lunes, 7 de abril de 2014

MITJA MARATÓ DE LA CALÇOTADA I CURSA DEL CALÇOT. VALLS. 30/4/2014

La Calçotada, la ressaca Sevillana.

Després de les impressionants marques aconseguides pels companys de Club a la Marató de Bcn, jo amb presento a la línia de sortida de la mitja de Valls, sense la suficient preparació ni motivació per afrontar una de les mitges més exigents de la província pel seu desnivell i també pel seu clima en aquesta època et pots torbar molta calor o bastant de fred o fins i tot pluja.  
Aquest any ha tocat ballar amb la més lletja, dissabte ventós poc motivador i diumenge plujós amb canvi d’hora inclòs.

Sortida amb un ritme còmode, no em vull cremar perquè porto més d’un mes sense rodar llarg i no se com respondrà el cos a un esforç tant exigent com correspon aquesta mitja. 
 De sortida ràpidament un grup de sis corredors tots a la mitja.  Van passant els primers kms i mantenim el ritme a 3:50/3:55.  

Arribem a la primera población Alió, els del quart fan mitja volta i tornen, l’ Oscar va ben posicionat per poder atacar al tercer i quart classificat, ell va en cinquena posició però per la cara que fa no va molt sobrat ni possat.



Als de la mitja, primera dificultat on és poden començar a marcar diferències a l’entrada de la població i a la sortida on s’agafa un camí asfaltat que ens porta cap a Bràfim, “Quin tros de pujadeta !!!!!!!” Amb els companys de grup vaig comentant el recorregut,  jo el tinc apamat.  
Ara toca una zona poc còmode per còrrer, cap km. planer, ple de tobogans, en aquest punt agafem alguns de corredors que han comencen a patir la duresa del recorregut.  
Després d’aquest tram el grup ja solament el formem quatre.  A la sortida de Bràfim un altre regalet del circuit, dos trams de pujada força exigent i després un fals pla fins arribar a l’encreuament de Vilabella on m’esperen els pares amb paraigües a la mà i una ampolla d’isotònic, que no em caldrà perquè el sol va lluir poc,  més aviat gens.  

Seguim la carretera direcció a Puigpelat on els terreny ja és una mica més favorable, seguim mantenint el ritme constant com tota la cursa 3:55, en aquest punt pica una mica més d’aire i comença a ploure amb més intensitat. 


La baixada de Puigpelat es fa força perillosa, amb corbes i molt mullada la carretera sembla un petit riu, prenem les precaució pertinents,  ja solsament quedem tres del componentes del grup.  En els últims kms. a mí em comencen a pesar les cames degut a l’esforç acumulat al larg dels kms.
En aquell instant es despenja l’últim company de viatge en quedem sols la primera noia (M. Sosa) i jo, passat el Km. 17 intentem aumentar més de ritme, per apropar-nos a un grup que portaven tota la cursa davant nostre  però, jo no puc em quedo en l’intent,  sé m’estan fent massa llargs, estic notant la falta de kms. de les últimes tres setmanes. 
L’entrada a meta és força agraida amb una baixada que et permet fer-la amb un bona ritme. 

També nomenar, el podi aconseguit pel company l’Oscar, al Quart de Marató “El Calçot” amb una meritòria cinquena posició, després de passar un petit estat febril els dies previs a la cursa, que el va deixar just de forces.  S’ha de seguir apretant que pots donar més, tot els teus companys n’estem començuts, tu pots!!!!

Cal remarcar la bona organització sobretot buscant la comoditat dels corredors, tenint tots els serveis bàsics ben coberts i sense aglomeracions. En curses com aquesta no es busca la  massificació de la prova, ni els corredors que participem busquem grans marques.  Han aconseguit una mitja diferent més propera al corredor i a l’acompanyant.      



Amb aquesta cursa dono per tancada la primera part de la temporada,  ara toca recuperar forces i ganes per seguir competint la segona part de l’any amb la mateixa exigència que he fet la primera.



Berlín i Tgn m’esperen.   Ens veiem al Juny  !!!!!!!!!!!!!!!!


