30ª PUJADA A MIRAMAR. 5/6/2011

Em desperto de bon matí i faig un esmorzar suau.  Tinc cursa en menys 1 ½ .　

A les 7 h. passades surto de casa en direcció a Renau, per buscar el company Adrià que fa un mes que s’hi ha instalat a viure. En el viatge cap a Renau em noto bones sensacions a les cames i mentals, estic positiu. 　El passo a buscar i comentem la jornada de dissabte sobre la Pujada al Llorito.
Em diu que el Plàstic està molt fort i que va anar de menys a més; que ell es nota com tota la temporada, no molt còmode però els temps que li surten són bastant bons.

Ens centrem amb la pujada a Miramar, ell no sap on va, ha sentit comentaris de la seva duresa.　
Li explico una mica el recorregut: és molt senzill, fins al km 8-9 va pujant, del 9 a meta puja i molt, no hi ha cap zona de recuperació. Li recalco que intenti arribar el màxim fresc possible a l’inici de la pujada, perquè sinó haurà de caminar i llavors costa molt recuperar un bon ritme.

Arribem a Valls, bon ambient de cursa, anem trobant corredors, ara un, ara l’altre, i anem saludant.
El Willy, el meu cosí, també la farà i després de córrer la marató de Bcn, això es fácil. I també l’Alfons, un més del poble.　 　
Surten els caminantes ½ hora abans. S’ha d’anar per feina a recollir dorsals i a escalfar. Ens desitgem sort, com és tradició entre els Francolins. Coet amunt i peta!!!!! Comença la cursa.　

Jo intento sortir amb el grup de davant però avui no hi ha grup. Cinc corredors marxen en fila, intento seguir-los i em situo 6è a l’espera.
Al pas del primer Km. veig que hi ha un dels corredors que va davant que no és el seu lloc, i comença a perdre comba en aquell moment. El Sergi Cases realitza un canvi de ritme bastant consistent.
Cap dels que anem en fila fem la intenció de seguir-lo i marxa "tranquil·lament" cap a la Victòria.
Jo vaig aguantant el ritme del 3er i 4ª classificat fins al Km. 5, en que comencen petites pujadetes que van trencant el ritme ràpid que portàvem fins llavors. Tots els kms. surten per sota a 4’.　
Em van agafant metres però jo a lo meu, no em vull cremar tots els cartutxos per seguir un ritme que no em toca, que el final és molt dur;　els tinc a vista tota l’estona, a uns 70m. aproximadament.
　

Arribem a Fontscaldes i hi ha dues pujades importants, on intento mantenir el ritme sense colapsar-me.
 El 3er i 4ª classificat se m’han escapat, ja sabia que ells pujaven més bé que jo i que no eren una bona companyia per a mi, m’haguessin ofegat!!.　
Al Km.9 gir a l’esquera i veig les primeres rampes; glop d’aigua i amunt. Vaig a bon ritme però es fa dur,　 molt dur. Arribo a Miramar i em trobo a la família; crits i soroll però encara ens queda 1km i mig fins dalt. 　Segueixo sense girar-me en cap moment però noto que vaig sol.
Intento augmentar el ritme una mica més, per primera vegada tinc la sensació d’aconseguir una bona marca; baixar de l’hora.

Últimes rampes i veig dalt de tot com entra el segon classificat; la meta no està lluny i accelero una mica. Grans vistes des de dalt! Finalment em confirmen cinquena posició, estic molt content.　Agafo aigua i després de recuperar una mica d’aire aixeco el cap i veig com entra l’Adrià, bastant eufòric i molt suat després del esforç, el veig que amb aquesta carrera ha disfrutat.
Diu que al principi s’ho ha près amb calma i que no ha parat d’avançar corredors fins a Fontscaldes. La pujada se li ha fet dura ( a qui no?!!) però ha disfrutat com una bona cabra de muntanya i no ha parat de remar fins a dalt de tot.

Per esmorzar s’ha de baixar fins al poble i ens creuem molts corredors encara pujant. Anem repartint ànims a tort i a dret que també ho necessiten.
S’ha de remarcar l’esmorzar contundent amb un bon entrepà de diferents productes (fins i tot arengades amb olives), iogurt, café i copa, però en aquesta cursa una de les copes es per mi.

Marcel "Bou"- 5ª classificat.......58:27
Adri              - 10º classificat........1:01:07

Visca el Pa, visca el Vi i Visca el club Atlètic Francolí!
      
