MARATÓ BARCELONA 2014. 16/3/2014

La meva Marató de Barcelona 2014 es podria resumir en un “he tocat el cel i la glòria”, però sé que si faig una crònica tan concisa, el Peio i el Plàstic em treuran el “fuet”,  tal com fan sempre en els últims quilometres de les maratons en que em fan de llebre, així que m’extendré una mica.

Des de fa uns mesos que ja sabia que aquesta era la meva marató. Era la marató en que havia de donar la sorpresa als meus companys i a mi mateix, per que no dir-ho. Però la sorpresa és relativa: m’havia preparat  a consciència.

La nit prèvia vaig dormir poc per culpa dels nervis i de la festa nocturna que es van muntar els inefables turistes a Les Rambles de Barcelona, i potser va influir en una de les cagades del dia: em vaig deixar el Garmin a l’habitació de l’hotel. En fi, massa tard per tornar. 

Quedo amb el Gran Ramon a les escales de Montjuïc i calentem 5 minuts i ens en anem cap el calaix  de sortida. Sortida ràpida a 4’ el quilometre i veig que el Ramon va molt ràpid.

El deixo marxar per que crec que per baixar de 2h50 he de passar primer per un temps intermig i s’ha d’anar a assegurar per que anuncien un dia de molta calor. M’uneixo a un grupet on va la llebre de 2h50 dels corredors.cat Xavi Nadal i faig la mitja amb ells a un ritme lleugerament per sobre de 4’. 

Van passant els quilometres i vaig relativament bé, però inconscientment baixes el ritme per que no saps que passarà a partir del 34.  Se m’uneix el Gran Plàstic al 29, que crec que ha disfrutat tan com jo els últims 12 km veient com avançavem a gent  coneguda, que sense cap dubte han patit el calor més que jo o bé s’han marcat un objectiu que no els hi tocava avui…o les dues coses a l’hora.

PAS PEL KILÒMETRE 35. WHERE´S THE WALL??

     

                                                           Amb el presi Plastic, llebre-cambrer de luxe

KILÒMETRE 40

Tot sorprés per no tenir cap rampa, ens presentem al Paral.lel, i al 40 en 2h 43’ llargs. Veig a l’abast les 2h52. Com sempre em passa, quan oloro l’arribada i estic mitjanament bé em llanço com un llop sobre la meva víctima, i començo a avançar gent a un ritme crec que bastant per sota de 4’. Em despedeixo del Plàstic al 42, i entro fent un esprint saludant a la Mar i aixecant uns braços que toquen la glòria just quan el crono oficial marca les 2h53.00, aturant el meu crono Decathlon en 2.52.51.

ARRIBADA AMB FORÇA

ARRIBADA RAMON ANTON, QUIN CRACK!!

Què més puc dir: ni en somnis m’hagues pensat assolir les fites que estic aconseguint. Gràcies per ajudar-me companys. Realment som el club més potent de la ciutat. Un luxe per que som molt pocs corredors.

Menció especial també pel Gran Ramon que ha fet 2.50.52. Ets molt gran company!!. Explica-ho tu mateix.

                                                                                                  

                                                                                                    By Àlex "Ultraman"

10 KM DE CAMBRILS. 2/3/2014

Era una de les últimes oportunitats de la temporada per aconseguir l’objectiu tan buscat de baixar de 40 minuts en un  10.000. Era la cursa perfecta, plana y en principi no havia de fer massa vent.
En bona companyia, em presento a la línia de sortida sense massa bones sensacions; una inoportuna lesió al turmell m’ha deixat fora de combat durant 10 dies, i encara tinc molèsties que no sé com m’afectaran durant la cursa.
Les 9.30 en punt i comença la cursa. Surto fort; com no sé anar de menys a més, començo fortet (per mi, és clar), a 3:40-3:50 i així durant 3 km, després ja miraré de viure de rendes. Normalment no em funciona però ara estic un pelet més fort, ja veurem…
Vaig sol i sento a l’esquena un grup que em va al darrere, suposo que ja els va bé el meu ritme, el que no saben és que puc petar en qualsevol moment. Arrossego aquestes rèmores (com diria el company Peio)  gairebé fins el 8.