                                                 By Marcel

miércoles, 2 de abril de 2014

CURSA BRÀFIM-ERMITA DEL LORETO. 23/3/2014

Després d’una setmana amb una lleu lumbalgia, tocava presentar-se a la cursa en la que cap corredor de la zona pot faltar, la Cursa i caminada de Bràfim. La lumbalgia em va fer dubtar si correr-la però al final ho vaig fer, per la lesió d’un company i aprofitant el seu dorsal.

Em presento a la linia de sortida, mitja hora abans de la cursa, vull veure la sortida dels caminants i saludar la gran cantitat d’amics, coneguts i saludats que ens retrovem cada any en aquesta cursa.

Ja a la linia de sortida veig que els Bikila ocupen les primeres places, la carrera possiblement sigui per a ells, ( al final no) a part d’algun Borges Trail, no veig ningú més de les primeres espases.

La primera part de la cursa vaig rapidet i les sensacions son bones,intento seguir l’Adrià al menys fins baix al riu, pero a la baixada ell baixa molt més rápid i ja el perdo, passo els 4 primers km. per sota dels 17 minuts, està massa bé, tenint en compte tot el que queda. Ja a baix als 7 ponts al km 6,5 porto 26 minuts, la pujada serà llarguissima.
 
 

I com de fet, la pujada es horrible, les cames no em responen gaire bé i pujo molt a poc a poc, l’últim tram fins al cim caminant, nomès els privilegiats i els màquines poden pujar corrent, jo encara no em considero ni una cosa ni l’altre. Faig el cim en 50min, ja estic al km 10, es a dir per sobre de 5, però en els últims 3,5 recuperaré temps.
 
 

Doncs no! Després de baixar el tallafocs a tota pastilla, jugant-me gairebé el físic, s’em posa al costat el Willi (cosí de Bou) li dic que som-hi junts cap a l’arribada, queden 2 kilometres i anem bé. Però em començo a notar els bessons que em fan el tonto, es el quart any que faig la cursa i no m’havia passat mai, continuo corrent afluixo a veure si s’em passa però res, no només no s’em passa sinó que em quedo clavat, s’em m’han pujat els bessons de les dues cames i m’he de parar, aquí perdo 3 o 4 minuts que m’haguessin donat un molt bon temps, però es el que hi ha i a vegades el cos té aquestes coses. Els últims dos kilometres tiro com puc, avanço uns quants corredors, i l’objectiu que tinc ara es baixar de l’1:10. Al final 1:09 justet però mira bones sensacions.




Donar les gracies al Jaume Ollé que em va ajudar a pujar una estona la dura muntanya. I felicitar a l’organització, com cada any un 10.
 
                                                                                                                  By Xavi



lunes, 17 de marzo de 2014

MARATÓ BARCELONA 2014. 16/3/2014



La meva Marató de Barcelona 2014 es podria resumir en un “he tocat el cel i la glòria”, però sé que si faig una crònica tan concisa, el Peio i el Plàstic em treuran el “fuet”,  tal com fan sempre en els últims quilometres de les maratons en que em fan de llebre, així que m’extendré una mica.

Des de fa uns mesos que ja sabia que aquesta era la meva marató. Era la marató en que havia de donar la sorpresa als meus companys i a mi mateix, per que no dir-ho. Però la sorpresa és relativa: m’havia preparat  a consciència.

La nit prèvia vaig dormir poc per culpa dels nervis i de la festa nocturna que es van muntar els inefables turistes a Les Rambles de Barcelona, i potser va influir en una de les cagades del dia: em vaig deixar el Garmin a l’habitació de l’hotel. En fi, massa tard per tornar. 
Quedo amb el Gran Ramon a les escales de Montjuïc i calentem 5 minuts i ens en anem cap el calaix  de sortida. Sortida ràpida a 4’ el quilometre i veig que el Ramon va molt ràpid.



El deixo marxar per que crec que per baixar de 2h50 he de passar primer per un temps intermig i s’ha d’anar a assegurar per que anuncien un dia de molta calor. M’uneixo a un grupet on va la llebre de 2h50 dels corredors.cat Xavi Nadal i faig la mitja amb ells a un ritme lleugerament per sobre de 4’. 



