miércoles, 27 de julio de 2011

II CURSA NOCTURNA SANT JAUME DE REUS. 22/7/2011

Amb moltes ganes ja per finalitzar la temporada i agafar uns dies de descans tocava cursa a Reus. Els entrenaments ja han baixat molt en quantitat i sobretot en qualitat, però suposo que es la tònica general.
Aquesta és una cursa atípica de 10 km, ja que es realitza un divendres i la sortida és a les 21:30 hores.
Has d´anar armat amb un frontal o amb una llanterna petita, ja que la majoria de la cursa transcorre per camins de Reus sense llum.
La sortida és a un parc al costat de les piscines municipals de Reus, i aquesta vegada havia una mica més de 300 corredors. Resulta estrany veure a la gent amb el seu frontal, alguns al cap, altres enganxat a la cintura i uns altres amb la pila a la mà. I també et donaven un polsera fluorescent, rollo discoteca eivissenca.
Jo vaig decidir anar amb una petita pila, ja que havia provat un dia a còrrer amb un frontal i no vaig trobar-me còmode. Falta de costum, suposo.
 El dia era perfecte, ja que havia sigut un dia ennuvolat i feia fresqueta.
Sortida en busca dels primers camins de terra, fàcils per còrrer excepte algun tram amb pedres soltes.
Es forma un grup davanter de set corredors,  amb els cracks del CAT i entre ells, Abdenasser Oukhlefen, un noi molt jove del Reus Ploms que va acabar guanyant la cursa.
Els veig marxar des de el grup perseguidor. Cap al kilòmetre 3 marxem del grup Pere Rodriguez dels Obrint Traça i jo. Portem un ritme constant, a uns 3:40/km.
Al kilòmetre 6 ell perd alguns metres, encara que per sort no massa, ja que en una cruïlla de camins si no és pel seu crit hauria aparegut a Almoster. A aquella hora pels camins ja era bastant fosc, i realment el frontal o la pila no són de gran ajuda.
Al km. 8,5 aproximadament, em va atrapar un corredor del KM0 Ponent, que em va venir molt bé ja que la part final del circuit per Reus era per voreres bastant estretes i amb diversos revolts, i ell es coneixia bé el recorregut.
Arribada en el lloc, en 36:56, a 3:42/km, i bastant bé de forçes per tractar-se de fi de temporada.
Vaig aconseguir trofeu, per quedar 2º de la meva categoria.


                                                                                                                    By Peio

miércoles, 13 de julio de 2011

II MARATÓ PER RELLEUS SANTES CREUS. 2/7/2011

Per segon any consecutiu els Francolins participem en aquesta prova per equips. 
 Però aquest serà la primera edició que ens inscrivim com a C. A. Francolí. 
En la 1ª Edició vam aconseguir una valuosa 2ª posició amb un temps final de 2:48:01.  Aquest any ens presentem amb un equip parcialment remodelat (Adria, Joseba, Marcel, Manel, Peio i  l’Àlex);  amb la gran absència del ntre. Presi “El Plàstic”. 

En aquesta prova l’esforç individual de cada un de nosaltres té la recompensa en el temps global de l’equip, això vol dir que tots haviem d’estar molt centrats en correr molt ràpid el nostre relleu. 

Santes Creus, gran entorn, el mateix circuit de l’any anterior, molt exigent. Tarda calurosa, tots els components de l’equip estem molt il·lusionats en reptir l’èxit de la primera edició.  
Però a la previa de la cursa se'ns dilueix la major part d’aquesta il·lusió, veient  el gran nivell dels participants que hi ha en aquesta edició.  El Rw tgn a vingut amb tota l’artilleria pesada del club (guanyadors finals), els del CAT equip similar al de la passada edició, un equip de Valls on hi ha la presència del  X. Garcia, i altres corredors que ens donen la sensació de molt de nivell, “Costa Brava”, Esportites Penedés etc.

A les 18:00 hores s’inicia la prova. 1º Relleu li toca a l’Àdria, el comentari previ a la sortida és sortir amb molt de cap ja que ha de realitzar 5 voltes al circuit i fa molta calor. Passa la primeres volta ben posicionat,  però en l’última volta sé li fa un pèl llarg. 
És l’hora del Joseba,  surt amb el turbo,  posat fa la millor volta de tot l’equip, impressionant 5:21 i el millor parcial de l’equip; increible el nivell d'aquest triatleta. 
Ara toca el 1ª parcial llarg i em toca a mí.  Surto recordant-me que he de realitzar 7 voltes i no puc perdre el ritme en cap d’elles.  Intento controlar la distància del corredor que porto davant (un de “l’Esportiu  Penedes)”.  Ho aconsegueixo els dos marquem un temps similar,  però perdem una posició. M'ha tocat lluitar amb el X. Garcia i ens recupera + de 4:00; realitzo un bon parcial 42:31. 

Canvi de relleu, el realitza  Manel. Fa una molt bona primera volta però amb l’exigència del circuit li fa perdre una mica de ritme en la segona i tercer sucsesivament. Tot i això realitza un molt bon relleu, arribant exhaust. 
És el torn del cap de files Peio.  Com hem parlat en el escalfament,  surtirà super centrat  en mantenir un ritme ràpid però controlat perquè també li toca l’altre relleu llarg. Després de la primera volta, agafa un ritme com un rellotge a 6:00 i no el perd en cap moment. Realitza un gran parcial 41:51, i ens fa recuperar una lloc a la general.
Toca realizar l’últim relleu,  tenim guardada l’opció Álex  el Francolí més ràpid de tots. Ha de sortir bastant fort, però se li nota la falta de ritme i la no recuperació de la lesió que arrossega desde la Marató.  Arriba blanc com el paper, sense de forces. Tot i el seu gran esforç, perdem la posició guanyada en el relleu anterior.
Bona entrada a la plaça del Monestir.  El crono marca un temps inferior a les 3 hores. “Ho has aconseguit Àlex”.
Acabem en la 7ª pos. amb un bon registre 2:51:34 a ritme global de 4:04

Cal destacar la bona organització d’una prova tant complexa com aquesta, molts voluntaris i una bossa ben plena, tot això a l’entorn de Stes. Creus fa que sigui una cursa molt recomanable.