                                                                                                             By Bou

3ª CURSA POLICIA LOCAL DE SALT. 3/6/2011

El cap de setmana passat va ser un tan estrany. Normalment a aquestes alçades de la temporada i després de la marató poca cosa tenim en ment, però aquest any, després d´una ràpida recuperació el cos encara hem demana canya, i si tinc gent a batre encara més.
La qüestió és que hem disposava a fer un doblet, cursa divendres a Salt de7,5 Km i la mítica pujada al Llorito després d’uns quanta anys d’absència.
La primera de les dues era una mica diferent ja que es disputava el divendres de bon matí. tan diferent va ser la cursa com els primers quilòmetres, tret de sortida i hem poso al capdavant de tot. Quina sensació més bonica, pel cap hem van passar molts noms, Chema Martinez, Martin Fiz, Abel Antón, Estefano Baldini…, final del mundial de Sevilla… en fin, allò no era real.
Passem pel Km 2 i deixo que els de darrera portin la iniciativa, anar al capdavant no és el meu. Formem un grupet de quatre corredors, passem uns minuts en que el ritme és alt i alegre. Jo vaig còmode o sigui que ja vaig bé.
Cap al quilometre quatre un d’ells augmenta el ritme de manera sobtada i amb molta força i només dos dels quatre es decideixen a seguir-lo. Es trenca llavors la cursa, van tres al capdavant però jo no tinc intenció de pujar el ritme, en aquell moment vaig decidir que no tenia ganes ganes de forçar la màquina i que més endavant ja decidiria si fer-ho.
Al desconeixe també el circuit de la cursa hem fa por no trobar-me algun desnivell inesperat i acabar traient la llengua com a vegades passa. Sense oblidar també que l’endemà m’esperava el senyor Llorito.
Cap al quilometre cinc i mig doncs, van tres corredors al cap de la cursa i jo estic amb un altre runner al costat.
Es va acostant el final i encara hem veig amb forces, o sigui que començo la meva progressió de menys a més. En tot moment veig la moto capdavantera de la cursa i vaig controlant la gent que porto al davant que son els indicats per pujar al podi.
Cada cop els tinc més aprop però veig que ens acostem al setè i últim quilòmetre. Al quart el tinc a tiro a la recta final, als tres primers a quinze segons de mi.
Finalment hem quedo amb les ganes de podi per la gran cursa realitzada però s’hem fa una mica curta i sense temps de reacció. Si hagués estat un deu mil, segur que a algun n’hagués atrapat.
A aquesta alçada de la temporada contentíssim del nivell, ritme de 3:30 quilòmetre, cinquena posició, un altra cursa magnífica sota els pollancres de Salt i importantíssima botifarrada a l’arribada per recuperar forces per l’endemà por el modico precio de 0 euros.

                                                                By Plastic

7ª CURSA POPULAR DE PRIMAVERA DE SALOU. 8/5/2011

Aquest diumenge va tocar còrrer a Salou. És una cursa organitzada per Freesia Group, de 10 kilòmetres, i on la recaptació va per la lluita contra el càncer. La nit abans va ploure molt, però pel matí ja feia el sol que acostuma a fer en aquestes dates per terres tarraconines.
Molts runners al passeig de Salou, i cues de gent que feia l´inscripció d´última hora. El meu germà, per exemple, va poder còrrer amb dorsal però sense xip, ja que es van esgotar. Per cert, pedazo de xip rollo targeta de crèdit de running solutions (jo no sabia ni com lligar-lo). Es fan dues curses: una de 4 kilòmetres, i la de 10 kilòmetres, que té un perfil bastant trencacames.

