domingo, 29 de abril de 2012

Cursa de Bombers 2012. 22/4/2012


Després de tancar el capítol de la Marató per aquest temporada, m´he tornat a posar de ple en el món dels 10mil.  Aquest any era l’any ideal per estrenar-me a la Cursa del Bombers de Bcn.  No l'havia pogut córrer mai degut a que té la data tan propera a la marató de Bcn que no me la podia preparar mai com jo volia, aquest any doncs, era el bo.




 He realitzat una bona preparació setmanal amb rodatges curts e intensos a més de un parell de dies setmanals de series. Un dia de curtes, acompanyat quasi sempre per el Peio, a la pista de Camp Clar i un altre de més llargues 1000 i amb algun 2000 intercalant per agafar una mica més de resistència;  aquestes quasi totes me les he hagut que menjar tot solet a la nostres instal·lacions del riu Francolí.

L’atzar a fet qu el dia de la cursa és el dia després de deixar-nos las lliga els culés.  Arribo al lloc de la sortida 1 ½  abans del tret d’inici,  es nota que es una gran cursa on corre molta gent, aquella hora ja hi ha molt d’ambient. 
He anat amb els meus cunyats que també la correran. Per a ella, la Cursa de Bombers es la seva “preferida”;  jo, no ho tinc tant clar, com em sentiré corrent amb tanta gent al meu voltant, no sé!!!!.

Bon escalfament previ, i quant falta uns 10min. per realitzar la sortida, vaig cap al meu calaix per agafar un bon lloc, em col·loco davant de tot, darrera dels corredors “d’èlit”.  Concentració màxim, molta música,  imatges dels anys anterior per les pantalles gegants que hi ha instal·lades,  però jo centrat amb lo meu,  fer una bona sortida amb tant gent serà clau.


                                                       ¿Dónde está Bou? Detrás de la barretina!!          


Tret de sortida, gran quantitat de papers en l’aire impressionant, tots a córrer!!! 
 Hi ha molta gent espitjant desde darrera.  El, meus primers 2 kms. impressionant a 3:26, al passar el 2’5 kms. intento calmar el ritme una mica sinó, segú que no arribaré a meta (8:40). 
Córrer a bcn m’agrada molt, córrer per Gran via amb moltes bandes de música, batukades de tambors etc.  Per l’eixample Barceloní on el corredors som el centre d’atenció de molts guiris que es queden enganxats al pas del corredors.



               

 Kms. 5 Gran via a 17:36 em dono compte que no aguantaré massa estona en aquest ritme,  segurament no podré doblar, però persistiré amb l’intent.
Del 7 al 8 kms. ho passo bastant malament, vaig una mica massa forçat de ritme, però em torna a sortir un bon parcial 8:59 en 2’5kms. 
Ara si que ho he de donar tot a l’entrada de l’últim km. pica avall Via Laietana.  En el pas de l’últim kms. on el passo en 32:04,  veig que tot lo que pugui baixar de 4min/km. serà el meu temps final,  intento realitzar un progressiu, controlant ja l’última part que es plana picant un mica amunt, i tinc que tenir gasolina sino em quedaré clavat. 
Al final de tot de Via Laietana es fa molt estret de la gentada que hi ha, gir a la dreta  visualitzo el crono de meta;   hi ha encara hi ha el 34,  ja ho tinc, intento l’últim canvi amb tot,  però se’m fa massa llarg i els últims metres em deixo anar, veient que ja faig un bon crono 35:33 MMP.



               
 Lo que no m’esperava d’aquesta cursa és el seu lloc de recuperació,  molt ampli i espaiosa,   amb una hidratació i alimentació molt generosa.  Tinc la sensació de que Bombers ja s’ha convertit en una gran cursa però sobretot, una gran cursa per la gent de la ciutat de Barcelona on la viuen molt intensament. 
On també és poden aconseguir gran marques degut a que el seu recorregut és molt bo i per l’extraodinari ambient que hi ha al llarg de tota la cursa.  L’únic defecte per a mi ès que no et deixen còrrer amb la camiseta del teu Club si no ets un “corredor d’élit”. 


Ara ja a per la propera, l’1 de Maig a Montblanc, on intentarem estar recuperats del tot.

