Durant tota la setmana la organització no parava
d’enviar correus electrònics esfereidors sobre les altes temperatures pel dia
de la cursa. Fins hi tot eren capaços de guardar-te el pitrall per l’any que ve
si decidies deixar passar aquesta edició, o sigui que la cosa es preveia seriosa. En els ultimes entrades ja
havia deixat constància de que aquest seria el handicap decisiu.
La ilusió i totes les hores de feines acumulades pel
gran dia et formen una pelicula de cera a les orelles i en el teu cap només hi
caven el trionf i els ritmes alts per arribar a la meta enorme.
Tot estava en marxa, alimentació correcta,
aclimatació horaria correcta, hidratació correcte, escenari correcte així
doncs, dos quarts de sis del matí esmorzat i apunt per anar a agafar el metro.
Hem trobo amb el company de batalla i comença l’espectacle, autobusos escolars
de Massachusetts en linia i tots cap al Village de sortida a Hopkinton. Per
molt que un es pugui imaginar tota
aquella organització es queda molt curt amb la realitat. Tot està tremendament
estudiat perquè l’atleta ho tingui tot a mà. Aigues, Powerbar, Gatorade,
platans, WC’s a discreció, tot a disposició de cada atleta abans de la sortida.
Tres estiraments, cinc minuts de trote suau, dos
progresius i cap al matadero, wave 1 i a esperar el tret de sortida. Perdó hem
deixava l’himme nacional, collons el foten fins hi tot per anar a….
Primer quilòmetre 3:26, companys l’emoció és màxima
i és molt dificil saber controlar els sentiments. Quilòmetre dos ja hi posem
una mica de seny hi ens posem a ritme de quatre el quilòmetre. Primers
compassos controlatsi sensacions normals, en només cinc quilòmetres ja havia
xocat la mà a milers de nens, carai quin
munt de gent animan, això és una festa.
Com que havia vegut tres ampolles d’aigua a la
sortida de moment no en bec més ja que hem noto la bufeta plena. Com aquell que
no vol vaig pensant amb el Ferran, ja passo pel deu i encara no m’ha atrapat,
un pel per sota dels quaranta minuts i de moment tot correcte.
Tan sols fer un parell de quilòmetres més ja veig
que sense mullar-me ja vaig molt xop, porto els mitjons que hem cremen i les
puntes dels peus hem fan mal. Les sensacions de calor començen a preocupar-me,
els que hem coneixeu ja sabeu com suu. Passo pel quince intentant fer bona cara
per la foto però ja no tinc gens de bones sensacions, hem costa anar a 4:10 i
aquell trencacames m’està carragant les cames de valent.
Cap al
disset sento ple meu costat: Com vas Jordi? I la meva
resposta ja és, no vaig gaire bé. Hem tocarà remar de valent per passar pel pas
de la mitja mig decent. Amb grans esforços passo per la meridiana amb 1:26. No
es que sigui un desastre però el que noto ja és que tinc rampes als dos
quatriceps i un parell de fiblades al bessó esquerre gairebé hem fan caure al
terra.
Companys això ja no va bé però com la marató és tan
llarga i passen tantes coses amb cinc minuts que decideixo anar tirant sense
mirar els temps de pas i posar-me com a objectiu arribar al 30 que és on
m’esperaven els meus amics, com ha minim he d’arribar fins alli.
Literalment era un calvari, no podia agafar cap
tipus de ritme, tenie les cames superadolorides, cada impacte amb l’asfalt veia
les estrelles. A partir d’aquí ja no
recordo gaire cosa, només la gran cridoria de la gent: - You can do it!! Came on seven ou five!! . Pel meu cap només passava, nen avui
patirem i de valent.
Vaig sumant quilòmetres a la velocitat de cargol,
van passant riuades de gent I tu ni tan sols tel’s pots mirar. Passar un
quilòmetre era equivalent a cinc gots de Gatorade i cinc més que hem fotia pel
cap. Realment no podia ni faba, no se quin era el ritme però no hem pensava que
pugués arribar al 30. Amb un esforç sobrehumà anava fent passet a passet,
curiosament podia còrrer a les pujades i tenia que mig caminar a les baixades,
cada impacte era un dolor brutal als quatriceps.
Finalment arribo al 30, els meus amics veuen arribar
una momia. Kaleen es fot a plorar al veure de les condicions en que venia, hem
paro amb ells, faig trenta renecs i decideixo que la cursa ja s’ha acabat,
marxo cap a casa. Prenc una ampolla de veguda energètica d’un glop i hem prenc
un Gel que portava a la mà, estava tot rebregat de de la força que feia amb la
mà.
Al cap d’uns minuts i després de fer molts
estiraments la Kaleen hem diu: vols que corri uns quilòmetres al teu costat?
Dubto moltissims de si fer-ho i al final hem dic, puc ser capaç de fer deu mil
metres mes? Bé, no creia que seria capaç de de fer uns metres més però el meu
cap hem deia: Hem vingut fins a Boston per tirar la tovallola? Vinga va,
som-hi!! Tinc molta gent darrera els seus ordinadors pendents dels meus temps
de pas, no el puc fallar!!
Així doncs comença la processó, la Kaleen fa un
quilòmetre i mig amb mi i llavors li dic: Vinga va torna que jo faré el que
sigui per arribar a la meta, ens trobem a casa, no patiu per mi.
Ganes de vomitar, formigueix a les mans, rampes
indescriptibles, llengua pastosa, mirada perduda… amb totes aquestes sensacions
vaig acostant-me a la meta com vaig poder. No recordo gran cosa, només se que a
casa tinc una medalla que hi posa Boston Marathon 2012 i una foto que recorda
que vaig passar per la linia de meta.
" La meta més esperada"
Aquesta és la grandesa de la prova reina, no saps mai a què t'enfrontes. Només saps com arribes a la linia de la sortida, però no sabras mai com creuraras la linia d'arribada. Està clar que no és una derrota sino una gran experiència vivida y una lliço ben apresa.
Aprofito per comunicar-vos que hem retiro d'aquesta distància durant alguna temporada, s'han de dedicar moltissimes hores i a partir d'ara hem venen molt de gust les distancies més curtes. Així doncs ens veiem als deu mils estiuencs a tot drap!!!
PD: Una forta abraçada pel meu company de cursa que
també va lluitar lo indescriptible per arribar a la linia de meta. Ferran de Torres, a partir d’ara un amic de
batalla.
"Podriem dir que final feliç"
