jueves, 26 de junio de 2014
Cursa solidaria Port Aventura. 15/06/2014
Tras varias semanas sumando buenos entrenos, sin series porque aún no estamos para hacerlas pero con rodajes rápidos con los compañeros de equipo, tocaba ponerse dorsal. Hay que pillar chispa para llegar a punto al Mundial de Maratón Ekiden de Santes Creus jejeje
Era una carrera que habia corrido en el 2010, pero ya sabía que el circuito no tenía nada que ver con el de entonces. Durante la noche cayó el diluvio pero por suerte el día amaneció sin lluvia y algo más fresco de lo esperado. Si se puede decir eso de 24 grados..........
Calentamiento a conciencia de unos 20 minutos y a la salida. Caras conocidas, saludos de rigor a los amigos y a esperar el pistoletazo. El Garmin no encontraba señal y empiezo a mosquearme. Con vaya chorradas nos preocupamos ahora los runners, cuando tenemos por delante 10 kilómetros a tope. Antes íbamos todos con un crono Casio y los resultados eran parecidos.
Salida rápida como era de esperar. Se va un grupo por delante, de unos 8 corredores, aunque ya supongo que hay varios de la de 5 kilómetros. Zona de toboganes pero es fácil correr. Acabamos de salir y las piernas están frescas. Voy a un ritmo de 3.30-3.35, el esperado. Para mi sorpresa los de delante no acaban de distanciarse ya que los dos favoritos se controlan entre ellos. Calculo que con un calentón podría llegar, pero no es mi guerra y eso lo pagaría luego.
Sobre el kilómetro 3,5 se limpia la carrera de 10 kilómetros ya que los de 5 kilómetros toman otra dirección. Veo que voy cuarto, aunque con el quinto muy cerca.
Subimos la rampa de la muralla china del Port Aventura. Supongo que será bonito correr por un parque temático. A mi personalmente, ni me gustan mucho los parques temáticos y con el corazon a 170 ppm no estoy para fotografias al dragon Khan. Al llegar arriba el chaval de Fondistes me pasa y veo que no voy a poder seguirle.
Zona de viales exteriores del parque con alguna subida prolongada y el sol comenzando a apretar de verdad. Toca apretar los dientes y sacar fuerza de los entrenos de cuestas que estamos haciendo. Sobre el kilómetro 7,5 me pasan otro corredor. La importancia de gestionar los esfuerzos y correr de menos a más. La carrera está decidida ya que los 6 primeros nos vemos en una recta, pero todos distanciados entre si por unos 15 segundos.
El kilómetro 9 nos deja el último regalo. Una cuestaza de unos 400 metros, donde te notas clavado y sin un alma animando. Dos operarios del parque miran extrañados y supongo que pensando "con lo bien que se está en la playa........." Por suerte para todos es igual, la subimos entre 4.20 y 4.30. Me giró por si viene algún kamikaze, pero no veo ningún rival ni a lo lejos.
Apretamos los últimos 500 metros para entrar dignamente, veo a Unai y Clara y les chocó la mano. Después les tocaba correr a ellos.
Tiempo final de 36:56, sexto clasificado. No es un gran tiempo en un 10000, pero que el ganador haga 35.31deja clara su dureza.
Clasificación
Al final de la carrera coincidí con amigos de nuestro Xavi, que llevaban también unas camisetas para que le lleguen más fuerza aún. Con sangre francolí, y tanto apoyo, ganará la batalla seguro.
By Peio
martes, 10 de junio de 2014
16ª CURSA TARRACO-LA MINA. 7 KM. 25/5/2014
Cuando la crónica de una carrera y de un sentimiento ya es perfecta no hace falta escribir nada más. Gracias a nuestro amigo y compañero de fatigas Ferran de Torres
Uno de los nuestros
¿Nos une algún vínculo esencial
a los corredores? ¿Somos mejores personas? No lo sé, pero sí creo que el
esfuerzo diario, compartido, en soledad, el sacrificio, el trabajo hecho desde
la dignidad, por el valor de conseguir lo mejor de nosotros mismos nos hace crecer
y de eso trata nuestro deporte, a nuestro nivel. Aunque no todos lo entiendan.
