BEHOBIA- SAN SEBASTIAN 2011. 13/11/2011

Aquest any una de les cites obligades era la mítica cursa Behobia- San Sebastián, de 20 km. Aquest any era la 47ª edició, i ja fa mesos que havia fet la inscripció perquè en dos dies s´exhaureixen. Jo sóc basc i feia anys que tenia aquesta cursa a la safata de pendents.

El que es viu a Donosti i tota la zona per aquesta cursa realment és impressionant. Tota la ciutat s´aboca amb ella; programes especials a la ràdio, retransmissió sencera de la cursa per Teledonosti, portades en diaris....La BSS es troba en boca de tothom.

Jo vaig arribar amb tota la familia divendres del matí, voliem així gaudir d´un cap de setmana llarg. Per la tarda em vaig apropar al Kursaal per recollir el dorsal i veure la Fira del corredor. Ben muntada, ja s´anava parlant que s´esperava una cursa amb molta calor i vent.
Dissabte va ser un dia atrafegat amb dinars familiars, passeig per la Concha i cursa Behobia Txiki amb més de 2000 nens. Va tocar també l´habitual ronda de pintxos y birras per "lo viejo", tots els baretos plens de runners. Aquest any eren 20000 corredors a la sortida.

Després de dormir amb els habituals nervis pre-cursa, diumenge a les 08:45 hores estava agafant el Euskotren al costat de l´estadi d´Anoeta my love. Jo tenia la sortida a les 11:02 hores, però s´ha d´anar amb temps. Viatge de 30 minuts en un tren rollo metre de Tokio, ple d´atletes, amb nervis a flor de pell i perfum de Reflex.

A la sortida tant l´ambient com el muntatge és espectacular. Xiringuitos per cafè, pantalles gegants, música...
Jo portava un parell de samarretes per no passar fred i llençar-les abans de la sortida. No haguessin estat necessàries, 20º a la sortida i 23º durant la cursa. Pels altaveus s´avisava de la necessitat d´una bona hidratació. Molts catalans, fins i tot un speaker en català.

Tocava estrena de la flamant nova equipació. Ben parida presi. Vint-i-cinc minuts abans m´adreço al meu calaix verd. Uff està ple i amb marques entre 1:16 i 1:30 en mitja. Tindrè la cosa complicada per còrrer, peró la temptativa de passar-me al calaix davanter fracassa (tonto te han pillado).
Comença a sonar Where the streets have no name d´U2, calfred integral. Tret de sortida, còrrer es complicat, molta gent, i molta trepitjant ous. Eslàloms impossibles, passo el kilòmetre 2 en 8:35. Tranquil, la cursa és molt llarga.

                                                               per on puc passar??

Al kilòmetre 6 ens trobem la primera pujada de dos kilómetres: Gaintxurizketa. El millor d´aquesta cursa, sens dubte, és l´afició. Segons sembla més de 60000 persones donant el seu alè. Pujada dureta però els vorals plens de gent. Així és més fàcil pujar-la.
 La calor i els kilòmetres començen a posar a cadascun al seu lloc. Passem per Lezo i Pasaia. El soroll i crits d´ànims de la gent són ensordidors. Com a punt negatiu, els punts d´avituallament. Gots petits d´un aigua amb sabor dubtós, la gent aturant-se per beure. Bastant descontrolat. I amb la calor que feia, era bàsic beure. Començo a veure molta gent plegant de la cursa. Al final, van haver més de 400 entrades a urgències (i en època de retallades sanitàries).

Enfilo l´última pujada al kilòmetre 16: Alt de Miracruz. Només un kilòmetre, però amb la distància acumulada es fa dura. Però aquella pujada la tindré gravada per sempre. Ambient de Tour de França. Suor, calor, crits, esbufecs. Gent i més gent. Moment per quedar gravat.

Coronada la pujada, baixada fulgurant per entrar a Donosti. Kilòmetres finals per uns carrers de Donosti plens de gom a gom. Veig els meus cosins que han vingut des de Pamplona per veure la cursa, em criden uns nois de Tarragona. Tothom crida i aplaudeix. Recta del Bulevard, encara tinc forçes i canviem ja a l´últim pinyó. Temps final: 1:16:06, lloc 285

Gran cursa i ambient per recordar. Una cursa més a la saca Francolí. I ara toca la nostra Mitja.
 A per totes equip!!

                                                                                                    By Peio