Van passant els quilometres i vaig relativament bé, però inconscientment baixes el ritme per que no saps que passarà a partir del 34.  Se m’uneix el Gran Plàstic al 29, que crec que ha disfrutat tan com jo els últims 12 km veient com avançavem a gent  coneguda, que sense cap dubte han patit el calor més que jo o bé s’han marcat un objectiu que no els hi tocava avui…o les dues coses a l’hora.

PAS PEL KILÒMETRE 35. WHERE´S THE WALL??

     
                                                           Amb el presi Plastic, llebre-cambrer de luxe

Tot sorprés per no tenir cap rampa, ens presentem al Paral.lel, i al 40 en 2h 43’ llargs. Veig a l’abast les 2h52. Com sempre em passa, quan oloro l’arribada i estic mitjanament bé em llanço com un llop sobre la meva víctima, i començo a avançar gent a un ritme crec que bastant per sota de 4’. Em despedeixo del Plàstic al 42, i entro fent un esprint saludant a la Mar i aixecant uns braços que toquen la glòria just quan el crono oficial marca les 2h53.00, aturant el meu crono Decathlon en 2.52.51.

ARRIBADA AMB FORÇA

ARRIBADA RAMON ANTON, QUIN CRACK!!


Què més puc dir: ni en somnis m’hagues pensat assolir les fites que estic aconseguint. Gràcies per ajudar-me companys. Realment som el club més potent de la ciutat. Un luxe per que som molt pocs corredors.

Menció especial també pel Gran Ramon que ha fet 2.50.52. Ets molt gran company!!. Explica-ho tu mateix.

                                                                                                  

                                                                                                    By Àlex "Ultraman"

lunes, 3 de marzo de 2014

10 KM DE CAMBRILS. 2/3/2014

Era una de les últimes oportunitats de la temporada per aconseguir l’objectiu tan buscat de baixar de 40 minuts en un  10.000. Era la cursa perfecta, plana y en principi no havia de fer massa vent.
En bona companyia, em presento a la línia de sortida sense massa bones sensacions; una inoportuna lesió al turmell m’ha deixat fora de combat durant 10 dies, i encara tinc molèsties que no sé com m’afectaran durant la cursa.
Les 9.30 en punt i comença la cursa. Surto fort; com no sé anar de menys a més, començo fortet (per mi, és clar), a 3:40-3:50 i així durant 3 km, després ja miraré de viure de rendes. Normalment no em funciona però ara estic un pelet més fort, ja veurem…
Vaig sol i sento a l’esquena un grup que em va al darrere, suposo que ja els va bé el meu ritme, el que no saben és que puc petar en qualsevol moment. Arrossego aquestes rèmores (com diria el company Peio)  gairebé fins el 8.


Passo el km 5 en 19:40 (justet justet) però fins al 8 no ho veig gens clar i penso que em faltaran 15 o 20 segons.
Al  9 porto un km enganxat al tio que abans portava al darrere, us he fet ¾ parts de la cursa i  ara vosaltres no marxareu. 36:10 al km 9 i dic “A tope”, o ara o mai, vaig petat però el puc fer per sota 3:50. Així doncs, encaro la recta final, vent de cara i a tope. Arribo a la meta en 39:56 (a lo ultraman, apurant) i mantenint el suspens fins l’últim segon.


Segur que no ho hagués aconseguit sense que m’haguéssiu apretat, tant vosaltres com la Nuri. Una nova fita pels francolins, més modesta, però què collons una fita. Ara a mantenir-ho, serà difícil però l’objectiu ara ja és baixar de 39, no val adormir-se.
El Peio ahir va fer de pacer de la seva dona, com a bon marit, però no ha de demostrar res, tots sabem de què és capaç.
Per últim, voldria aprofitar per felicitar a tots els companys francolins que han aconseguit èxits  i marques personals en les últimes setmanes; les victòries de l’Oscar, la fantàstica temporada dels maratonians presi, bou i ultraman, el bon debut en la distància del Pitu i el Manel, la nova incorporació del Ramón, que encara dóna més nivell al grup, i també al Peio, que per fi ha deixat de banda la lesió i tots esperem que aviat torni al seu màxim nivell.