Xavi es uno de los
nuestros. Un corredor. Con su vida, como la nuestra, con sus alegrías y sus
problemas. Y hace poco sufrió un accidente que le tiene ahí, no sabemos si
ausente, debatiéndose en la carrera de su vida. Desconocemos en qué punto
estará su meta pero sí sabemos que los suyos (que somos todos nosotros) le
están animando con tanta fuerza que él, desde la inconsciencia, que no sabemos,
ya está haciendo mucho por todos nosotros. Su dolor, que es el nuestro, nos
hermana. Nos hace a todos un poco mejores. Y eso se lo debemos ya. Y soñamos en
el día en que se despierte y se lo podamos contar, si no lo sabe ya.
El domingo, en una clásica
de Tarragona, nos abrazamos y corrimos por él. Corrimos con él. Corrimos
gracias a él. Fue nuestro modo de mandar aun más fuerza a su familia, de la que
ya tiene, y a Xavi agradecerle lo que está haciendo por nosotros. Y soñamos con
el día en el que seguro, aquí o allá, volveremos a rodar todos juntos.
Un fuerte abrazo a su
familia y a sus compañeros del CA Francolí, que somos todos nosotros y vosotros
también, lectores.
Continua arribant molta força Xavi, #ànimsXavi, sempre endavant!!
domingo, 25 de mayo de 2014
101 KILÓMETROS DE RONDA. 10/5/2014
Todo listo para la gran
carrera: Ronda me esperaba. Después de
una semana complicada para todos, el día llegó.
Con un exceso de euforia comento a mi mujer la hora previsible de mi paso por km 56 : a las
4 horas de inicio de la carrera,
y por meta a las 10 horas. Aquí ya demostré mi poca coherencia mental de aquel día…
Me coloco en la salida, no sin antes
manifestar por megafonía del estadio , mi apoyo de ánimos
para XAVI y su familia.
Desde el
inicio quiero controlar la carrera. Ya en los primeros kms logro contactar con la cabeza de la carrera;
observo miradas y comentarios del grupo,
supongo que no se esperan a un
veterano en estas posiciones…así que me mosqueo y decido atacar en lo que para
mi era mi mejor arma, las bajadas pronunciadas. Acelero para ponerme
en cabeza de carrera, lo consigo, momento de
gran euforia, la adrenalina a tope!!...pero bien poco me dura … de repente y antes de acabar la bajada, me aparece el pelotazo: agarrotamiento
brusco en los cuádriceps, ¡!!no puede ser!!!! , apenas llevamos 8 km y mi precipitación me la ha jugado …..Bajada brusca del ritmo y
esperar que vayan pasando corredores. Consigo rehacerme a ritmos muy suaves y siempre con nuevas molestias si intento acelerar, así que no me queda mas remedio que cambiar la
mentalidad de mi objetivo
y disfrutar del recorrido….
Mientras tanto en el km 56, mi mujer ve pasar al primer corredor a las 4.30 de la salida y una
hora más tarde paso yo. Parada obligada con foto de
rigor y besazo incluido que
provoca una gran aplauso entre el
publico y algún que otro piropo de
propina…
La irregularidad del
terreno y los grandes cambios de nivel rompían continuamente el
ritmo y como lastre las bajadas se me hacían muy incomodas por el aumento del dolor. En las cuestas adelantaba algo pero en
las bajadas me pasaban todos.
Poco a poco las molestias
van desapareciendo y ya en los km finales
esta todo casi olvidado; pero ya es tarde…
Llegada a Ronda ,desplegando
pancarta de Animo Xavi con entrevista en
línea de meta, El periodista interesado en la parte humana de mi declaración del inicio y del mensaje de la
pancarta… lo anecdótico es que parte de mi explicación la inicie en catalán
delante de todo el publico y rodeado de legionarios… al acabar mis explicaciones un
caluroso aplauso final y el
nombre de Xavi resonando en Ronda ¡¡¡un final muy emotivo!!!
By Ramòn
domingo, 18 de mayo de 2014
TRAILWALKER + MONTBLANC 2014
CUATRO PERSONAS. 100 KM. 32 HORAS. UNA CAUSA.