Salut i kms.

                                                                                                        Bou





jueves, 19 de abril de 2012

CRONICA DE UNA MUERTE ANUNCIADA


Durant tota la setmana la organització no parava d’enviar correus electrònics esfereidors sobre les altes temperatures pel dia de la cursa. Fins hi tot eren capaços de guardar-te el pitrall per l’any que ve si decidies deixar passar aquesta edició, o sigui que la cosa  es preveia seriosa. En els ultimes entrades ja havia deixat constància de que aquest seria el handicap decisiu.

La ilusió i totes les hores de feines acumulades pel gran dia et formen una pelicula de cera a les orelles i en el teu cap només hi caven el trionf i els ritmes alts per arribar a la meta enorme.
Tot estava en marxa, alimentació correcta, aclimatació horaria correcta, hidratació correcte, escenari correcte així doncs, dos quarts de sis del matí esmorzat i apunt per anar a agafar el metro. Hem trobo amb el company de batalla i comença l’espectacle, autobusos escolars de Massachusetts en linia i tots cap al Village de sortida a Hopkinton. Per molt que un es pugui  imaginar tota aquella organització es queda molt curt amb la realitat. Tot està tremendament estudiat perquè l’atleta ho tingui tot a mà. Aigues, Powerbar, Gatorade, platans, WC’s a discreció, tot a disposició de cada atleta abans de la sortida.

Tres estiraments, cinc minuts de trote suau, dos progresius i cap al matadero, wave 1 i a esperar el tret de sortida. Perdó hem deixava l’himme nacional, collons el foten fins hi tot per anar a….

Primer quilòmetre 3:26, companys l’emoció és màxima i és molt dificil saber controlar els sentiments. Quilòmetre dos ja hi posem una mica de seny hi ens posem a ritme de quatre el quilòmetre. Primers compassos controlatsi sensacions normals, en només cinc quilòmetres ja havia xocat la mà a milers de nens,  carai quin munt de gent animan, això és una festa.

Com que havia vegut tres ampolles d’aigua a la sortida de moment no en bec més ja que hem noto la bufeta plena. Com aquell que no vol vaig pensant amb el Ferran, ja passo pel deu i encara no m’ha atrapat, un pel per sota dels quaranta minuts i de moment tot correcte.

Tan sols fer un parell de quilòmetres més ja veig que sense mullar-me ja vaig molt xop, porto els mitjons que hem cremen i les puntes dels peus hem fan mal. Les sensacions de calor començen a preocupar-me, els que hem coneixeu ja sabeu com suu. Passo pel quince intentant fer bona cara per la foto però ja no tinc gens de bones sensacions, hem costa anar a 4:10 i aquell trencacames m’està carragant les cames de valent.
Cap al disset sento ple meu costat: Com vas Jordi? I la meva resposta ja és, no vaig gaire bé. Hem tocarà remar de valent per passar pel pas de la mitja mig decent. Amb grans esforços passo per la meridiana amb 1:26. No es que sigui un desastre però el que noto ja és que tinc rampes als dos quatriceps i un parell de fiblades al bessó esquerre gairebé hem fan caure al terra.

Companys això ja no va bé però com la marató és tan llarga i passen tantes coses amb cinc minuts que decideixo anar tirant sense mirar els temps de pas i posar-me com a objectiu arribar al 30 que és on m’esperaven els meus amics, com ha minim he d’arribar fins alli.

Literalment era un calvari, no podia agafar cap tipus de ritme, tenie les cames superadolorides, cada impacte amb l’asfalt veia les estrelles.  A partir d’aquí ja no recordo gaire cosa, només la gran cridoria de la gent: - You can do it!!  Came on seven ou five!! . Pel meu cap només passava, nen avui patirem i de valent.
Vaig sumant quilòmetres a la velocitat de cargol, van passant riuades de gent I tu ni tan sols tel’s pots mirar. Passar un quilòmetre era equivalent a cinc gots de Gatorade i cinc més que hem fotia pel cap. Realment no podia ni faba, no se quin era el ritme però no hem pensava que pugués arribar al 30. Amb un esforç sobrehumà anava fent passet a passet, curiosament podia còrrer a les pujades i tenia que mig caminar a les baixades, cada impacte era un dolor brutal als quatriceps.