                                                                                                           By Xavi

lunes, 24 de febrero de 2014

SEVILLA TIENE UN COLOR ESPECIAL

Dissabte a primera hora en Marcel i un servidor agafàvem l’avió per enlairar rumb a Sevilla on per tercera vegada em disposava a realitzar  la marató, aquest cop la 30ª edició. Perquè repeteixo tants cops? Després us ho explico.
Abans d’anar a fer l’embarcament, aturada de rigor per donar un abraç al mestre Ferran que també estava per alli esperant el seu vol cap a A coruña. Com que els grans estan amb contacte amb els grans, trobem a Marc Roig que ens complau amb una amable i suculenta xerrada sobre com va ajudar a baixar a la seva companya Keniata el record del món la passada setmana a la mitja de Barcelona.

" acompanyats dels Mestres"
Arribem a Sevilla i comença la gincama, el fet de donar cabuda a més corredors fa que les coses no siguin tan fàcils. Un parell d’autobusos ens porten al Palacio de congresos, una bona fira i una bona organització permeten agafar el pitrall i la bossa del corredor amb facilitat. Dic bossa del corredor perquè a allò se li pot dir bossa del corredor, pantalons curts, samarreta de tirants commemorativa, cereals, barretes, huesitos, begudes isotòniques, revistes d’atletisme (no gaire caducades)…
" Palacio de congresos de Zevilla"
Arriba un dels grans moments de la cursa, la “comida de hidratos”. En Bou i jo afamats estem a primera fila esperant l’obertura de portes i en un tres i no res estem dins asseguts amb el sguent àpet. Efectivament, hi ha barra lliure. L’endemà tenim que brillar i no ens podem permetre una cerveseta, si la cosa va bé, ens en fotrem un parell demà.
"just for free"
" Ni per la boda de la Infanta"
Després de l’àpat cap a l’hotelillo a fer una bona migdiada i poca cosa més, em vingut a per feina i la feina comença demà. Fem un passeig per controlar d’on em d’agafar l’autobus per anar a l’estadi olímpic de bon mati i poca cosa més.
Curiosament després de sopar, preparem material i esmorzar per l’endemà,  decidim anar a dormir d’hora i com aquell que no vol ens quedem fregits en molt poca estona. Tota la nit dormits com a troncs o sigui que sona el despertador a les sis i més fresquets que una rosa ens fotem l’esmorçar del segle: dos iogurts, dos plàtans, un bol de cereals i un plat de pasta (gasolina indispensable per afrontar una marató).
Panxa plena i quan estavem de cami a la parada d’autobus ens trobem al Paco “ quijo, os quereis venir al estadio con mi amigo que me viene a buscar en coche? “ i tant que si, som-hi.  Pujem al cotxe i a dos quarts de vuit ja som a l’estadi. Que en son de salats aquesta gent!!
Fot una fresqueta que encanta, potser massa, fet que ens va decidir a correr amb guants i portar a sobre una samarreta que després haurem de llençar. Un parell de viatges al W.C com està escrit i amb un lleuger trot cap a la linia de sortida ens plantem al calaix pertinent.
Abraç i comiat de rigor entre Francolins i cap a la posició pertinent. La música d’AC/DC ens posa a tots els 9.000 participants amb el cor al màxim de pulsacions i tret de sortida.
Doncs som-hi, ja no hi volta enrrere, només queda la victòria. Recta immensa cap a Triana i a poc a poc agafant ritme. La gent i l’emoció et porta en safata però has de posar cap que aquesta cursa és molt llarga i s’ha de dosificar totes les forces sense desprendren ni un gram.
La temperatura és molt fresqueta i molt agradable l’únic però es que bufa un lleuger ventet  que pot arribar a ser molest. Llavors, encara que costi toca agafar un grupet i escapolir-se de lluir samarreta.
Als parcials del quilòmetre cinc no els hi faig gaire cas perquè això nomé ha fet que començar. Els del 10 ja poden ser una bona referència i me’n adono que m’he passat de llest , 37:29’ això és ràpid però tal i com he dit he d’anar amb grup que el vent bufa fortet. Encara que vagi una mica amb port em passen pel cap les paraules del mestre ferran que em repeteixen: “ No fear” i així ho faig, segueixo endavant.
El ritme és un pel massa alt pel que jo havia pensat però la cursa és la cursa, s’ha d’anar allí i prou. Passem la mitja amb un valent parcial de 1:20’29 i amb les cames intactes, això pinta bé.
Inesperadament al km 22 es trenca la cursa, tots els components del grup esclaten i passem a còrrer en fila índia, primerament m’acollono pensant, He de fer la segona mitja sol i a aquest ritme? En seré capaç?
Torna el : “No fear” del mestre Ferran i em torno a concentrar, només queda concentració i “running by feel”. Amb això vaig passant quilòmetres amb el mateix ritme i bastant fresquet.
Quilòmetre trenta i comença la cursa de veritat, començo a avançar posicions i no em dona la gana de baixar el ritme, n’estic convençut que avui serà un gran dia i endavant. El riguros gel de les dues hores em senta d’allò més bé i noto les cames plenes de força i el cap clar per tirar endavant.


