martes, 14 de julio de 2015

SANTES CREUS 2015 "TAMBÉ HI VAM SER"


Per nosaltres la composició del primer equip és ben fàcil, s'eliminen els que malauradament estan lesionats i els que estan fora per vacances i ja tenim l'equip més guerrer del Francolí.

Amb la resta de corredors francolins oficials i que per número no poden estar en aquest primer equip, es fa la resta aritmètica. El número que manqui per arribar a sis, es el numero d'amics que convidarem per córrer a l'equip mixt.
La jornada esdevindria històrica al estar en plena onada de calor i veure com els termòmetres s'enfilaven fins als 38 ºC

La primera parella de vall seria la formada pel navarrès Edu i la pantera del Francolí Oscar. Grandíssima feina feta pels dos havent de suportar una temperatura de 35 ºC.



Un cop superat el tràmit d'obrir el circuit, seguim amb dos corredors ràpids per completar els 4,5 quilometres

La parella formada per la Doctora Honoris causa Pilar ens acompanyava en aquesta aventura amb alegria i serenitat i el grandissim Bou que com sempre es deixava la pell sobre l'asfalt de Santes Creus. Molt bona feina dels dos components.



Tot seguit donavem pas al "Rayo McQueen" del Francolins, un fitxatge per donar consistència a aquest primer equip per no arrepentir-nos de la marxa d'en David. Moltes gràcies Angel per donar-nos aquest cop de ma i ja saps que ha estat un plaer.
Jose, setmanes d'entrenament dur que van tenir el seu fruit volta rera volta. Francolí poc visible però sempre lluint el mallot amb més que dignitat. Gran feina Jose!



La màquina vasca que no te mai filtre, un Joseba en estat de forma brutal realitza el millor temps en aquesta distància, no canviis mai Lehendakari!
L'Anabel amb elegància i gran ritme estrena samarreta amb una gran actuació. Queda renovada per l'any vinent.



Què podem dir d'en Peio? Tornada per la porta gran, Llorito amunt i Llorito avall han fet que marqués un grandissim registre. Peio Francolí puntal d'aquest equip per sempre més.
Jordi, reconvertit al running després d'una etapa brillant al futbol, lluirà amb molta honra aquesta samarreta verda per molts llocs més.
L'ultim relleu estaria format pels dos germans Fernandez, que sense brillar massa amb els seus ritmes tanquen una altra edició de la mítica marató per relleus.


"Raky complint amb el paper"
Finalitzant amb una més que suada tercera posició amb categoria masculina i en quarta posició en categoria mitxta. Molt contents per resultat i per tornar estar allí envoltats de la família runner de la província de Tarragona. 
Felicitem a tots els companys de podi i que per molts anys puguem estar allí d'alt.


Per acabar i com sempre, dedicar la victòria al nostre corredor incondicional. Sempre estas present, va per tu Xavi!  Sempre endavant, sempre Francolí!


By Plàstic

miércoles, 22 de abril de 2015

BOSTON MARATHON 2015



Digueu-me esbojarrat. Sí  ho se, però ho havia d’intentar. El primer cop que vaig venir aquí em van guanyar per KO absolut. Les úniques coses positives que em vaig endur va ser la visita als amics i estar junt al mestre Ferran. Ahir ens tornaríem a veure les cares, això és Boston o sigui que no saps mai què et trobaràs. El vint d'abril de 2015 tocava dia de molt de vent, pluja intensa intermitent i 5ºC de temperatura.