Passo el km 5 en 19:40 (justet justet) però fins al 8 no ho veig gens clar i penso que em faltaran 15 o 20 segons.
Al  9 porto un km enganxat al tio que abans portava al darrere, us he fet ¾ parts de la cursa i  ara vosaltres no marxareu. 36:10 al km 9 i dic “A tope”, o ara o mai, vaig petat però el puc fer per sota 3:50. Així doncs, encaro la recta final, vent de cara i a tope. Arribo a la meta en 39:56 (a lo ultraman, apurant) i mantenint el suspens fins l’últim segon.

Segur que no ho hagués aconseguit sense que m’haguéssiu apretat, tant vosaltres com la Nuri. Una nova fita pels francolins, més modesta, però què collons una fita. Ara a mantenir-ho, serà difícil però l’objectiu ara ja és baixar de 39, no val adormir-se.
El Peio ahir va fer de pacer de la seva dona, com a bon marit, però no ha de demostrar res, tots sabem de què és capaç.
Per últim, voldria aprofitar per felicitar a tots els companys francolins que han aconseguit èxits  i marques personals en les últimes setmanes; les victòries de l’Oscar, la fantàstica temporada dels maratonians presi, bou i ultraman, el bon debut en la distància del Pitu i el Manel, la nova incorporació del Ramón, que encara dóna més nivell al grup, i també al Peio, que per fi ha deixat de banda la lesió i tots esperem que aviat torni al seu màxim nivell.

                                                                                                           By Xavi

SEVILLA TIENE UN COLOR ESPECIAL

Dissabte a primera hora en Marcel i un servidor agafàvem l’avió per enlairar rumb a Sevilla on per tercera vegada em disposava a realitzar  la marató, aquest cop la 30ª edició. Perquè repeteixo tants cops? Després us ho explico.

Abans d’anar a fer l’embarcament, aturada de rigor per donar un abraç al mestre Ferran que també estava per alli esperant el seu vol cap a A coruña. Com que els grans estan amb contacte amb els grans, trobem a Marc Roig que ens complau amb una amable i suculenta xerrada sobre com va ajudar a baixar a la seva companya Keniata el record del món la passada setmana a la mitja de Barcelona.

" acompanyats dels Mestres"

Arribem a Sevilla i comença la gincama, el fet de donar cabuda a més corredors fa que les coses no siguin tan fàcils. Un parell d’autobusos ens porten al Palacio de congresos, una bona fira i una bona organització permeten agafar el pitrall i la bossa del corredor amb facilitat. Dic bossa del corredor perquè a allò se li pot dir bossa del corredor, pantalons curts, samarreta de tirants commemorativa, cereals, barretes, huesitos, begudes isotòniques, revistes d’atletisme (no gaire caducades)…

" Palacio de congresos de Zevilla"

Arriba un dels grans moments de la cursa, la “comida de hidratos”. En Bou i jo afamats estem a primera fila esperant l’obertura de portes i en un tres i no res estem dins asseguts amb el sguent àpet. Efectivament, hi ha barra lliure. L’endemà tenim que brillar i no ens podem permetre una cerveseta, si la cosa va bé, ens en fotrem un parell demà.

"just for free"

" Ni per la boda de la Infanta"

Després de l’àpat cap a l’hotelillo a fer una bona migdiada i poca cosa més, em vingut a per feina i la feina comença demà. Fem un passeig per controlar d’on em d’agafar l’autobus per anar a l’estadi olímpic de bon mati i poca cosa més.

Curiosament després de sopar, preparem material i esmorzar per l’endemà,  decidim anar a dormir d’hora i com aquell que no vol ens quedem fregits en molt poca estona. Tota la nit dormits com a troncs o sigui que sona el despertador a les sis i més fresquets que una rosa ens fotem l’esmorçar del segle: dos iogurts, dos plàtans, un bol de cereals i un plat de pasta (gasolina indispensable per afrontar una marató).