Finalment arribo al 30, els meus amics veuen arribar una momia. Kaleen es fot a plorar al veure de les condicions en que venia, hem paro amb ells, faig trenta renecs i decideixo que la cursa ja s’ha acabat, marxo cap a casa. Prenc una ampolla de veguda energètica d’un glop i hem prenc un Gel que portava a la mà, estava tot rebregat de de la força que feia amb la mà.

Al cap d’uns minuts i després de fer molts estiraments la Kaleen hem diu: vols que corri uns quilòmetres al teu costat? Dubto moltissims de si fer-ho i al final hem dic, puc ser capaç de fer deu mil metres mes? Bé, no creia que seria capaç de de fer uns metres més però el meu cap hem deia: Hem vingut fins a Boston per tirar la tovallola? Vinga va, som-hi!! Tinc molta gent darrera els seus ordinadors pendents dels meus temps de pas, no el puc fallar!!

Així doncs comença la processó, la Kaleen fa un quilòmetre i mig amb mi i llavors li dic: Vinga va torna que jo faré el que sigui per arribar a la meta, ens trobem a casa, no patiu per mi.

Ganes de vomitar, formigueix a les mans, rampes indescriptibles, llengua pastosa, mirada perduda… amb totes aquestes sensacions vaig acostant-me a la meta com vaig poder. No recordo gran cosa, només se que a casa tinc una medalla que hi posa Boston Marathon 2012 i una foto que recorda que vaig passar per la linia de meta.

" La meta més esperada"


Aquesta és la grandesa de la prova reina, no saps mai a què t'enfrontes. Només saps com arribes a la linia de la sortida, però no sabras mai com creuraras la linia d'arribada. Està clar que no és una derrota sino una gran experiència vivida y una lliço ben apresa.

Aprofito per comunicar-vos que hem retiro d'aquesta distància durant alguna temporada, s'han de  dedicar moltissimes hores i a partir d'ara hem venen molt de gust les distancies més curtes. Així doncs ens veiem als deu mils estiuencs a tot drap!!! 


PD: Una forta abraçada pel meu company de cursa que també va lluitar lo indescriptible per arribar a la linia de meta.  Ferran de Torres, a partir d’ara un amic de batalla. 

"Podriem dir que final feliç"






domingo, 15 de abril de 2012

TOT A PUNT PEL TRET DE SORTIDA

Ara si que ja s’ha acabat el broquil, ja ho tenim tot apunt per demà.  Per fi ha arribat l’última i esperada prova de la temporada. Molts quilòmetres i matins enrera han quedat per estar a la linia de sortida de Hopkinton.
A la expo de la marató s’hi han pogut veure personatges importants com el bicampio de l’ironman de Hawai, la segona classificada de la maratho de l’any passat Desiree  Davila, els inseparables pare i fill “ team hoyt”… i evidentment tot aquell material pel personal que va a lluir el tipet a les curses. No hi ha faltat de res per una marató amb aquest prestigi.

"Team Hoyt"

Pitrall penjat a la samarreta C.A. Francoli, mocador de la senyera pel cap i DS-Trainer enllustrades per començar la cursa amb tota la confiança del món. Només ens pot tumbar la temperatura, que com ja us he anat comentant durant la setamana serà  bastant alta, tot i això segueixo amb el mateix plantejament. El que s’ha de tenir en qualsevol marató, tenir el cap clar i dosificar fins als quilòmetres decisius, suposo que la experiencia d’haver-nes competit alguna que altra hem donarà la calma per saber el que s’ha de fer en cada moment.
Al igual que a Praga, intentaré aprofitar la quantitat de gent que portaré davant per no haver de tirar del carro i deixar-me portar a un ritme controlat fins als quilòmetres decisius on ja cadascú ha de fer el que pot.