Passem pel centre la ciutat i “passeillos” com els del tour de França et fan sentir important em donen ales per bracejar una mica més. Sortim del centre i ja em dirigeixo cap a la isla de la Cartuja, això m’ho conec, aquest tram ja el tinc apamat i ja se el que em queda.
"encara vaig bé, collons!"
Senyor avui estic gaudint de la millor marató que potser mai tornaré a fer, els darrers quilòmetres segueixo atrapant a gent i ja vaig descontant el famos “far mental”, aquells tres quilòmetres que tantes vegades em fet a l’espigó de tarragona. Som-hi, això ja és teu vaig pensant. A la porta de l’estadi el crit d’ànim de la meva germana i la nebodeta em donen l’empenta final per arribar a l’estadi volant. Ni en somnis hauria pensat una cursa així.

"les millors fans"
Cap quilòmetre per sobre dels 3’54, cap quilòmetre defallit, cap molèstia durant la cursa, només gas, gas concentració i més gas. No tinc paraules per descriure-ho, només em queda mirar el temps final 2:41’15.

"rellotge suis"
Destacar també al meu estimat company d’equip, el gran Bou que tot hi tenir problemes estomacals creua la lina d’arribada trencant la difícil barrera de les tres hores. Molt gran Bou!!!
I què puc dir després d’aquí? Doncs no tinc res en ment, dono la magnifica temporada per tancada i que només penso en saborejar els grans d’aquest any. Unes bones mitjes i uns grandissima marato, ara toca toca descansar i tornar a carregar piles pels propers reptes que segur que molt aviat n’hi haurà més!!

            By plàstic


martes, 11 de febrero de 2014

3ª Cursa 10 Km. La Pineda- Platja. 9/2/2014

Ya ni me acordaba de lo que era colgarse un dorsal.....Desde la maratón por relevos de Santes Creus, cita obligada para todo Francoli que se precie y que corrí cumpliendo el expediente,  la cosa se torció.

Y se torció sobretodo mi tobillo en el Pont del Diable, que viene a ser como Eldoret para cualquier corredor de la zona. En un camino me dejé los ligamentos del tobillo, media zapatilla Asics y las ilusiones de hacer una buena mitja de Tarragona.
Suerte de un buen samaritano residente en la urbanización Rodolat del Moro (gracias si lees esto!!), que me acercó a casa en coche a casa con el tobillo más hinchado que el currículum de Pilar Rahola y zapatilla en mano sin ser de la CUP. Loser de Beck sonaba en mis oídos.