Panxa plena i quan estavem de cami a la parada d’autobus ens trobem al Paco “ quijo, os quereis venir al estadio con mi amigo que me viene a buscar en coche? “ i tant que si, som-hi.  Pujem al cotxe i a dos quarts de vuit ja som a l’estadi. Que en son de salats aquesta gent!!

Fot una fresqueta que encanta, potser massa, fet que ens va decidir a correr amb guants i portar a sobre una samarreta que després haurem de llençar. Un parell de viatges al W.C com està escrit i amb un lleuger trot cap a la linia de sortida ens plantem al calaix pertinent.

Abraç i comiat de rigor entre Francolins i cap a la posició pertinent. La música d’AC/DC ens posa a tots els 9.000 participants amb el cor al màxim de pulsacions i tret de sortida.

Doncs som-hi, ja no hi volta enrrere, només queda la victòria. Recta immensa cap a Triana i a poc a poc agafant ritme. La gent i l’emoció et porta en safata però has de posar cap que aquesta cursa és molt llarga i s’ha de dosificar totes les forces sense desprendren ni un gram.

La temperatura és molt fresqueta i molt agradable l’únic però es que bufa un lleuger ventet  que pot arribar a ser molest. Llavors, encara que costi toca agafar un grupet i escapolir-se de lluir samarreta.

Als parcials del quilòmetre cinc no els hi faig gaire cas perquè això nomé ha fet que començar. Els del 10 ja poden ser una bona referència i me’n adono que m’he passat de llest , 37:29’ això és ràpid però tal i com he dit he d’anar amb grup que el vent bufa fortet. Encara que vagi una mica amb port em passen pel cap les paraules del mestre ferran que em repeteixen: “ No fear” i així ho faig, segueixo endavant.

El ritme és un pel massa alt pel que jo havia pensat però la cursa és la cursa, s’ha d’anar allí i prou. Passem la mitja amb un valent parcial de 1:20’29 i amb les cames intactes, això pinta bé.

Inesperadament al km 22 es trenca la cursa, tots els components del grup esclaten i passem a còrrer en fila índia, primerament m’acollono pensant, He de fer la segona mitja sol i a aquest ritme? En seré capaç?

Torna el : “No fear” del mestre Ferran i em torno a concentrar, només queda concentració i “running by feel”. Amb això vaig passant quilòmetres amb el mateix ritme i bastant fresquet.

Quilòmetre trenta i comença la cursa de veritat, començo a avançar posicions i no em dona la gana de baixar el ritme, n’estic convençut que avui serà un gran dia i endavant. El riguros gel de les dues hores em senta d’allò més bé i noto les cames plenes de força i el cap clar per tirar endavant.

Passem pel centre la ciutat i “passeillos” com els del tour de França et fan sentir important em donen ales per bracejar una mica més. Sortim del centre i ja em dirigeixo cap a la isla de la Cartuja, això m’ho conec, aquest tram ja el tinc apamat i ja se el que em queda.

"encara vaig bé, collons!"

Senyor avui estic gaudint de la millor marató que potser mai tornaré a fer, els darrers quilòmetres segueixo atrapant a gent i ja vaig descontant el famos “far mental”, aquells tres quilòmetres que tantes vegades em fet a l’espigó de tarragona. Som-hi, això ja és teu vaig pensant. A la porta de l’estadi el crit d’ànim de la meva germana i la nebodeta em donen l’empenta final per arribar a l’estadi volant. Ni en somnis hauria pensat una cursa així.

"les millors fans"

Cap quilòmetre per sobre dels 3’54, cap quilòmetre defallit, cap molèstia durant la cursa, només gas, gas concentració i més gas. No tinc paraules per descriure-ho, només em queda mirar el temps final 2:41’15.

"rellotge suis"

Destacar també al meu estimat company d’equip, el gran Bou que tot hi tenir problemes estomacals creua la lina d’arribada trencant la difícil barrera de les tres hores. Molt gran Bou!!!