"dia previ de la marató, Sol radiant"
No tenia res a perdre, aquest any només m'havia posat el pitrall en una ocasió, la mitja marató de Barcelona on vaig acabar sense pena ni glòria. Així doncs, trenta minuts abans de les deu del mati ja estava col·locat al primer calaix i a la primera onada per veure desfilar els grans dels grans corredors d'aquesta època.  Primerament i tot seguit d’un motivador himne nacional, obrien pas les gaseles keniates i nacionals. Ja només quedava l'últim tret de sortida i allí començaria la història.
Amb la intenció d’ anar agafant ritme a poc a poc, veig com no puc frenar les cames i la tremenda emoció em fan passar el primer quilòmetre con una bala. La temperatura és gèlida i tot i córrer amb guants, costa molt agafar temperatura al cos.
Aixeco el cap e intento distraurem amb les cases, banderes, crits, paisatge, policies, families, però no aconsegueixo baixar el ritme, l'emoció i les ganes de revenja son tant grans que no em deixen fer ni un quilòmetre per sobre de quatre minuts. Procuro no mirar el pulsòmetre en cap moment però el xequeig constant per regular forces me'l fan mirar massa sovint.

"Tots volen ser com ell, MEB"
Quan me'n adono ja em passat el quilòmetre cinc i vaig massa esbojarrat, no és ni de bon tros el que tenia previst fer. Com diuen aquells “ a lo echo pecho”. Seguim avançant quilòmetres sense fre i tot i el fort vent de cara les sensacions son bones, les cames no es queixen i apareix el quilòmetre deu també  molt d'hora. Res del que estava previst  està funcionant, estic fent els quilometres principals massa ràpid i les tres hills de la tercera part del circuit em passaran factura. Tenia el circuit apamat, no podia haver cap sorpresa en quan el circuit, havia estudiat les altimetries en detall però un cop estas en cursa, tot canvia.
38’29 temps de pas pel quilòmetre deu, calm down. La pluja comença a xopar tota la roba i les trepitjades ja fan un soroll de sola humida. Avui tocarà patir de valen, tot hi així prefereixo aquestes condicions de fred que no pas la calor.
La temperatura em fa que passi de llarg per tots els avituallaments, després de fotrem un esmorzar a les quatre del matí dels anomenats “de forquilla” també em fan correr amb la panxa massa plena i fer-me oblidar d'ingerir ni tant sols un gel. Cap a l'hora de cursa, tot i no tenir-ne ganes me'n prenc un per recuperar una mica de forces després del up-down de hill.
Wellesley collage es un punt d'inflació, després de creuar les sorolloses noies petoneres el circuit canvia d'aspecte. Començaran les primeres llargues e inclinades hills, fa massa vent per anar fora de la fila índia que s'ha creat. El sortir de la primera posició fa que riuades intermitents de persones et vagin sobrepassant. Sobretot concentració que això és molt i molt llarg, especialment avui que no sabia què era una tirada llarga prèvia des de feia moltíssim de temps.
Half maraton amb 1:22’53, rapidíssim però se que després tocarà patir de valent. Amb el cap ja posat amb Heartbreak hill, agafo la dinàmica de deixar-me caure down de hill i limitar-me pujar a ritme lentissim a les pujades. Constants hills trencarien el ritme fins al km 33. Al igual que el primer cop, el quilómetre trenta dos era la primera meta volant. Allí m’esperaven els meus estimats per donar-me l'última empenta i rodar fins a Boston. Va ser tal l'alegria de veure als coneguts que fins i tot vaig  parar a prendrem un gel i dos glops d'aigua amb podriem dir tranquil·litat.  Haver coronat la tercera hill més o menys viu sabia que em permetrien arribar a Boston city.
Un cop sentir que encara tenia una mica de força i ja sense  mirar més el pulsòmetre, enfilo els carrers que ens portaran cap a la mítica finish line. Estic més o menys viu fins al quilòmetre 38 i a partir d'aquí el fred i el vent se m’emporten. Vista i ritme ennuvolat em fan sentir la duresa de la marató, se però que és qüestió d’entregar-te a la dimensió desconeguda i despertar uns quilometres més endavant.
Últim pont abans de fer gir final cap a Boyston Street i ni tant sols el fet de veure l’arc d'arribada al final d'uns vuit cent metres em motiva a aixecar les cames. L'única cosa que coincideix amb el guio que tenia previst és això :” no em quedarà ni un gram de força quan creiu la línia d'arribada, ho donaré tot”.