Com a representants del C.A. FRANCOLI, a la linea de sortida Marcel "bou"  i jo, i moltes cares conegudes de les curses de les nostres comarques.
Tret de sortida. Ràpida com sempre. Primer kilòmetre a 3:19. Marxen Mohssen El Haddad i Carlos Xifré. Un parell de corredors, un noi jove i un francès marxen amb ells, però sé que s´autoimmolen. Jo marxo una estona en un grup amb Juanma, Toño, i un parell de Runnersworld Tarragona. Marcel agafa el seu ritme de creuer en el següent grupet que es forma.
Començem a pujar per la carretera de la costa a bon ritme. Me´n recordo de los "botellones" que he fet al mirador aquell, i si, ha plogut una mica....
 A les primeres rampes a la resta del grup els costa seguir el ritme i marxo sol, avançant als dos suïcides.
Després d´uns kilòmetres avorrits pel vial, controlant als que vénen per darrera, toca tornar. Em creuo amb el Bou, i veig que va en molt bona posició.
Al kilòmetre 7 toca la pujada de la Mitja de Salou. És l´última obstacle. A Xifré l´aconsegueixo veure en alguna recta, però està lluny. Els meus perseguidors també. Els últims dos kilòmetres toca disfrutar, ja més relaxat, m´ha tornat a sortir una bona cursa. Trepitjo meta 3º, amb un temps de 35:50.
Ha guanyat amb la gorra Mohssen El Haddad, que ha fet 33:08.
Marcel fa una gran 11ª posició, amb 38:25 (46 segons menys que l´any anterior) i això que també li va tocar còrrer gran part de la cursa en solitari.
Un altre podi pel club!!!

També vam tenir un altre representant del club en una altra cursa. Manel va representar-nos a la  Cursa del Pont a Deltebre, de 10 Km. Va acabar molt bé, al lloc 27º amb un temps de 40:26 i cada vegada va a més.

                                                                                                                      By Peio

17ª CURSA DE FONS ERMITA DE SANT JOSEP DE MONTBLANC. 1/5/2011

Aquest diumenge anavem l´equip complert a aquesta cursa típica i amb un perfil molt variat. Ens trobaríem baixades, pujades, asfalt, camins, pedres. De tot. Àlex va ser baixa d´última hora per febre.
Després d´aparcar i escalfar pels voltants de l´ermita, on Plastic ens va fer indicacions sobre el circuit, que ja coneixia. Ell va mirar com tenia el bessó, però les molesties li continuaven.
Abans de la sortida, foto de rigor de l´equip. Millor dit, TROS D´EQUIP. Si s´hagués tingut en compte una classificació per equips, ens hauríem portat el gat a l´aigua.



Sortida fulgurant. Els primers dos kilòmetres són en baixada i Plastic i jo els passem en 6:30. Tot i això, "còmodes". Han marxat tres corredors per davant, al quart el tenim controlat i per darrera s´ha format un grup de tres en persecució. Plastic comença a notar problemes al bessó (no les tenia totes a la sortida) i ha d´afluixar el ritme. Jo dubto un moment si quedar-me sol o no, però estic amb forçes i tiro cap endavant.
Al kilòmetre 4 ja havia passat al 4º, i entrem a la part de circuit per camí. Porto diferència al grup, però al veure el camí, literalment, mecagoentó. Per sort, els 2,5 kilòmetres per camí no eren massa tècnics, encara que havia dos  pujades de collons. Vaig decidir no mirar enrere i confiar en sortir amb avantatge a la part final d´asfalt.
Per sort les forçes van aguantar i vaig mantenir tota l´estona els 200 metres que els portava. 
La part final amb una mica de vent, i la pujada final d´uns 500 metres per arribar a l´ermita, on  si ja vens maduret es pot convertir en un suplici.
Una mica per darrera, Plastic va estar lluitant amb el grup, fent una cursa de gran mèrit ja que tots sabem la duresa de còrrer amb molèsties. Però el presi volia estar en aquell dia amb gran representació del C.A. FRANCOLI.

Marcel, continuant amb la seva gran progressió aquesta temporada i plenament recuperat de la marató de Barcelona. Haurem de revisar la seva clausula de rescissió.....

Adri va dir a l´arribada que no va trobar-se amb bones sensacions durant la cursa, i que tenia problemes als isquios. Potser el partit de futbol del dia abans com a escalfament previ-cursa........

Manel va fer molt bona cursa, i cada vegada va agafant més experiència. La setmana que vé corre a casa. Sobretot quan arribis, fixa´t on està el fotògraf, perquè no he trobat la teva foto.....

La cursa va ser guanyada per Manuel Torres de l´Esportiu Penedès (34:01, impressionant en aquell circuit)

Temps del C.A. FRANCOLI:

4º Peio              36:19

8º Plastic           37:34

12º Marcel        39:06

26º Adri            40:42

104º Manel       46:09

226 Marcel F    55:04 (Benvingut!! Arribar i arrasar al sorteig!!)

Vaig pujar al podi com a 4º de la classificació general, i haurem d´anar pensant en invertir en xandalls, que el que portava sembla del Manchester jejeje. Era el xandall o la samarreta de la  Erreala que portava a la bossa.... (i jo envoltat de culés). Va per vosaltres companys!!!