I què puc dir després d’aquí? Doncs no tinc res en ment, dono la magnifica temporada per tancada i que només penso en saborejar els grans d’aquest any. Unes bones mitjes i uns grandissima marato, ara toca toca descansar i tornar a carregar piles pels propers reptes que segur que molt aviat n’hi haurà més!!

            By plàstic

3ª Cursa 10 Km. La Pineda- Platja. 9/2/2014

Ya ni me acordaba de lo que era colgarse un dorsal.....Desde la maratón por relevos de Santes Creus, cita obligada para todo Francoli que se precie y que corrí cumpliendo el expediente,  la cosa se torció.

Y se torció sobretodo mi tobillo en el Pont del Diable, que viene a ser como Eldoret para cualquier corredor de la zona. En un camino me dejé los ligamentos del tobillo, media zapatilla Asics y las ilusiones de hacer una buena mitja de Tarragona.
Suerte de un buen samaritano residente en la urbanización Rodolat del Moro (gracias si lees esto!!), que me acercó a casa en coche a casa con el tobillo más hinchado que el currículum de Pilar Rahola y zapatilla en mano sin ser de la CUP. Loser de Beck sonaba en mis oídos.

Esguince en el tobillo derecho, el cual ya tenia operado de ligamentos de mi época de tuercebotas. Y con algún otro esguince a sus espaldas, como uno a lo baturro en las fiestas del Pilar, sin evento deportivo como excusa, pero alcohol como atenuante.
Dos meses casi de recuperación y el ansia viva de querer volver desoyendo a los médicos, otra torcedura. Como me dijo el ácido Jorge de Andrés, me estaba convirtiendo sin duda en la reencarnación de Carlos Sainz con medias compresivas y zapatillas  drop 8mm.

Una época sin plantearme carreras, solo rodando por asfalto y haciendo de pomponero de los éxitos de mis compañeros francolinianos y del resto de amigos/atletas/psicólogos.
 Poco a poco hemos recobrado las ganas, perdido los tres kilos que gané y disfrutando de esas series quieroynopuedo.

Y llegó el dia 9 de Febrero. 10000 de La Pineda. Sin afeitar, piernas sin depilar porque no se lo merecen y unos tiempos en las series que aconsejaban pasar la mañana del domingo comiendo chocolate con churros. Buen dia para correr, sin viento. Ni las excusas se aliaban.
Óscar, Pitu y yo del C.A. Francolí hacemos un calentamiento suave, soltamos la habitual retahíla de excusas habituales a la carta de cualquier runner, y a correr.

Salida rápida como es costumbre. Pitu con la idea de romper la barrera de los 40 minutos. Óscar y yo, planteamos pasar la primera vuelta sobre 17:45. Pasamos el primer kilómetro, y nos encontramos los dos tirando de un grupo de cuatro o cinco rémoras. Por delante ya se van la gran cantidad de cracks a velocidad de crucero: Queralt, Btaimi. Mohssen, Vieito, Guiamet............

En el kilómetro 3,5 la cosa no cambiaba. Me miro el dorsal, no sea que por error me haya colgado uno de pacer, pero veo que no. Le digo a Óscar: "a éstos les estamos haciendo la carrera".
Óscar se abre hacia un lado, para que también ellos puedan disfrutar de la brisa marina y de paso aparezcan en alguna foto y puedan enseñarlas en casa.
Pasamos la primera vuelta sobre 17:40 según lo marcado y ya hemos dejado al resto del grupo. Vemos a pocos metros a Javier Jaimes, y vamos a por él. Lo alcanzamos, pero no anda muy fino y se queda atrás.

A punto de llegar al kilómetro 6, el ritmo de Óscar ya se me empieza a hacer muy duro. Y le noto que va reservando. Le digo que tiré y se vaya a buscar a los que tenemos por delante. Hizo una segunda vuelta increíble, remontando varias posiciones y acabando en 35:12.
Mis últimos kilómetros fueron intentando mantener el ritmo alrededor de 3:35. A estas alturas a ese ritmo voy bastante cómodo, pero noto ese punch que te hace correr por debajo de 3.30. La solución, entreno y más entreno.
Acabo en 35:54, más o menos lo esperado. Pero atentos, que el abuelo está de vuelta.