No m’ho havia
proposat mai de fer una cursa d’aquesta distància, si més no per al moment. La
oportunitat però se’m va plantar a davant quan una companya de feina pretenia
fer un equip per poder-la fer. Tot anava en contra ja que ens arribavem
al final del mes de Març i encara no teniem ni un cèntim recaudat per fer la
inscripció, llavors s’havia de proposar l’oferta a l’empresa. Vàrem estar de sort i després d’una xerrada amb algun que altre directiu,
endavant!
Sense haver
entrenat res especial ni els meus companys ni jo ens aventuravem a recorre els
100 Km’s amb el menor temps possible. En Jaume, mestre en aquesta distància
pronosticava unes 16 hores, i com no l’inconscient de sempre de mi ho feia dient 12h.
Al final van ser 15:32’, està clar que la veterania és un
grau. No vull allargar-me gaire en explicar-vos què carai van passar amb totes
aquestes hores. Només diré que va ser una experiència molt bonica, cursa solidaria no ho hem d’oblidar
(770.000€)
i companyerisme al màxim. ( a vegades perdem una mica el nord amb el garmin
dels trons )
Per no perdre la costum, el dia del treballador ja fa un grapat d'anys que m'acosto a Montblanc sempre que puc (2002-2014). Hi arribo fora de forma per ser post marató, arribo fora de forma perquè comença a fer calor, arribo fora de forma perquè la muntanya no és lo meu, però estigui com estigui hi vaig, simplement m'agrada.
Son d'aquelles curses que podriem dir que no canvien (segur que més d'un ho criticaria) però a mi m'agrada.
El circuit és una putada perquè si no estas en forma se't posa del reves més d'un quilòmetre i les passes magres veient com cauen els segons a cada quilòmetre.
Aquest any m'hi presentava tres dies després de fer els 100 Km's i encara que el ritme de la Trailwalker no castigués em vaig emportar un bonic record (tres ungles del peu negres). L'estrategia de la cursa era ben clara, disfrutar i fer-ho el millor possible. El primer quilòmetre de baixada les cames ja em van donar el missatge que avui tocava anar de passeig.
Recorregut ben senyalitzat, gent del poble volcat a la cursa, molt bon ambient, esmorçar a l'arribada, voluntaris a dojo, bon speaker a l'arribada, preu correcte respecte qualitat...
| "aquesta és bona!! |
| "38' i gràcies!" |
lunes, 7 de abril de 2014
MITJA MARATÓ DE LA CALÇOTADA I CURSA DEL CALÇOT. VALLS. 30/4/2014
La
Calçotada, la ressaca Sevillana.
Després
de les impressionants marques aconseguides pels companys de Club a la Marató de
Bcn, jo amb presento a la línia de sortida de la mitja de Valls, sense la
suficient preparació ni motivació per afrontar una de les mitges més exigents
de la província pel seu desnivell i també pel seu clima en aquesta època et pots
torbar molta calor o bastant de fred o fins i tot pluja.
Aquest any ha tocat ballar amb la més lletja,
dissabte ventós poc motivador i diumenge plujós amb canvi d’hora inclòs.
Sortida
amb un ritme còmode, no em vull cremar perquè porto més d’un mes sense rodar llarg
i no se com respondrà el cos a un esforç tant exigent com correspon aquesta
mitja.
De sortida ràpidament un grup de
sis corredors tots a la mitja. Van
passant els primers kms i mantenim el ritme a 3:50/3:55.
Arribem a la primera población Alió, els del
quart fan mitja volta i tornen, l’ Oscar va ben posicionat per poder atacar al tercer
i quart classificat, ell va en cinquena posició però per la cara que fa no va
molt sobrat ni possat.
Als
de la mitja, primera dificultat on és poden començar a marcar diferències a l’entrada
de la població i a la sortida on s’agafa un camí asfaltat que ens porta cap a
Bràfim, “Quin tros de pujadeta !!!!!!!” Amb els companys de grup vaig comentant
el recorregut, jo el tinc apamat.
Ara toca una zona poc còmode per còrrer, cap km. planer, ple de tobogans, en aquest punt agafem alguns de corredors que han comencen
a patir la duresa del recorregut.