"La concorreguda arribada del dia previ"
Ni tan sols puc aixecar els braços en senyal de victòria, creeu l'arc d'arribada i tots semblem uns malalts hospitalaris amb tremolors e hipotermies que no ens deixa posar ni els peus a terra sense semblar-nos balladors de break-dance.
Només recollim amb molta il·lusió la medalla commemorativa i ni tant sols agafem un glop d'aigua o menjar rehabilitador, tots directes a buscar alguna cosa per escalfar el cos i canviar-nos de roba.

"aquesta val per tres!"
Grandíssima cursa i no podia tenir millor escenari, la marató de les maratons. Perquè dic això? Perquè encara que ho publiquin les revistes, aquesta és la meca de qualsevol atleta, un cop a la vida aquí s'hi ha de venir. No hi ha res d'igual.

By Plàstic

domingo, 19 de abril de 2015

ROAD TO PERDITION…

No tot poden ser flors i violes, aquesta temporada ha tocat amagar el cap sota l' ala i veure com tots els objectius somiats per aquest final de primera 2015 quedaven en paper fumat.
No passa res, no depenem de cap fitxa federativa ni cap renovació millonaria que ens permeti seguir posar-nos els pantalons curts. Això sí, amb una tristesa molt gran per  no haver-ho aconseguit però esperonat amb molta força per seguir endavant encara moltssímes curses més i treure encara més força d’on no n’hi ha.

" vistes impressionants del Perito Moreno
Anem per pams, amb l’objectiu final de temporada marcat ( la marató de les maratons) i esperonat per la gran marca assolida a Sevilla 2014, definiría una temporada diferent a les demés. La realització de la marató a finals del mes d’Abril, feia retocar tot el calendari i com no, anar a contracorrent.

" Mitic Fiz Roy"
El mes de Setembre, on normalment ja començem a tenir un ritme ràpid a les cames començava l’aventura Patagònica en solitari per intentar oxigenar al màxim les cames.
Rodatges, imatges i panoràmiques excepcional em tenien motivat per arribar a la mitja de casa nostra amb les condicions de sempre. ( bona forma)
Enlloc d’apareixer en plenes facultats, l’últim entrenament en un parc de Buenos Aires em va fer arribar a Catalunya amb una sobrecàrrega muscular al bessó esquerre. Esperançat amb les mans de’n wizard Joaquin creia que seria que qüestió de pocs dies però va ser tot el contrari, quatre setmanes amb rodatges míseres de distància i dolor efervescent. Resumint, les competicions del mes d’Octubre per la borda.
A empentes i rodolons ens plantem a la mitja de tgn i gràcies  a les inclemències del temps d’aquest any passat fan una mica d’hombra a la mediocre marca final.

"entrenaments llargs a aguestortes argentines"
Un cop ja sense molèsties, sembla que començo a agafar una mica de velocitat en poca distància. A mitjants de Desembre trec el cap a la mitja marató de Vitoria ja que feia molts anys que li anava al darrera i volia gaudir d’una cursa al Pais Vasc. Ni l’ambient de luxe de la cursa em fan brillar, encara amb pocs quilòmetres a les cames vaig veure com em desfeia com un siri a partir del quilòmetre quince de cursa.
Amb un bon entrenament llarg fet a Vitoria toca correr les obligades Sant Silvestre i com ja he comentat abans, disputo la Sansil de Sant Cugat a contra pronòstic  on el nivell dels corredors del capdavant de cursa em fan posar les piles, apretar les dents i assolir el primer 35’ de la temporada. Amb això ja podem començar a mirar endavant amb positivisme.
Estem al Gener i encara estic polint les curses de deu quilòmetres, cosa extranya i ben extranya per mi però tot sigui per fer un paper a l’Abril. Proper objectiu mitja de Barcelona amb uns quants dels companys Francolins, cada dia més difícils de veure i encantat de compartir com a mínim curses amb ells.
Amb els entrenament previs ja havia estat capaç de fer els obligats 9x1000 a ritme alt per poder fer una mitja amb garanties. Sortida doncs de la mitja de bcn amb molt bones sensacions, passant per un esperançador 36’30’’ al pas de deu mil però una mala segona part m’allunyen de l’objectiu esperat. Tres dies després d’aquest resultat arriba el detonant de la temporada, no puc posar el peu a terra sense que tingui un dolor infernal a la planta del peu.