"Pitrall per recordar"

Aquest matí he anat a la ciutat per veure una mica l’ambient de la cursa per demà. Feien la cursa de 5k per tota aquella gent que encara no s’atreveix amb la marató i vol gaudir de la cursa de la ciutat. Com a cada cursa hi ha els més competitius i han creuat una vintena de màquines  per sota del 14’ que ja és corre. Després per finalitzar el matinal athlètic han seguit amb la milla, on hi participavent els millors joves de les escoles locals. Impresionant veure com canalla de menys de quinze anys que encara no s’afeiten son capaços de còrrer per sota de 3’ el quilòmetre, les noies no es queden enrera i  els fan amb 3’15’’.
De moment molts nervis per demà ja que l’escenari acolloneix una mica, hem relaxa saber que tinc els deures fets de la temporada I que demà passi el que passi serà una cursa en que recordaré tot la meva vida.  Espero creuar aquesta linia amb un gran sonriure a la cara. 

"Finish line 26.2 miles"

By  Plastic

viernes, 13 de abril de 2012

PRÈVIA BOSTON 2012

A hores d’ara no se si podré còrrer el dilluNs que ve, estic sentat en un autobus de la companyia Fung Wah que hem porta desde el barri xinès de Boston al barri xinès de New Yrok, si aconsegueixo sortir-ne d’aquesta el dillums estaré a la linia de sortida.

En aquesta època de retallades ens hem de solidaritzar amb el govern i no excedir-nos del pressupost fixat de bon principi, aquesta és la raó perquè estic aquí sentat.
Per la vessant esportiva estic una mica confús, el clima aquí és molt diferent. El vent ha bufat de fort a moderat cadascun dels dies que he estat aquí, així doncs, si no hi ha cap sorpresa el dilluns bufarà.
 Per que us feu una idea, com que no conec cap lloc aquí al barri de Somerville on estic m’he dedicat a fer rodatges suaus sencillament. Algun dia m’he proposat anar riu amunt i fer un rodatge de dues hores i per culpa del vent i acabant fins als nassos, tan sols he fet rodatges de 1:20.

L a previsió pel dia de la cursa és la següent, incomprensiblement puja la temperatura molt. He estat una setmana aquí i no he passat dels 15 ºC i de sobte puja fins als 31 graus o sigui que ja ens podem calçar perquè la primera wave surt a les 10 del matí i el Sol ja està ben alt.

Com podreu veure seguim amb el fort vent, no hi ha manera de que afluixi, si més no hem diu el colega que si és així estem de sort, ja que ens bufarà a favor.
"Forecast"

Ara entenc  perfectament que l’any passat el senyor MUTAI aconseguis aquí pulveritzar el record del món i aturar el crono a les 2:03:02 (sense desmerèixer per res del món aquesta grandissima marca), si el vent que he tingut jo cada matí el tingués d’esquena el dia de la cursa  us garanteixo un 2:42 però com que no serà així, només puc garantir una cursa de menys a més e intentar baixar de les tres hores.

"ready, steady, goo...!"

He fet una mica de trampa i els meus amics m’han portat a veure el recorregut de la marató amb cotxe, hem tenia intrigat aquest Heartbreak hill. Bé, es tracta d’una hill com la que tenim nosaltres a la Rabassada, d’aquelles que sempre canviem de marxa i fem “marica l’últim”, la dificultat està en que la tenim situada al quilòmetre 32 de la marató.
 Efectivament els primers 15 son amb desnivell negatiu, moment doncs en que s’ha de còrrer amb el cap i anar frenant una mica ja que del 20 al 30 son constants tobogans. Després de la hill, ja enfiles un altre cop tirant avall en busca de la gran ciutat.

Demà torno cap a Boston i arriben ja els dies de descans i concentració. El dissabte aniré a buscar el pitrall amb el company tarragoní Ferran de Torres  i s’haurà acabat el temps de fer el turista. Us mantindré informats abans de la sortida.

" New York City"
                                                                                                     By Plastic

lunes, 9 de abril de 2012

MITJA MARATÓ DE PRAGA. 1/4/2012



La intenció quan vaig sortir de casa disposat a agafar l’avió era fer una cursa ràpida, els entrenaments dels últims dies amb tirada llarga a la marató de BCN inclosa de 33 Km’s havien anat bé.

Només baixar de l’avió ja vaig veure que el cap de setmana seria difícil, tot estava ennuvolat com era d’esperar, pluja suau i un vent moderat.
Per no començar amb mal peu el cap de setmana vaig pensar que no passa res, millor que faci mal temps el divendres que no pas l’endemà.

