfrutar de la victòria aixecant els braços i el puny ben alt, petó al rellotge dret i volta de rigor com si fos el guanyador de la cursa, quin subidón!! 2:45:16 pos.78 de la general

Que difícil que és corre a aquest nivell, quina alegria, que content estic. Una altra marató al sac, els diumenges i curses previes tenen el seu fruit, quina passada!!!

En definitiva, una cap de setmana rodó tan esportivament com socialment. Gracies companys. Dedicar unes paraules també als meus companys de cursa, Bou  (incombustible) , Victor ( el crack, que ja ha tastat la marató i segur que tornarà) i l’Àlex ( segur que ho aconseguirà a la propera) gràcies a tots.

                                                                                                 By Plastic