" El Chalten, paradis del hiking"
No se de quina pasta estem fets però som més tossuts que una mula, segueixo entrenant tot i el fortissim dolor a la planta del peu. Dues setmanes deprés decideixo escoltar el cos i aparcar durant tres setmanes les vambes fins que em marxi la molestia. Ni realitzant aquest descans aconsegueixo posar el peu a terra sense dolor, ens plantem al mes de Març amb només una cursa amb tres mesos i em començo a desesperar, Boston m’espera.

A base de descans i paciència començo a trotar 20’ min un dia si i un dia no, ni tant sols amb aquests números era capaç de córrer sense molèstia. Mes d’Abril en mans de’n wizard Joaquin de nou em permeten arribar a la linia de sortida de Hopkinton, què seré capaç de fer?  En poquetes hores ho sabrem.

By Plastic

lunes, 23 de marzo de 2015

ZURICH MARATÓ DE BARCELONA. 15/3/2015. MILLORS MARQUES PERSONALS!!


Després d’una llarga absència degut a patir durant molts anys “el síndrome de les Torres Mafre”, el novembre passat vaig decidir tornar còrrer la Marató de Barcelona, just deprés d’acabar la mitja de Tgn.  Per anar a buscar un bon registre, l’anelat 2:48.

Aquest hivern hem entrenat molt i molt bé amb els companys de club que teniem tots el mateix objectiu. He aconseguit entrenar amb la majoria de companys de club, els dimarts gran sèries amb el Ramon a Pistes, el dimecres rodatges Zipi-Zape ,  molts dissabtes d’entrenament amb friends “Blacks runners” i les boníssimes tirades llargues dels diumenges a llocs emblemàtics de TGN, sempre les recordaré.

                                            Controlant el grup


                                          Diagonal Mar
                                
Arriba el dia “D” tot sobre la previsió, dissabte rodatge suau i última càrrega de pasta, recollida de dorsal amb aiguat inclòs,  esmorzar maratonià,  sortida de casa amb temps, transport públic perfecte, arribada al Guardaroba amb antelació suficient sense nervis ni presses d’última hora on m’ajunto amb Sir. Ferran i l’Enric. 
Passem els minuts previs  l’ escalfament junts fent-la petar. A  l’Enric el noto més nerviós per el seu debut a la Marató, en canvi el Ferran està tranquil, concentrat guardant totes les seves forces per a la cursa.

Calentament molt suau, entro al calaix sub-3h. i allí trobo els dos companys de Club,  m’esperaven,  em guardaven lloc, el Ramon inmóvil concentrat, l’Àlex i jo més neguitossos, no parem de mourens, últims estiraments; el Ramon ho té claríssim sortir a 4’ o alguns segons per sota fins que el cos aguanti, no pensa regalar ni un Km. 
L’Àlex i jo més cautelosos sortim els primers kms. controlant més el ritme.