Esguince en el tobillo derecho, el cual ya tenia operado de ligamentos de mi época de tuercebotas. Y con algún otro esguince a sus espaldas, como uno a lo baturro en las fiestas del Pilar, sin evento deportivo como excusa, pero alcohol como atenuante.
Dos meses casi de recuperación y el ansia viva de querer volver desoyendo a los médicos, otra torcedura. Como me dijo el ácido Jorge de Andrés, me estaba convirtiendo sin duda en la reencarnación de Carlos Sainz con medias compresivas y zapatillas  drop 8mm.

Una época sin plantearme carreras, solo rodando por asfalto y haciendo de pomponero de los éxitos de mis compañeros francolinianos y del resto de amigos/atletas/psicólogos.
 Poco a poco hemos recobrado las ganas, perdido los tres kilos que gané y disfrutando de esas series quieroynopuedo.

Y llegó el dia 9 de Febrero. 10000 de La Pineda. Sin afeitar, piernas sin depilar porque no se lo merecen y unos tiempos en las series que aconsejaban pasar la mañana del domingo comiendo chocolate con churros. Buen dia para correr, sin viento. Ni las excusas se aliaban.
Óscar, Pitu y yo del C.A. Francolí hacemos un calentamiento suave, soltamos la habitual retahíla de excusas habituales a la carta de cualquier runner, y a correr.

Salida rápida como es costumbre. Pitu con la idea de romper la barrera de los 40 minutos. Óscar y yo, planteamos pasar la primera vuelta sobre 17:45. Pasamos el primer kilómetro, y nos encontramos los dos tirando de un grupo de cuatro o cinco rémoras. Por delante ya se van la gran cantidad de cracks a velocidad de crucero: Queralt, Btaimi. Mohssen, Vieito, Guiamet............




En el kilómetro 3,5 la cosa no cambiaba. Me miro el dorsal, no sea que por error me haya colgado uno de pacer, pero veo que no. Le digo a Óscar: "a éstos les estamos haciendo la carrera".
Óscar se abre hacia un lado, para que también ellos puedan disfrutar de la brisa marina y de paso aparezcan en alguna foto y puedan enseñarlas en casa.
Pasamos la primera vuelta sobre 17:40 según lo marcado y ya hemos dejado al resto del grupo. Vemos a pocos metros a Javier Jaimes, y vamos a por él. Lo alcanzamos, pero no anda muy fino y se queda atrás.


A punto de llegar al kilómetro 6, el ritmo de Óscar ya se me empieza a hacer muy duro. Y le noto que va reservando. Le digo que tiré y se vaya a buscar a los que tenemos por delante. Hizo una segunda vuelta increíble, remontando varias posiciones y acabando en 35:12.
Mis últimos kilómetros fueron intentando mantener el ritmo alrededor de 3:35. A estas alturas a ese ritmo voy bastante cómodo, pero noto ese punch que te hace correr por debajo de 3.30. La solución, entreno y más entreno.
Acabo en 35:54, más o menos lo esperado. Pero atentos, que el abuelo está de vuelta.

Pitu se quedó a escasos 12 segundos de bajar de 40 minutos. La próxima carrera lo consigue seguro.

 
 

Y mención especial para dos personas: mi hermano Iñigo, que ya se pega los 10000 a ritmos de 3.50 sin despeinarse mucho. Y mi mujer Silvia, que supongo que harta de  recoger mis zapatillas por la casa y soportar mi pasión, lleva un par de meses entrenando. Y en La Pineda ya bajo de 30 minutos en los 5km. A seguir!!


                                                                                                            By Peio


lunes, 3 de febrero de 2014

GRANOLLERS 2014 02/02/14

A poc a poc passen els anys encara que no ho sembli ( o si) i et pots trobar amb fotos com aquestes on denoten que per molt que no ho vulguem el temps passa per tots..
Dotze anys han passat i molts quilòmetres han estat els recorreguts, bona senyal, això vol dir que encara tenim un xic de motivació per viure i fer les coses cada dia una mica millor.

" Granollers 2002. Qui porta els pantalons més amunt?"

" Granollers 2014"
Tornava a Granollers aquest cop amb el meu grup d’amics vestits de verd (la esperanza me mantiene) i amb ganes de fer tots plegats un bon paper com a team.
Aquest cop l'anècdota va ser el nou fitxatge, el gran Ramon Antón que a poc a poc ha anat fent forat entre nosaltres. Primera cursa i primera alegria. Caram que n’és de bo aquest paio!!