Després d’aquest tram el grup ja solament el formem quatre. A la sortida de Bràfim un altre regalet del
circuit, dos trams de pujada força exigent i després un fals pla fins arribar a
l’encreuament de Vilabella on m’esperen els pares amb paraigües a la mà i una ampolla
d’isotònic, que no em caldrà perquè el sol va lluir poc, més aviat gens.
Seguim la carretera direcció a Puigpelat on
els terreny ja és una mica més favorable, seguim mantenint el ritme constant com
tota la cursa 3:55, en aquest punt pica una mica més d’aire i comença a ploure
amb més intensitat.
La baixada de
Puigpelat es fa força perillosa, amb corbes i molt mullada la carretera sembla
un petit riu, prenem les precaució pertinents,
ja solsament quedem tres del componentes del grup. En els últims kms. a mí em comencen a pesar
les cames degut a l’esforç acumulat al larg dels kms.
En aquell instant es
despenja l’últim company de viatge en quedem sols la primera noia (M. Sosa) i
jo, passat el Km. 17 intentem aumentar més de ritme, per apropar-nos a un grup
que portaven tota la cursa davant nostre
però, jo no puc em quedo en l’intent, sé m’estan fent massa llargs, estic notant la
falta de kms. de les últimes tres setmanes.
L’entrada a meta és força agraida amb una baixada que et permet fer-la
amb un bona ritme.
També
nomenar, el podi aconseguit pel company l’Oscar, al Quart de Marató “El Calçot”
amb una meritòria cinquena posició, després de passar un petit estat febril els
dies previs a la cursa, que el va deixar just de forces. S’ha de seguir apretant que pots donar més,
tot els teus companys n’estem començuts, tu pots!!!!
Cal
remarcar la bona organització sobretot buscant la comoditat dels corredors,
tenint tots els serveis bàsics ben coberts i sense aglomeracions. En curses com
aquesta no es busca la massificació de
la prova, ni els corredors que participem busquem grans marques. Han aconseguit una mitja diferent més propera
al corredor i a l’acompanyant.
Amb
aquesta cursa dono per tancada la primera part de la temporada, ara toca recuperar forces i ganes per seguir
competint la segona part de l’any amb la mateixa exigència que he fet la
primera.
Berlín
i Tgn m’esperen. Ens veiem al Juny !!!!!!!!!!!!!!!!
By Marcel
miércoles, 2 de abril de 2014
CURSA BRÀFIM-ERMITA DEL LORETO. 23/3/2014
Després d’una setmana amb una lleu lumbalgia, tocava presentar-se a la cursa en la que cap corredor de la zona pot faltar, la Cursa i caminada de Bràfim. La lumbalgia em va fer dubtar si correr-la però al final ho vaig fer, per la lesió d’un company i aprofitant el seu dorsal.
Em presento a la linia de sortida, mitja hora abans de la cursa, vull veure la sortida dels caminants i saludar la gran cantitat d’amics, coneguts i saludats que ens retrovem cada any en aquesta cursa.
Ja a la linia de sortida veig que els Bikila ocupen les primeres places, la carrera possiblement sigui per a ells, ( al final no) a part d’algun Borges Trail, no veig ningú més de les primeres espases.
La primera part de la cursa vaig rapidet i les sensacions son bones,intento seguir l’Adrià al menys fins baix al riu, pero a la baixada ell baixa molt més rápid i ja el perdo, passo els 4 primers km. per sota dels 17 minuts, està massa bé, tenint en compte tot el que queda. Ja a baix als 7 ponts al km 6,5 porto 26 minuts, la pujada serà llarguissima.
I com de fet, la pujada es horrible, les cames no em responen gaire bé i pujo molt a poc a poc, l’últim tram fins al cim caminant, nomès els privilegiats i els màquines poden pujar corrent, jo encara no em considero ni una cosa ni l’altre. Faig el cim en 50min, ja estic al km 10, es a dir per sobre de 5, però en els últims 3,5 recuperaré temps.