                                              Portant el ritme

                                       Ramon, elegància

A les 8:30 comença el festival.  Pim-Pam Pum!!!!!!!!!  Primers kms. nerviosos però aviat es veu el que haviem parlat: el Ramon es posa a ritme i ell sempre endanvant, nosaltres dos més calculadors.
 Passem el primer parcial de 5 kms. (20:20) els tres junts,  però al Camp Nou, el Ramon ens marxa a augmentat massa el ritme,  més del que volem anar nosaltres. 
Passem el kms. 10 (39:58) havent recuperat els segons perduts en el primer parcial.  Tornada a pl. Espanya primera pujada d’adrenalina moltíssim ambient, allà sen’s ajunta el Carles Gilabert, i fem un fantàstic grupet. 

 A la cantonada de Gran Via amb P/. de Gràcia tinc a la família animant-me, energia extra per fer la pujada de P/. de Gràcia la faig com una moto, a partir d’aquí passen els kms. sense contemplacions sense adonar-nos massa ens plantem a la mitja, la passem sobre la previsió (1:24:20), continuem el grup tots junts,  en el Km. 22 s’ajunta el “cunyat del Pitu” que ajudarà al Carles a mantenir un bon ritme,  passen kms. i Kms. sense massa variacions.

                                            El primer avís


                                              Ramon en estat pur


 A la entrada de Diagonal Mar, una nova sorpresa la presència del Presi donant suport al duet “Zipi-Zape”.  Jo en aquest kms. perdo una mica de contacte amb el grup que anavem, però al gir de Diagonal Mar em torno a enganxar a ells.  Els ànims del Plàstic m´ajuden mentalment a continuar lluitant.  
Al pas del  Km. 30 fantàstic 1:59:55, seguim allí, encara noto que tinc les suficients forces per seguir competint lo que resta de cursa.  Però al pas del Km. 33 on hi havia un petit pont per on passa les rondes per sota em despenjo del grup, però els mantinc la vista.
 Al Km. 35 l’Àlex em porta 7” de diferència, passat el Km. 37 l´avanço, ha tingut problemes als seus isquios.

Els últims kms hi ha molta gent animant, la plaça Catalunya està a reventar, última càrrega de bateries fins el Paral·lel on ens esperen els dos últims kms. arribo a l últim tram amb molta emoció,  molts noms em venen al cap, cada un amb una història diferent,  tots m’ajuden a seguir el meu camí per buscar el desitjat km. 42 on allí m’esperen els de sempre, animant-me com sempre.

                                     El meu mur

Entrada a meta amb molta satisfacció però sense haver aconseguit objectiu marcat el desitjat  2:48. 

                                       Entrada a meta


Ramon Antón Valenti       2:47:45       Pos. 186       Cat. 1         “Espectacular MMP”
Marcel Sardà Boada        2:51:05       Pos. 274       Cat. 123     “Picant Pedra MMP”
Àlex Rodríguez Badia      2:52:11        Pos. 311        Cat. 141      “En Progressió MMP”



                                                                                            By Bou

martes, 30 de septiembre de 2014

MITJA MARATÓ DE SABADELL. 7/9/2014

Un etapa més cap a Berlín. La confusió s’insta·la dins meu.

Les dues setmanes previes han estat molt carregades d’entrenaments i competicions, venia de fer dues bones curses curtes molt ràpides: La de Vistabella "Memoria l Cinto Lopez" 6 kms. a uns 3:30 i La Cursa de Festa Major de Salomó "una Clàssica" de 4,1 a 3:28, rodatges llargs passant molta calor, però havia descansat un parell de dies consecutius i això no passava desde principis d’agost.

Toca diana molt d’hora 6:00h del matí. Avui toca anar fins a Sabadell, Passant per La Pobla on m’uniré amb el David "la llebre de la Torre" ell també la correrà per anar agafant distància i kms de competició.

Arribem bastant d’hora però per una cosa o una altre acabem fent just , "recollir de dorsal, café previ, WC, mitjons, etc " escalfament pèssim "tal com ho haviem comentat en desplaçament" jajajaja. Arribem a la línea de sortida 2 min. Abans, just per agafar lloc, em noto que fa molta xafugor. Tindrem que vigilar molt!!!!!!!!!!