" En Bou sempre motivat"
Les expectatives d’aquesta cursa eren altes, molt altes però ja sabeu que si vols aconseguir un objectiu, el primer pas és creure-t’ho. Els darrers entrenaments llargs conjuntament amb les inseparables 20x500 que s’han apoderat de mi aquesta temporada em feien creure amb un gran resultat. I què vol dir un gran resultat? Doncs fotre-li clatellada al crono i poder baixar de l’1:15’.
Amb aquest objectiu em col·locaba a la línia de sortida al costat d’un Chema Martinez, Albert Caballero, Ramon Camps, Btaime, Kipsang and company. La resta de companys no estaven molt lluny dels meus objectius, tots volien baixar de 1:20’ com uns campions. Xavi segueix a la seva cantera i segueix picant pedra per aconseguir baixar de l’1:30, tranquil Sant Pau aviat ho aconseguiràs!
Som-hi doncs, tret de sortida, concentració i amunt fins a les Franqueses. El vent picava fortet i molestava una mica i com que no se córrer amb grup em menjo les bufades que em desgasten sense pietat.

" treballant desde el principi"
La consigna del pas dels 10 quilòmetres era baixar dels trenta-set minuts i amb les cames més o menys fresques per aprofitar la baixada al màxim. després d’una ascensió continuada i empipadora assoleixo el primer objectiu, coronar amb 36’50’’ això m’esperona per afrontar la baixa amb èxit.
Els primers quilòmetres de baixada amb ganes i al màxim, ja que sabia que a tres setmanes de la marató no em parava ningú. Dotze, tretze, catorze 3’12’’, 3’22’’ i fot-li que fa baixada!
Tres tobogans d’aquells que et fan recordar i preguntar: què collons estic fotent aquí? I la resposta és, braceja, mira endavant i no paris fins que no puguis ni parlar!
Tot anava de manera correcta quan de sobte, començo a notar males sensacions de panxa i mareig. Intento no fer-li cas i seguir concentrat però el mareig no em deixa córrer a gust, Aixa doncs perdo una mica de ritme i rarament em passa algun atleta en la baixada. Quilòmetre malament seguit d’un altre en que tampoc vaig fi de sensacions però ja ens acostem al divuit i la gent et crida pel nom i t’empenta fins a la línia d’arribada,
Feia temps que no mirava el crono i no tenia ni idea del temps final que podia fer i com sempre trèiem la calculadora i comences a fer els càlculs mentals pertinents per saber més o menys el resultat final. La calculadora em diu que si segueixo al mateix ritme puc tornar a ser un 1:15’. Ja no queda més remei que lluitar fins al final i apretar les dents, aquest cop ja fa quatre quilòmetres que les estic passant canutes o sigui que una mica més i haurà acabat el patiment.
En efecte, xequejo el crono personal i se que em sobren uns segons per veure un 15’, això m’alleugereix una mica i em fa sentir alegre,
La veritat és que em pensava que ho podia fer millor, però després del patiment final puc estar més que satisfet. Avui he patit per creuar la línia de meta com feia temps que no ho feia, però s’ha aconseguit, un altra al sac i ja s’ha acabat el bròquil, a Sevilla a donar-ho tot.

La resta de companys un treball excel·lent, Marcel (1:18'), Lehendakari Joseba (1:19'), eficaç Àlex (1:19') i primordial Ramon Antón  (1:19') (primer de la categoria) i valent Xavi ( 1:33'). Tots assolint la fita esperada, baixar de l’1:20’, es diu molt ràpid però s’ha de córrer de valent.
" Por cojones, como siempre"


 " Aquest cop si company!!"
"la jove promesa del club"

" Ramon de compres per Granollers"


Als dos maratonians més ràpids del club només els hi queda el dia del judici final, esperem que el veredicte sigui l’absolució.

" Som-hi Marcel que ja ens queda poc!!"

Pictures:Akane
By Presi