Doncs no! Després de baixar el tallafocs a tota pastilla, jugant-me gairebé el físic, s’em posa al costat el Willi (cosí de Bou) li dic que som-hi junts cap a l’arribada, queden 2 kilometres i anem bé. Però em començo a notar els bessons que em fan el tonto, es el quart any que faig la cursa i no m’havia passat mai, continuo corrent afluixo a veure si s’em passa però res, no només no s’em passa sinó que em quedo clavat, s’em m’han pujat els bessons de les dues cames i m’he de parar, aquí perdo 3 o 4 minuts que m’haguessin donat un molt bon temps, però es el que hi ha i a vegades el cos té aquestes coses. Els últims dos kilometres tiro com puc, avanço uns quants corredors, i l’objectiu que tinc ara es baixar de l’1:10. Al final 1:09 justet però mira bones sensacions.
Donar les gracies al Jaume Ollé que em va ajudar a pujar una estona la dura muntanya. I felicitar a l’organització, com cada any un 10.
By Xavi
lunes, 17 de marzo de 2014
MARATÓ BARCELONA 2014. 16/3/2014
La meva Marató de Barcelona 2014 es podria resumir en un “he tocat el cel i la glòria”, però sé que si faig una crònica tan concisa, el Peio i el Plàstic em treuran el “fuet”, tal com fan sempre en els últims quilometres de les maratons en que em fan de llebre, així que m’extendré una mica.
Des de fa uns mesos que ja sabia que aquesta era la meva
marató. Era la marató en que havia de donar la sorpresa als meus companys i a
mi mateix, per que no dir-ho. Però la sorpresa és relativa: m’havia
preparat a consciència.
La nit prèvia vaig dormir poc per culpa dels nervis i de la
festa nocturna que es van muntar els inefables turistes a Les Rambles de
Barcelona, i potser va influir en una de les cagades del dia: em vaig deixar el
Garmin a l’habitació de l’hotel. En fi, massa tard per tornar.
Quedo amb el
Gran Ramon a les escales de Montjuïc i calentem 5 minuts i ens en anem cap el
calaix de sortida. Sortida ràpida a 4’
el quilometre i veig que el Ramon va molt ràpid.
El deixo marxar per que crec que per baixar de 2h50 he de passar primer per un temps intermig i s’ha d’anar a assegurar per que anuncien un dia de molta calor. M’uneixo a un grupet on va la llebre de 2h50 dels corredors.cat Xavi Nadal i faig la mitja amb ells a un ritme lleugerament per sobre de 4’.
Van passant els quilometres i vaig
relativament bé, però inconscientment baixes el ritme per que no saps que
passarà a partir del 34. Se m’uneix el
Gran Plàstic al 29, que crec que ha disfrutat tan com jo els últims 12 km
veient com avançavem a gent coneguda,
que sense cap dubte han patit el calor més que jo o bé s’han marcat un objectiu
que no els hi tocava avui…o les dues coses a l’hora.
PAS PEL KILÒMETRE 35. WHERE´S THE WALL??
PAS PEL KILÒMETRE 35. WHERE´S THE WALL??
Amb el presi Plastic, llebre-cambrer de luxe
Tot sorprés per no tenir
cap rampa, ens presentem al Paral.lel, i al 40 en 2h 43’ llargs. Veig a l’abast
les 2h52. Com sempre em passa, quan oloro l’arribada i estic mitjanament bé em
llanço com un llop sobre la meva víctima, i començo a avançar gent a un ritme
crec que bastant per sota de 4’. Em despedeixo del Plàstic al 42, i entro fent
un esprint saludant a la Mar i aixecant uns braços que toquen la glòria just
quan el crono oficial marca les 2h53.00, aturant el meu crono Decathlon en
2.52.51.
ARRIBADA AMB FORÇA
ARRIBADA RAMON ANTON, QUIN CRACK!!
ARRIBADA AMB FORÇA
ARRIBADA RAMON ANTON, QUIN CRACK!!
Què més puc dir: ni en somnis m’hagues pensat assolir les
fites que estic aconseguint. Gràcies per ajudar-me companys. Realment som el
club més potent de la ciutat. Un luxe per que som molt pocs corredors.
Menció especial també pel Gran Ramon que ha fet 2.50.52. Ets
molt gran company!!. Explica-ho tu mateix.
By Àlex "Ultraman"
By Àlex "Ultraman"
Suscribirse a:
Entradas (Atom)

