Sortida controlada 1 kms. rapidets per agafar un bon lloc i córrer més tranquil amb espais, partir de llavors a ritme, m’instal.lo a 3:45 ritme que volia sortir els primers kms. Però a partir del kms. 3-4 ja noto que no vaig agust del tot, el bessó dret i tendó d’aquil·les comença a donar la senyal que alguna cosa no va. El David m’agafat un metres i sense donar-me temps a reaccionar em va agant distància.

No estic centrat, continuo amb el meu ritme d’anar fent, espero que passin la primera volta per reconèixe tot el circuit. Té una tram de 2.5 kms. de pujada no pronunciada però si constant, i això em fa perdre uns segons per kms. que després em consten molt de recuperar.

Passo els kms. 5, 10 molt similars de ritme 19:25 / 19:35 m’inteneto hidratar bé però a partir d’aquest punt m’agafa "flato" Quin desatre!!!!!!!!!! A més començo a notar problemes a l’isquitivial de la cama dreta hi ha moments que vaig coix i tot.
 Em donda punxades com descàrregues elèctriques i m’arriba fins el tendó d’aquil.les. A partir de llavors aixeco el peu i em poso un ritme molt més còmode, el meu cap ja no es a Sabadell.

Intento acabar lo més dignament que puc la cursa. Finalment 1:25 amb una sesansació agrodolça i fent un massatge recuperador.

Les pròximes setmanes intentaré recuperar-me muscularment. Aquestes calors m’ha desgastat molt.


 


La feina esta feta. 

                                                                                                      Marcel "Bou"

viernes, 12 de septiembre de 2014

SUMANT EXPERIÈNCIES ESTIU 2014

Després del desenllaç de la marató per relleus de Santes Creus, tocava seguir picant pedra, poca però constant. Rodatges entre setmana de 40’ a uns ritmes ridículs de 5’/km fan que no acabis de perdre la forma i divertir-te rodant sense cap tipus de pressió. Tot i que sense arribar als 40 km’s setmanals m’agrada fer les curses (rituals) que sempre em venen de gust on hi acostumo a treure-hi el cap sense cap tipus de pretenció.  Curses d’aquelles on el corredor és tractat com toca i l’essència de l’atletisme s’hi respira desde qualsevol racó. El detall important és el tall de sindria al finalitzar la cursa i l’opció d’un descompte a la inscripció si no vols la samarreta conmemorativa.
Així doncs, sense tenir ni idea de com afrontar la cursa passo el cap de setmana a Malgrat per disputar- la, no se quina edició però en van unes quantes. El xip groc em fa sortir desde la primera línia on hi trobo corredors coneguts, els de sempre. Els amics de Manresa principalment que vam bufar plegats a Sevilla fa il.lusió tornar-se a veure i recordar les grans marques assolides de la marató d’aquest any.

"sortida, sempre concentrat"
La calor em mata, en soc conscient i se que al mes d’Agost em converteixo amb un atleta mediocre incapaç de disipar la calor i convertint-me amb una dutxa mòbil. El circuit boreja la costa de la platja, entrant i sortint del poble en direcció l’estadi que hi ha al costat de BIESA. Primer quilòmetre a 3’30 això se’n diu sortir amb pebrots. Me’n faig creus de com he estat capaç de fer un quilòmetre així, se que ho pagaré car però aquest ja el tinc a la butxaca. Els quatre seguents també rapidíssims, molt content e inespetats. Sortim del poble i el Sol apreta fort i ens toca de ple, començo a perdre pistonada. No passa res, tres quilòmetres de patiment i ja ho tenim. Així és, segueixo corrent amb força però a velocitats molt més baixes. Creuant la meta amb 37’10 me’n vaig a la dutxa més content que un ginjol, no per la marca si per les sensacions ja que sense fotre ni brot veig que puc fer 10 km a 3’40. En definitiva, cursa feta i ja em format part una edició més d’aquesta simpàtica cursa.