Pitu se quedó a escasos 12 segundos de bajar de 40 minutos. La próxima carrera lo consigue seguro.

 

 

Y mención especial para dos personas: mi hermano Iñigo, que ya se pega los 10000 a ritmos de 3.50 sin despeinarse mucho. Y mi mujer Silvia, que supongo que harta de  recoger mis zapatillas por la casa y soportar mi pasión, lleva un par de meses entrenando. Y en La Pineda ya bajo de 30 minutos en los 5km. A seguir!!


                                                                                                            By Peio

GRANOLLERS 2014 02/02/14

A poc a poc passen els anys encara que no ho sembli ( o si) i et pots trobar amb fotos com aquestes on denoten que per molt que no ho vulguem el temps passa per tots..
Dotze anys han passat i molts quilòmetres han estat els recorreguts, bona senyal, això vol dir que encara tenim un xic de motivació per viure i fer les coses cada dia una mica millor.

" Granollers 2002. Qui porta els pantalons més amunt?"

" Granollers 2014"

Tornava a Granollers aquest cop amb el meu grup d’amics vestits de verd (la esperanza me mantiene) i amb ganes de fer tots plegats un bon paper com a team.
Aquest cop l'anècdota va ser el nou fitxatge, el gran Ramon Antón que a poc a poc ha anat fent forat entre nosaltres. Primera cursa i primera alegria. Caram que n’és de bo aquest paio!!

" En Bou sempre motivat"

Les expectatives d’aquesta cursa eren altes, molt altes però ja sabeu que si vols aconseguir un objectiu, el primer pas és creure-t’ho. Els darrers entrenaments llargs conjuntament amb les inseparables 20x500 que s’han apoderat de mi aquesta temporada em feien creure amb un gran resultat. I què vol dir un gran resultat? Doncs fotre-li clatellada al crono i poder baixar de l’1:15’.
Amb aquest objectiu em col·locaba a la línia de sortida al costat d’un Chema Martinez, Albert Caballero, Ramon Camps, Btaime, Kipsang and company. La resta de companys no estaven molt lluny dels meus objectius, tots volien baixar de 1:20’ com uns campions. Xavi segueix a la seva cantera i segueix picant pedra per aconseguir baixar de l’1:30, tranquil Sant Pau aviat ho aconseguiràs!
Som-hi doncs, tret de sortida, concentració i amunt fins a les Franqueses. El vent picava fortet i molestava una mica i com que no se córrer amb grup em menjo les bufades que em desgasten sense pietat.

" treballant desde el principi"

La consigna del pas dels 10 quilòmetres era baixar dels trenta-set minuts i amb les cames més o menys fresques per aprofitar la baixada al màxim. després d’una ascensió continuada i empipadora assoleixo el primer objectiu, coronar amb 36’50’’ això m’esperona per afrontar la baixa amb èxit.
Els primers quilòmetres de baixada amb ganes i al màxim, ja que sabia que a tres setmanes de la marató no em parava ningú. Dotze, tretze, catorze 3’12’’, 3’22’’ i fot-li que fa baixada!
Tres tobogans d’aquells que et fan recordar i preguntar: què collons estic fotent aquí? I la resposta és, braceja, mira endavant i no paris fins que no puguis ni parlar!
Tot anava de manera correcta quan de sobte, començo a notar males sensacions de panxa i mareig. Intento no fer-li cas i seguir concentrat però el mareig no em deixa córrer a gust, Aixa doncs perdo una mica de ritme i rarament em passa algun atleta en la baixada. Quilòmetre malament seguit d’un altre en que tampoc vaig fi de sensacions però ja ens acostem al divuit i la gent et crida pel nom i t’empenta fins a la línia d’arribada,
Feia temps que no mirava el crono i no tenia ni idea del temps final que podia fer i com sempre trèiem la calculadora i comences a fer els càlculs mentals pertinents per saber més o menys el resultat final. La calculadora em diu que si segueixo al mateix ritme puc tornar a ser un 1:15’. Ja no queda més remei que lluitar fins al final i apretar les dents, aquest cop ja fa quatre quilòmetres que les estic passant canutes o sigui que una mica més i haurà acabat el patiment.
En efecte, xequejo el crono personal i se que em sobren uns segons per veure un 15’, això m’alleugereix una mica i em fa sentir alegre,
La veritat és que em pensava que ho podia fer millor, però després del patiment final puc estar més que satisfet. Avui he patit per creuar la línia de meta com feia temps que no ho feia, però s’ha aconseguit, un altra al sac i ja s’ha acabat el bròquil, a Sevilla a donar-ho tot.