                                                                              By Peio

MITJA MARATÓ DE VALLS / MITJA MARATÓ DE CUNIT 2011

Després d´aquestes grans cròniques i d´aquestes marques estratosfèriques fa una mica de cosa fer una entrada sobre curses més terrenals, però els del  FRANCOLI també ens deixem veure en curses més curtes (sobretot jo, jejeje). Així el dia 27 de Març em vaig plantar a la sortida de la MITJA MARATÓ DE LA CALÇOTADA DE VALLS per fer la segona mitja de la temporada. Aquesta mitja ja l´havia corregut feia anys i la recordava com una mitja dura, per no fer una gran marca, però molt ben organitzada.

Sortim els corredors de la mitja i de la cursa del Calçot (10 km) tots junts. Els primers kilòmetres amb molta gent, encara que no sabia fixe la gent que feia la mitja i qui feia la de 10 km. En el kilòmetre 4 aproximadament les dos curses es separen, i toca fer un petit sprint per enganxar un grupet de cinc corredors i anar acompanyat.  Fins al kilòmetre 14 o així vam anar junts, tirant del grupet un, després un altre i amb algun "lacras". Pel perfil de la cursa es difícil calcular el ritme, ja que sortien kilòmetres a 3:40 i després tobogans que ens feien marcar kilòmetres a més de 4/km. A partir del km. 14 el grup es va anar trencant.

Els últims dos kilòmetres van ser complicats, amb vent fort en contra, i per algún error corrent per una carretera oberta al trànsit en tots dos sentits. Modo acojone: on.

Temps final: 1:19:53. Posició 15º. Vaig acabar content, bastant còmode tota la cursa i pel perfil satisfet amb la marca, on només 17 corredors van aconseguir baixar d´1h24min.

La victòria per Sergio Enriquez, amb 1:11:03.

Dos setmanes després, el 9 d´abril va tocar la MITJA MARATÓ DE CUNIT. 

Estrany còrrer un dissabte per la tarda, a les 17:30 hores. I la cosa es complicava, 24º C a la sortida. Poca gent (només 270 arribats) i temps final d´1:20:31, 8º classificat general.

El circuit es tracta de dos voltes, per un circuit planer, però trobes un port d´uns 800 metres estil Pantani-Tour al km. 8 i al km. 17 d´on surts bastant tocat, especialment a la segona volta.

Només sortir dos corredors van marxar (Ricard Verge i el guanyador). Per darrera ens vam ajuntar un grupet d´uns 10 atletes. Al km. 4 ja vaig veure que no podria seguir aquell ritme de 3:35 i vaig despenjar-me per evitar mals majors. Vaig anar sol, però portava el grup a la vista a uns 200 metres, on només quedaven ja 6 corredors. Els dos primers anaven molt per davant. Superat el port categoria especial vaig passar la primera volta en 39:04, i 7º classificat. Però a partir d´aqui va tocar patir.

A la segona volta no podia mantenir el ritme. Molta calor i suposo que per aquest motiu i la suor al peu vaig començar a notar una "llaga" al peu que molestava.  Em vaig concentrar en intentar marcar els kilòmetres per sota de 4/km, ja que el motor no donava ja per més. I per rematar-me pujada final. Vaig arribar molt pitjor que a Valls, encara que mai havia fet dos mitjes en només quinze dies i amb aquella temperatura, difícil còrrer.

La victòria per Albert Pascual en 1:12:41, amb gairebé 3 minuts al segon.

Però aprofitant que els cracks de la zona per lesió, per altres curses o perquè s´estava millor amb una birra a la platja no van participar, m´he trobat primer a la Lliga Championchip de les comarques de Tarragona.

Així que els del C.A. FRANCOLI seguim donant guerra per l´asfalt.

Salut i kilòmetres!!

