Dissabte a
primera hora en Marcel i un servidor agafàvem l’avió per enlairar rumb a
Sevilla on per tercera vegada em disposava a realitzar la marató, aquest cop la 30ª edició. Perquè
repeteixo tants cops? Després us ho explico.
Abans d’anar a
fer l’embarcament, aturada de rigor per donar un abraç al mestre Ferran que
també estava per alli esperant el seu vol cap a A coruña. Com que els grans
estan amb contacte amb els grans, trobem a Marc Roig que ens complau amb una
amable i suculenta xerrada sobre com va ajudar a baixar a la seva companya
Keniata el record del món la passada setmana a la mitja de Barcelona.
 |
| " acompanyats dels Mestres" |
Arribem a
Sevilla i comença la gincama, el fet de donar cabuda a més corredors fa que les
coses no siguin tan fàcils. Un parell d’autobusos ens porten al Palacio de
congresos, una bona fira i una bona organització permeten agafar el pitrall i
la bossa del corredor amb facilitat. Dic bossa del corredor perquè a allò se li
pot dir bossa del corredor, pantalons curts, samarreta de tirants
commemorativa, cereals, barretes, huesitos, begudes isotòniques, revistes
d’atletisme (no gaire caducades)…
 |
| " Palacio de congresos de Zevilla" |
Arriba un dels
grans moments de la cursa, la “comida de hidratos”. En Bou i jo afamats estem a
primera fila esperant l’obertura de portes i en un tres i no res estem dins
asseguts amb el sguent àpet. Efectivament, hi ha barra lliure. L’endemà tenim
que brillar i no ens podem permetre una cerveseta, si la cosa va bé, ens en
fotrem un parell demà.
 |
| "just for free" |
 |
| " Ni per la boda de la Infanta" |
Després de
l’àpat cap a l’hotelillo a fer una bona migdiada i poca cosa més, em vingut a
per feina i la feina comença demà. Fem un passeig per controlar d’on em
d’agafar l’autobus per anar a l’estadi olímpic de bon mati i poca cosa més.
Curiosament
després de sopar, preparem material i esmorzar per l’endemà, decidim anar a dormir d’hora i com aquell que
no vol ens quedem fregits en molt poca estona. Tota la nit dormits com a troncs
o sigui que sona el despertador a les sis i més fresquets que una rosa ens fotem
l’esmorçar del segle: dos iogurts, dos plàtans, un bol de cereals i un plat de
pasta (gasolina indispensable per afrontar una marató).
Panxa plena i
quan estavem de cami a la parada d’autobus ens trobem al Paco “ quijo, os
quereis venir al estadio con mi amigo que me viene a buscar en coche? “ i tant
que si, som-hi. Pujem al cotxe i a dos
quarts de vuit ja som a l’estadi. Que en son de salats aquesta gent!!
Fot una
fresqueta que encanta, potser massa, fet que ens va decidir a correr amb guants
i portar a sobre una samarreta que després haurem de llençar. Un parell de
viatges al W.C com està escrit i amb un lleuger trot cap a la linia de sortida
ens plantem al calaix pertinent.
Abraç i comiat
de rigor entre Francolins i cap a la posició pertinent. La música d’AC/DC ens
posa a tots els 9.000 participants amb el cor al màxim de pulsacions i tret de
sortida.
Doncs som-hi,
ja no hi volta enrrere, només queda la victòria. Recta immensa cap a Triana i a
poc a poc agafant ritme. La gent i l’emoció et porta en safata però has de
posar cap que aquesta cursa és molt llarga i s’ha de dosificar totes les forces
sense desprendren ni un gram.
La temperatura
és molt fresqueta i molt agradable l’únic però es que bufa un lleuger
ventet que pot arribar a ser molest.
Llavors, encara que costi toca agafar un grupet i escapolir-se de lluir
samarreta.
Als parcials
del quilòmetre cinc no els hi faig gaire cas perquè això nomé ha fet que
començar. Els del 10 ja poden ser una bona referència i me’n adono que m’he
passat de llest , 37:29’ això és ràpid però tal i com he dit he d’anar amb grup
que el vent bufa fortet. Encara que vagi una mica amb port em passen pel cap
les paraules del mestre ferran que em repeteixen: “ No fear” i així ho faig,
segueixo endavant.
El ritme és un
pel massa alt pel que jo havia pensat però la cursa és la cursa, s’ha d’anar
allí i prou. Passem la mitja amb un valent parcial de 1:20’29 i amb les cames
intactes, això pinta bé.
Inesperadament
al km 22 es trenca la cursa, tots els components del grup esclaten i passem a
còrrer en fila índia, primerament m’acollono pensant, He de fer la segona mitja
sol i a aquest ritme? En seré capaç?
Torna el : “No
fear” del mestre Ferran i em torno a concentrar, només queda concentració i
“running by feel”. Amb això vaig passant quilòmetres amb el mateix ritme i bastant
fresquet.
Quilòmetre
trenta i comença la cursa de veritat, començo a avançar posicions i no em dona
la gana de baixar el ritme, n’estic convençut que avui serà un gran dia i
endavant. El riguros gel de les dues hores em senta d’allò més bé i noto les
cames plenes de força i el cap clar per tirar endavant.
Passem pel
centre la ciutat i “passeillos” com els del tour de França et fan sentir
important em donen ales per bracejar una mica més. Sortim del centre i ja em
dirigeixo cap a la isla de la Cartuja, això m’ho conec, aquest tram ja el tinc
apamat i ja se el que em queda.
 |
| "encara vaig bé, collons!" |
Senyor avui estic
gaudint de la millor marató que potser mai tornaré a fer, els darrers
quilòmetres segueixo atrapant a gent i ja vaig descontant el famos “far
mental”, aquells tres quilòmetres que tantes vegades em fet a l’espigó de
tarragona. Som-hi, això ja és teu vaig pensant. A la porta de l’estadi el crit
d’ànim de la meva germana i la nebodeta em donen l’empenta final per arribar a
l’estadi volant. Ni en somnis hauria pensat una cursa així.
 |
| "les millors fans" |
Cap quilòmetre
per sobre dels 3’54, cap quilòmetre defallit, cap molèstia durant la cursa,
només gas, gas concentració i més gas. No tinc paraules per descriure-ho, només
em queda mirar el temps final 2:41’15.
 |
| "rellotge suis" |
Destacar també
al meu estimat company d’equip, el gran Bou que tot hi tenir problemes
estomacals creua la lina d’arribada trencant la difícil barrera de les tres
hores. Molt gran Bou!!!
I què puc dir
després d’aquí? Doncs no tinc res en ment, dono la magnifica temporada per
tancada i que només penso en saborejar els grans d’aquest any. Unes bones
mitjes i uns grandissima marato, ara toca toca descansar i tornar a carregar
piles pels propers reptes que segur que molt aviat n’hi haurà més!!
By plàstic