"massa calor..."
Seguint amb la mateixa tònica, corrent ben poc i just acabat de baixar de l’avió, em planto a la sortida de la mitja marató de Buenos Aires. Córrer fora de casa sempre és un handicap en tots els sentits, horaris, gent, circuit... El dia abans 14 hores d’avió fèien que em prengués la cursa com mai solem fer, a disfrutar. Un verb que ens costa moltíssim, ens agrada més el verb patir ( no a tots és clar). Volen deixar constància de la cursa desde el meu mòbil, m’aixeco pel mati hi em dirigeixo cap al SUBTE ( metro) i la sorpresa que m’enduc és que no n’hi ha cap fins a les 8:00 del matí, són les 6:20 i la sortida és a les 07:30. Així doncs, cames ajudeu-me començo a còrrer direcció a l’Avinguda la Libertad . La temperatura és idònia per córrer, uns escassos 10 ºC, no tot a de ser en contra. Com que no coneixo la inmensa ciutat vaig preguntant als nocturs que em vaig trobant pel camí. Us podeu imaginar el fart de riure que es fotien en veurem en aquelles hores amb els pantalonets curts Francolins..

"Sortida massiva 21 Km Buenos Aires 2014"
Set quilòmetres més tard trobo la sortida. Arribo no calent, arribo mort. No conec a ningú i no puc deixar la samarreta  per tapar-me que porto a sobre per després de la cursa, tampoc veig a ningú simpàtic a qui donar-li el celular. No m’ho penso més, no hi ha gaire temps pel tret de sortida, celular a l’entrecama, nus ben fort i a resar perquè no el perdi pel camí. Amb molta sort em puc col.locar al calaix de davant ( no us explicaré com).
Tret de sortida i la moltitut (20.216 corredors) emprenem la llarga avinguda. Tres quilòmetres dins al parc fan que la cursa s’estiri força. Faig una paradinha al quiilòmetre dos per amagar-me la samarreta que portava a sobre per escalfar esperant que no l’agafi ningú i la pugui recollir a la tronada.
Tal i com ho tenia previst, faria la primera meitat a 4’/km ja que amb 40 km setmanals no valen fer rucades, avui sabia que això se’m faria llarg. De moment el celular de l’entrecama no molesta. La cursa passa per grans avingudes importants i tinc temps de gaudir el recorregut. Tal i com havia previst, passo la meitat de la cursa a un ritme baix i això em fa ser positiu. De moment el llarg escalfament i el viatge del dia abans no m’estant afectant, llavors decideixo pujar una marxa més. Segueixo passant quilòmetres i encara tinc fuel, seguim endavant a ritmes molt més alts. De cop sortim de la ciutat i enfilem l’autopista, no pot ser veritat.. ens trobem al peatge amb les barreres aixecades disposats a creuar-les. Aquest tram dura massa i fa que tregui màgia al circuit, en total gairé quatre quilòmetres amb fila índia amb el fort ven de cara. 

"això si, sense pagar peatge"
No és fins al quilòmetre divuit que ens tornem a trobar al parc gegant de la sortida i enfilant la fi. Em desconcentro una bona estona buscant visualment on carai he amagat la samarreta ja que sinó al  finalitzar em pelaria de fred. Sí, efectivament està on l’havia deixat, li comento al corredor que portava enganxat durant una bona estona per dir-li, pibe me tengo que parar a recoger la camiseta..
De manara sorprenent i amb un final amb molta força trepitjo la linia d’arribada amb 1:21’50, molt content també per les sensacions i  per finalitzar dels 150 primers corredors. Unes setmanes de series ràpides em permetran tornar a rodar als ritmes desitjats. Una altra mitja marató internacional més al sac i una altra aventura viscuda fora de casa.