                                                                                                           By Peio



MARATÓ BARCELONA 2011. 6/3/2011

Arribo a plaça Espanya molt il·lusionat, però amb molesties al tendó, veig que no podré disfrutar-la como jo voldria, però cor fort i ànims que fa un bon dia!!!!!
Hem quedat amb l'Àlex a les escales del pavelló nº5, ens canviem junts, el noto una mica tens, nerviós.  Ell porta el mínim de roba per deixar, jo he d'anar a deixar la bossa. Hi ha molta gent.
Barcelona ja s'ha convertit en una de les grans d'Europa, molta gent de fora, però també d'aquí. 
Escalfo lo just, però la molèstia del tendó no ha marxat i veig que tindré de córrer tota la cursa amb ella, em mentalitzo i vaig cap al calaix de sortida.  Allí ja hi ha l'incombustible Àlex, gran company de Club i d'entrenaments. 
És l'hora de la sortida, ens desitgem sort i ens concentrem amb els ritmes que hem de portar i visulalitzem el circuit i a córrer. 
Després del primer km. el perdo de vista, jo agafo de referència el globus de 3h.
Carrer de Sans, moltíssima gent, en passar pel Camp Nou deixo enrerre el globus.
Pas del km.5 traquil, la molèstia no ha anat a més, veig els meus tiets animant als corredors, ens saludem.  Intento aumentar un mica el ritme aprofitant el desnivell del circuit però el tendó dóna el primer avís, massa ràpid.  Tornem al ritme de l'inici. 
Els kms. passen molt ràpids,  gran conjunts d'animació toquen de conya, venen ganes de quedar-se a escoltar-los, però avui hem vingut a correr, no de concert.  
De sobte em trobo al km.15. Ep aquí m'espera la família, els visualitzo al final del carrer Rosselló cantonada amb Marina, noto els seus ànims, bona cara + botella d'isostar com estava previst, piles carregades i a centrar-se una altre vegada en la cursa.
Ens creuem amb els primers, al pas de la mitja, veig el Pere Gomés, va com si res, "que cabró". 
Em prenc el primer gel,  vaig amb un grup reduit de corredors, portem un bon ritme, la molestia hi és però no va a més.  Al 28-30 començo a perdre pistonada, el tendó comença a molestar, va a més,  no em deixa fer la trepitjada correctament, he de reduir el ritme que portava m'intento hidratar bé, perquè la temperatura comença ha aumentar. 
A l'entrada Art de Triomf em paro a estirar-lo, arranco i començo lent "em criden com a bojos una mare i uns nens" que plegui el xumet del germà petit que l´ha  tirat al mig per allà on passem el corredors,  no em noto massa àgil però faig la bona obra.  Em dono compte que el meu ritme ni les meves sensacions ja no són les ideals per acabar amb l'objectiu marcat.
Ara toca disfrutar de l'ambient de la cursa i acabar amb les millors condicions possibles.
Els kms. passen lents, entro a Pl. Catalunya esta a reventar, Portal de l'Angel tot vallat, hi ha molta gent cridant i animant, tinc que parrar l'isquio m'ha pujat, déu ser per l'emoció, al mateix moment que passen les llebres de les 3 h., la gent em ve a buscar, em volen ajudar a continuar,  estic segur que l'Àlex m'ha passat, no ens hem vist,  va tant concentrat ......
Al mític c/. Sepulveda hi segueix havent la mateixa gentada que en tot el recorregut, espero la plaça en candeletes, companys això es fa molt llarg.  Entro a la Av. Mª Cristina, allí hi ha la familía al complet en una cantonada animant com a "boixos nois",  hi vaig a saludar i em concentro amb l'entrada a meta. Això esta fet.  

Acabar la marató sempre és emocionat per tots els moments i records que et venen al cap, les tirades llargues que has fet i moltissims moments que són teus, però aquesta vegada ha estat tranquil·la, perqué se que l'any vinent tornaré, m'agrada possar el cos al límit i m'encanta la marató. 
 Crono 3:07:22 una més al sac i ja en van 8.  

                                                                                                                     By Bou

LA MILLOR AFICIÓ!!!

L´ULTRAMAN DEL CLUB EN ACCIÓ

MARATONA DI ROMA 2011. 20/3/2011

Roma va ser l’escollida per estrenar la participació internacional del C.A.Francolí en una marató. El Plàstic i jo ens vam plantar el dia 20 de març a la sortida d’una cursa atractiva, tant per la ciutat on transcorre com pel recorregut, molt cèntric i amb alguns aspectes que ja ens havien avisat que calia tenir en compte: l’empedrat dels carrers ( molt bonic per passejar però diguem que torracollons per córrer ), i el perfil irregular dels últims km. Els dos érem conscients que si estàvem frescos i per la feina, no hi hauria pedra que es resistís.