I com el blog va millorant, per aquesta cursa gran video de la cursa, possiblement un dels més visitats a youtube en poc temps jejeje (gràcies a Maria i Manel)



                                                                                       By Bou

martes, 5 de julio de 2011

10 KM. LA CANONJA. 19/6/2011

El dia era complicat.  Arribava a aquesta cursa amb molts dubtes, ja que portava gairebé tres setmanes sense entrenar per un problema al bessó dret. Així que la setmana de la cursa, amb dos entrenos guarretes no pintava gaire bé.
Divendres encara no estava inscrit, però una conversa telefònica amb el Presi em va fer decidir per sortir i defensar alguns punts per la lligueta Championchip.
 El seu discurs didàctic  " tú que eres un francolí o una nenaza?? A correr, o mañana te marchas cedido a Uzbekistán!" va ser tota una empenta jejeje.
A la sortida poca gent (uns 300 inscrits), però molts cracks i els primers espases de Tarragona escalfant. Molt nivell, i un circuit desconegut.
Escalfament a conciència, mitjons Medilast per prevenir el bessó (s´ha de reconèixer que funcionen), i xerradeta amb l´altre francolí present, Manel, que també porta algún problema al tendó d´aquil·les.
Sortida explosiva, el personal està amb ganes i cremen la traca de sortida.. El cor em diu d´enganxar-me als grups capdavanters, però per una vegada utilitzo el cap i poso la quarta marxa, avui no és el dia.
Em trobo bastant estrany, corrent sense opcions d´estar al capdavant. De totes formes, tal com corria el personal, hagués estat complicat.
Van passant els kilòmetres, el bessó no es queixa a ritmes de 3:40-3:45, bastant "còmode".
El circuit es bastant complicat, urbà totalment per La Canonja. Són dos voltes de 5 kilòmetres.
Els dos primers kilòmetres fàcils, baixant, però a partir de llavors trobes tres pujades bastant fortes, i algun gir de 180º on has de parar i arrencar.
Primera volta en 18:14, bastant sencer, i amb la intenció d´apretar el cul a partir del km. 8.
Però uff, el grup de tres que controlava a pocs metres  començen amb els atxassos entre ells i no tinc gasofa per seguir-los. Els últims dos kilòmetres es fan molt llaaaaaaaaaaaargs.
Victòria per Xavi Garcia Insa amb 33:01, un temps impressionant en aquell circuit.
Objectiu complert, cursa acabada, uns quants punts a la saca, i amb la sensació que tocarà entrenar i suar de valent per retrobar els ritmes.

Temps final:
 20º   Peio      37:06
106   Manel  43:53
                                                     


                                                                                                                  By Peio

viernes, 1 de julio de 2011

XXII PUJADA AL LORETO. 5/6/2011

És diumenge, avui és aquesta cursa tan popular a Tarragona anomenada Pujada del Llorito. Aquest any m’hi apunto, estic encuriosit perquè n’he sentit parlar molt.
Arribo a la platja del Miracle mitja horeta abans de que comenci la cursa. La gent ja està escalfant, fa molt bon dia, fa pinta que serà un dia calorós, però a aquelles hores encara s’hi està molt bé. De sobte em trobo amb el Plàstic, i tot seguit, al cap d’una estoneta apareix l’Adri, ja hi som tots, ja som tots els representants del Francolí per avui.
Pregunto què tal és la cursa als meus companys que ja l’han feta molts cops i un d’ells em respon que “és una cursa per a burros”, això se’m queda gravat al cervell.
Comença la cursa, direcció el Fortí, allà ja hi apareix la primera pujadeta, però passada aquesta torna la baixada i em recupero. Evidentment la resta dels meus companys del club ja deuen anar per la ITV.
Un cop passo la ITV comença la pujada! Els 5 primers minuts van bé, a partir dels 10 començo a baixar una mica el ritme, noto pressió a les cames.


Al cap d’una estona sento uns brams al meu darrere, noto com cada cop s’estan acostant més aquests brams i no sé si és una bèstia, un humà, un “burro”.... Al final em passa un noi que està corrent i panteixant d’una forma molt bèstia, una barreja de crits orgàsmics i crits de tortura com d’aquells de les pel·lis. Només de sentir-lo em debilita, em fa accelerar el cor i em cansa. Desvio l’atenció, em concentro en mi mateix i en les meves cames i tot passa.

Potser porto uns 5 km de cursa i vaig bé. De sobte començo a sentir música, la música de l’arribada. Em sorprèn una mica, perquè m’ha passat la cursa força ràpid. Em sento en prou forces com per augmentar una mica més el ritme. Em semblava que per sentir la música estaria més a prop, però la meta mai arriba, l’últim tram se’m fa etern i molt dur.
Finalment veig la meta amb la gent aplaudint, em poso content. Trepitjo l’estora vermella tan esperada i em quedo tranquil, miro cap a la meva dreta i em trobo als dos francolins (Plàstic i Adri) somrient i totalment recuperats. Que bé!  Ja està!

Conclusions: si és una cursa per a “burros” i el proper any hi torno!!!

14º Plàstic    25:27
24º Adri        26:52
115º Manel  31:13




                                                                                                                 By Manel