Una altra marató al sac i molt i molt i molt content. Que dura que és la marató, no te res a veure amb cap altra distància, suposo que ès això el que ens va tornar-hi any rera any, però deixem-nos de tòpics i anem al gra.
Divendres els tres components del Francoli i el nostre company Victor Gonzalez CAT anavem arribant a Sevilla cadascu a la seva hora però tots amb la mateixò intenció, fer un gran crono o si més no gaudir d’una gran cursa.
Dissabte matí després de fer un tomb pel casc antic de la ciutat, autobus i cap a la recollida de pitralls. Tot i que hi ha força gent, la cosa va ràpida. No ens entretenim molt perquè la Pasta Party comença en pocs minuts.
Comida de hidrats molt correcte, bona organització i un speaker sevillano amb salero molt graciós. Després de l’àpat, uns a descansar i altres a coneixer una mica més la ciutat. No ens veuriem més fins l’endemà, el dia de la cursa a les 8:30 al lloc on haviem quedat.
Aquest any han retardat una mica l’horari de sortida i tot i que fa fresqueta no ens congelem com dos anys enrera. Els més previsors ja portavem una samarreta antiga que llençariem als pocs quilometres del començament de la cursa.
Escalfament previ dintre de l’estadi on Abel Anton es va proclamar campió del mon de marató o sigui que motivats a tope. Salutació entre els tres valents del club i tret de sortida!! L’unica cosa que podem criticar d’aquesta cursa és la sortida, quin caos!!! La gent és la hostia, tot i ser corredor de 5 hores te’ls trobes alli plantats. Potser aquest any vam badar una mica però vaig patir massa per sortir de l’estadi i uns tres quilometres en poder agafar el meu ritme.
Sortim de l’estadi i ja no veig a ningú, concentrat a tope i endavant , endavant , endavant… fins al segon quilometre no aconsegueixo agafar el globo de les 3 hores. Encara apreto una mica més i per fi ja veig que vaig al capdavant i a pocs metres el Victor. El tinc controlat amb la vista però no m’atreveixo anar amb ell, sabia que la mitja ell la volia passar amb 1:20 o sigui que ja estic bé on estic.
Vaig dubtar fins a l’ultim moment quin crono posar-me a al canell, el gps per controlar ritmes o el Casio de tota la vida. Els escollits van ser el crono casio a l’esquerra que només compta temps i el rellotge del meu pare que feia un any ens va deixar a la dreta.
Als primers compassos de la marató es molt sencill portar un ritme alt, amb la quantitat de quilòmetres que portes a les cames el primer 10 mil està xupat, la dificultat es regular correctament i no anar com un llampec. Tot hi saber-ho passo el 10 mil amb 38 minuts, sooooooo caballo!! Recolleixo el gel que m’entrega l’Anna i em concentro per no anar massa ràpid el següent pas.
Em quedo doncs amb un grupet eixerit i busco una posició per no desgastar gaire. No ho aconsegueixo perquè com ja sabeu m’agrada anar al davant. Com aquell qui no vol, ens acostem a la mitja. Bones sensacions, bon ritme, bona concentració, bones vibracions.
Passem la mitja a 1:22:13 la cosa pinta bé, he afluxat degudament i el temps de pas era més que res l’esperat, potser hauria pogut apretar una mica mes pero la marató es la marató, se li ha de tenir respecte sino despres es paga molt car. Seguim endavant i esperant l’hora de la veritat.
Quilometre 30, es el moment que hem esperat desde el tret de sortida i on es resolen totes les preguntes: Estaré bé? Hem quedaran forces? Vindrà el “hombre del mazo” com diu el Victor? Totes les respostes es troben a partir del 30.
Mentre no arriba el moment vas xequejant les forces i la musculació, de moment tot pinta bé però al 27, comença a quedar-se trabat l’esquiotibial de la cama dreta, mare meva què collons és això. Feia dies que després dels entrenaments, quan em dutxava notava que el tenia molt dur i em costava estirar sel tot la cama, però no li vaig donar importacia.
Em vaig desconcentrar molt durant un parell de quilometres, sincerament pensava que seria un diumenge fatídic, d’aquell que has de parar a estirar per còrrer dos quilometres més, parar a estirar i així fins a l’infern de l’arribada…
Però no, al cap de dos o tres quilometres més vaig comprovar que ja se m’ha passat i no molestava més. Arribem a l’avinguda llarguíssima que ens portaria al km 30. Ja tenia la imatge d’aquesta avinguda de fa dos anys, recordava que es feia llarguíssima i que a partir l’allí començava la gresca.Em vaig desconcentrar molt durant un parell de quilometres, sincerament pensava que seria un diumenge fatídic, d’aquell que has de parar a estirar per còrrer dos quilometres més, parar a estirar i així fins a l’infern de l’arribada…
Sense voler em dono compta que ja estic corrent sol i amb molta força, tots els moscardons que tenia al costat han anat caient, estic motivat, la cosa va bé.
Comença l’espectacle, els quilometres semblen eterns i les cames començen a donar símptomes de duresa. Per primera vegada començo a sentir la duresa de la marató, em prenc el segon gel per no decaure al final i endavant.
No sabeu com costa tirar del carro en aquells moments, tens la sensació d’anar parat encara que no afluixis ni un segon.
Ens acostem al Km 35 i mentalment començem a fer càlculs matemàtics i anar sumant el resultat dels quilòmetres, que queden per 4 per saber la marca final. Concentració al màxim, el cos no afluixa i el coco aguanta sensacions dificils de descriure.
Endavant, endavant ,endavant començo a creure que avui no fallo i que ni muro ni osties o sigui que segueixo cada cop més motivat. Tenia memoritzats el pas de quatre ponts i m’acosto al quart i últim i després d’aquest sé que ja enfilem cap a la Cartuja.
A l’avituallament del pont agafo una ampolla d’aigua i me la llenço per sobre el cap, això hem refresca i em realça l’esperit. Feia dos anys ho vaig passar malament i recordava moments complicats, aquest any no parava d’avançar a gent i a tope.
Quedaven tres quilometres i arriba el moment anomenat “faro”, on passes a dibuixar un circuit mental on apareix l’espigó de Tarragona i encara tenim forces, aquest any no hi ha muro!!!
Quedaven tres quilometres i arriba el moment anomenat “faro”, on passes a dibuixar un circuit mental on apareix l’espigó de Tarragona i encara tenim forces, aquest any no hi ha muro!!!
Quin final senyors, ja no miro el crono sino que miro al Victor, augmento el ritme, m’acosto, augmento el ritme, m’acosto, estic a pocs metres d’ell i quan arrivem al 41 se que el passaré. Recupero una mica de l’esforç del canvi de ritme i a les portes de l’estadi el passo com un llampec. L’animo fent-li un gran crit pero jo no puc parar, estic a portes de l’estadi disposat a tocar el cel, si senyor, quin carrerón hem vaig dient!!!
Trepitjo el tartan i començo a disfrutar de la victòria aixecant els braços i el puny ben alt, petó al rellotge dret i volta de rigor com si fos el guanyador de la cursa, quin subidón!! 2:45:16 pos.78 de la general
Que difícil que és corre a aquest nivell, quina alegria, que content estic. Una altra marató al sac, els diumenges i curses previes tenen el seu fruit, quina passada!!!
En definitiva, una cap de setmana rodó tan esportivament com socialment. Gracies companys. Dedicar unes paraules també als meus companys de cursa, Bou (incombustible) , Victor ( el crack, que ja ha tastat la marató i segur que tornarà) i l’Àlex ( segur que ho aconseguirà a la propera) gràcies a tots.