" un dels 20.216"
Segueixo doncs d'aventura solitària a les terres Patagòniques amb moltes ganes de sumar quilòmetres, la llàstima és que m'estic trobant temperatures massa baixes per fer uns bons entrenaments, de moment, aniré gaudint dels espectaculars paissatges.  Més endavant ja informaré de les experiències viscudes.

"Monte Fyz Roy, alli em trobareu"
Els que sovint compartim quilòmetres d’entrenament plegats saben un dels meus lemes és, “ s’han de tenir els objectius clars, no val córrer per córrer” i així jo ho faig. Quan torni de l’aventura Argentina que estic vivint donaré la temporada per començada o sigui que a partir d’Octubre, disciplina, disciplana i més disciplina per assolir l’objectiu final:

" Amb il.lusió..."

By Plàstic

martes, 19 de agosto de 2014

CURSA DE L'ESPLUGA 27/07/2014 15 KM


Després d’un dinar amb família de cel·lebració de Sant Jaume, va toca concentrar-se per la segona cursa de la meva extranya temporada “Road to Berlin”.  Tenia cita a una clàssica del calendari estiuenc,   l´Espluga 2014.
La idea era baixar de l’hora, barrera que molts corredors busquem en aquesta cursa.  He vaig   planificat arribar al gir en uns 35:30/36:00, per tal d´arribar amb forçes i aconseguir fer una bona baixada. 

 “Selfie con Mahadma Ferran.”
 La tarda era bastant bona, una mica de calor però més que acceptable per les dates i vent  moderat.   Sortida com  ràpida en baixada amb molta animació ja que són les festes del poble. Sortint del poble agafo un bon ritme de pujada,  vaig passant a corredors que han tingut una sortida més explosiva que la meva.  Abans d´entrar a Poblet em quedo sol,  el grupet que havíem format a la sortida del poble s’ha dissolt com el sucre a l’aigua o sigui tinc dos o tres corredors  10 o 15 seg. per davant però queda mooolta pujada per intentar anar a per ells..
M’acosto al gir i  veig l’amic Ferran amb 4 pos.; però amb moltes possiblitats d’atacar al tercer lloc com al final va acabar passant.  Faig el gir amb 35:55 clavat el que volia, perfercte!!!!  Baixada fulgurant.  Les cames encara están bastant fresques, les he pogut conservar en la pujada.   Vaig en un grup de tres, però al km. 10 encara tinc forces i dicideixo marxar en solitari, al pasar per Poblet m’agafa un corredor i m’anganxo a ell com una lapa. M’he possat en un moment 100 mts. de 3:40 a 3:20, però al arribat al Km. 14 es nota la falta d´entrenaments d’aquest ritmes tant alts i perdo uns metres distància abans d’entrar a meta.  Arribo amb 58:20 i 23 pos. he realitzat una bon descens fent els ultims 5 kms. en 18 min. Guanyant dos posicions en el descens i 10 respecte el primer pas per meta.






2200m
T. Real
00:07:42
T. Oficial
00:07:44
T. Parcial
00:07:42
Ritme
03:29


Posició
33
Pos. Cat
21
Pos. Sexe
33
8700m
T. Real
00:35:55
T. Oficial
00:35:57
T. Parcial
00:28:13
Ritme
04:20


Posició
25
Pos. Cat
17
Pos. Sexe
25
15000m
T. Real
00:58:19
T. Oficial
00:58:21
T. Parcial
00:22:25
Ritme
03:33


Posició
23
Pos. Cat
15
Pos. Sexe
23

“Entrada a meta amb la marxa llarga”

Cal destacar també la presència de la Montserrat F. de l’equip femeni del C.A. Francolí que va fer la cursa dels 5 kms.  On va patir molt la calor que feia i la duresa de la cursa,  va acabar amb un temps de 35:20 (34:50). Esperem veure’t en més curses.
Salut i sempre Francoli.

By Marcel