Poca estona passejant pel centre perquè el dia estava de mil dimonis i en només una estona al no portar roba de pluja ens vam fotre xops. Ens acostem a l´expo de la mitja a recollir el pitrall i retirada cap a l’hotel a descansar i a mirar la tele, quins collons!!


L’endemà només posar el peu a terra vaig fer el que sempre havia de fer quan vivia aquí, mirar per la finestra. No hi ha manera xiquet,  en aquest país no es veu el Sol ni en pintura. No només estava núvol sinó també seguia plovent i els arbres de davant anaven de banda a banda.

Com que la cursa era a les 12 del migdia, baixo al menjador i em foto literalment com el kiko per no perdre el costum. Recolleixo a la meva amiga i anem cap a la línia de sortida.

Molt bon ambient però molt de fred i fa molt mal dia per còrrer.
Sabeu aquells dies d’hivern que fa mal temps i no et ve gens de gust còrrer? Doncs així era, que poc em venia de gust treurem els pantalons llargs i quedar-me amb pantalonets.
Veig els keniates que es dirigeixen cap a una zona del riu Moldava a fer l´escalfament, m’animo una mica i sense treurem res de roba començo a trotar una mica en direcció a ells.

Tots i la pluja no para de venir gent, corredors, seguidors, amics, acompanyants i una hora abans del tret de sortida hi ha un ambientasso total. Aquesta és una mitja internacional en tota regla, moltes tanques, banderes, presentacions dels crack de cada país, televisió en directe, no hi manca de res.


Després d'escalfar una mica ja entro en calor i em despullo, dubto si còrrer amb la samarreta de tirants o amb una llarga i córrer amb guants o sense. Al final samarreta de tirants i guants. Primera fila amb l'elit de la gent de color i després la resta de mortals.

Tret de sortida i a fondo, volia veure si m’acostava a 1:16 i per fer aquest temps no es pot regalar ni dos metres. Primer cinc mil on time 17:51 i amb bones sensacions, l´única sorpresa es que hem trobo un avituallament amb gots d’aigua i al intentar beure veig que agafo més aire que aigua i em passo uns metres sense ritme i fent rots sense parar. Decisió: no veure més aigua, pel dia que fa no crec que em deshidrati.


Passem el deu mil 35:56 al meu crono, això va de perles penso, anem bé. Animo una mica perquè veig que avui vaig amb grup i no he de tirar del carro jo solet. Al meu grup hi ha la primera noia blanca i porta una llebre que va xiulant i llavors penso, aquí anem bé, no m’he de desenganxar d’aquest grup i endavant.

 Passem el 15 i m´adono que he fet aquest cinc mil més ràpid que el segon 53:50 i seguim on time per una gran marca. Amb la mentalitat posada amb aquest últim tram penso que sóc capaç de fer un altre cinc mil a aquest ritme. Conec el recorregut i sé que ja tornem al centre i toca anar riu avall, això em motiva. Quilometre 16 i encara tinc forces però en sec començen les complicacions, l’aire bufa moltíssim i davant venen tres tobogans importants. Els cinc que anàvem a grup ens posem en fila india i seguim corrent a tot drap però miro el temps de pas i veig que hem perdut 10 segons.Sense voler aquesta segueix la tònica dels últims 4 on perdo entre 5 i 12 segons per quilometre per culpa del puto vent.


A l’ultim quilometre fem un gir per sobre d’un pont i el sentit del vent ja canvia, això eem permet agafar un altre cop el ritme de 3:39 però ja veig que l´1:16 se m’escaparà.
No passa res, entro a meta molt i molt content de les sensacions de la cursa i de l´estratègia escollida.




Cal destacar el guanyador de cursa que es va quedar a tan sols 20 segons del record del món....però com collons es pot córrer d’aquesta manera en aquelles condicions? Atsedu Tsegay, etíop i 20 anys!!




La propera ja és la traca final, encara no tinc decidit com correré la marató.
 Ara mateix només tinc ganes de fer una cursa intel·ligent de menys a més i baixar de les tres hores.
 Quan corres fora de casa depén molt de les condicions meteorològiques, o sigui que a veure que ens trobem per Massachusetts.

                                                                             
                                                                                By Plàstic