El dia abans ens vam trobar a la Fira de la Maratona per recollir els dorsals i fer una passejada pel centre més turístic de Roma. La cursa passava per allà i calia prendre mides.

El diumenge a primera hora, agafàvem metro i cap al Coliseum. Una sortida imponent. I sabíem que era allà on també acabaríem la cursa, així que era fàcil visualitzar els útims metres de la marató.

El Plàstic s’havia guanyat sortir des de la zona "Elite" pel seu fantàstic temps de l’any passat a Sevilla i per tant, a les 8:15h del matí ens vam desitjar sort i cadascú entràvem al nostre calaix corresponent i ens mentalitzàvem per al nostre repte personal. Els diàlegs mentals i les reflexions que fa un mateix abans i durant la marató mereixerien un post a banda.El meu plantejament passava per sortir amb les referències de 3h i veure sensacions a mesura que passessin els km.

La sortida va ser un xic nerviosa, com en totes aquestes curses on hi ha tanta gent, i l’empedrat dels carrers et feia anar molt atent a no ensopegar amb ningú. Sincerament, les primeres sensacions de cursa van ser que m’estava pixant. És la primera vegada que m’he plantejat seriosament que si la cosa anava a més, em pixaria al damunt per no perdre ritme de cursa. Passaven els km i no em sentia còmode. Corria en un grup molt nombrós i no hi estic acostumat. Intentava evadir-me una mica del context i centrar-me en les meves cames i en tot el que quedava per davant, però tanta gent al voltant i les ganes de pixar no em deixaven entrar en cursa. No em notava fresc, però aquell era EL dia i no valien excuses.

Tot i això, el recorregut anava regalant moments molt bonics i el públic no parava d’animar. En alguns trams, era veritablement d’agrair la cridòria - "Bravi, bravi, bravi tutti!"-

El pas per la mitja marató va ser per a mi un punt d’inflexió. Misteriosament se’m van passar les ganes de pixar (us prometo que no m’ho vaig fer al damunt) i vaig començar a sentir el ritme. El pati no estava per apretar i deixar el grup, però anava prou còmode i sabia que el pas de kilòmetres jugava a favor meu. Els avituallaments començaven a ser vitals per la calor i l’esforç.

A partir del km 30 vaig engegar el motoret, era el moment de treballar el cap i saltar-se el famós mur. La cosa rutllava, el grup s’anava reduint i jo continuava concentrat en el meu objectiu.

Però tot es va començar a complicar al km 36-37, quan després d’un avituallament, vaig perdre una mica de distància amb el grup i la cama dreta va començar a avisar que ja no estava per masses històries. Entràvem als kms finals pel centre històric de Roma, amb el famós empedrat irregular, amb 2 desnivells importants, i jo m’hi havia de jugar els quartos. Sabia que disposava d’un petit marge de temps de 2-3 minuts i quedaven pocs kms. Fins que al km39 la cama dreta ja no em deixava tranquil i l’avís de rampes es va fer notar de forma evident. Vaig baixar el ritme considerablement per no haver de parar a estirar. L’última referència de 3h em va avançar al km 40. Diguem que vaig veure escapar l’objectiu debaixar de 3h literalment. Un globus groc que marxava poc a poc del meu camp visual...crec que la Marató ( amb majúscula i en femení ) és capritxosa i té un punt de tragicomèdia, doncs en moments de màxim esforç imatges com aquestes et fan fins i tot somriure per sota el nas...serà per això que m’agrada provar-me en aquesta distància.

Així que els últims 2kms van ser de regal. Fent la volta al Coliseum i acabant ben satisfet d’una cursa exigent. Temps final, 3h02min 04 seg.

No ens vam trobar amb el Plàstic a l’arribada, ja no per la gent sinó perquè el paio ja feia més d’un quart d’hora que havia acabat i tenia pressa per agafar l’avió. Pot sonar a broma però és veritat. Només cal veure els vídeos de la seva cursa per veure com va fer una marató immensa, amb un temps un altre any boníssim (2h 46min 17 seg) i que va arribar a meta amb un petardo al cul, no fós cas que l’avió el deixés a Roma.

Jo de pressa no en tenia tanta, m’esperaven 4 dies de turisme i una dieta de recuperació a base de gelatti i pasta a tutti pleni.

Del Francolí al món. Endavant!

                                                                                                            By Adri