La resta de companys un treball excel·lent, Marcel (1:18'), Lehendakari Joseba (1:19'), eficaç Àlex (1:19') i primordial Ramon Antón  (1:19') (primer de la categoria) i valent Xavi ( 1:33'). Tots assolint la fita esperada, baixar de l’1:20’, es diu molt ràpid però s’ha de córrer de valent.

" Por cojones, como siempre"

 " Aquest cop si company!!"

"la jove promesa del club"

" Ramon de compres per Granollers"

Als dos maratonians més ràpids del club només els hi queda el dia del judici final, esperem que el veredicte sigui l’absolució.

" Som-hi Marcel que ja ens queda poc!!"

Pictures:Akane

By Presi

Mitja Marató de Sitges. 12/01/2014

Un Pas més cap a Sevilla 2014

 Portava més de vint dies arrossegant un encustipat que m’havia atrapat i ben atrapat, sense deixar-me entrenar al 100%, però jo tossut com sóc, no vaig deixar d’entrenar ni un sòl dia, fins que el dia abans de Reis, el cos va dir prou. Estava esgotat físicament i mentalment.  Vaig començar a tenir febre, fins el dia abans de Sitges,  però quan toca toca.

Arribo a Sitges amb ganes de córrer, però desorientat perquè no sé exactament com estaré físicament ni tampoc quin serà el meu límit d’exigència mental en cursa. 

Recollida del dorsal a una carpa bastant cutre, estreta, petita, baixa …  tota la fira del corredor molt embotida, molt poc acollidora.  Decideixo no utilitzar cap dels serveis que em posa l’organització, clarament desfasada de la majoria de mitges organitzades actualment. 

Calentament amb molta tranquil·litat, vaig a veure els corredors del ¼ de Marato on estava implicat un dels companys Francolins, el Lendakari “Joseba”. 

 El veig ven posicionat a la cursa però  ¿Quina samarreta porta??  donà la sensació d’anar forçat de ritme, aquestes curses curtes son així.

Linia de sortida, intento concentrar de no anar massa ràpid,  no buscar un gran crono, sinó a retrobar-me amb les bones sensacions de respiració i de cames que no havia tingut els últims dies. 

Sortida com sempre, bastant ràpida 3:35, afago al Pedro Ortega i al Sebas Veciana, em diuen que volen rodar a 3:40 (cálcul ràpid es 1:17-1:18) Ufff passo massa ràpid.

Decideixo despenjar-me i posar-me a un ritme més còmode, passo el 10K en 37:22.  Tinc bones sensacions, no per anar a molt més sino per aguantar bastants kms. a aquest ritme. No deixo que la gent m’influeixi amb la seva marxa,  aquesta no és la meva guerra, vull dosificar correctament les meves forces. 

Ja a l’ultim kilòmetre avanço a algun que altre corredor, i encara tinc forces per poder realizar un bon canvi als ultims 300 metres, parant el crono amb un registre acceptable de 1:21:11

El millor ha estat la recuperació, que m’ha permès poder entrenant al 100% allarg aquesta setmana. 

Classificació

Salut i kms. companys que Sevilla s’acosta.

                                                                                               Marcel

 

MITJA MARATÓ DE SALOU 2013 (CAIXA O FAIXA)

Repte personal en ment i sense cap component Francolí a la línia de sortida, a les 8:00 del mati del diumenge palplantat a Salou. El forecast de la setmana preveia una matinal d’atletisme collonut per practicar el que més ens agrada, suar la samarreta.

Les setmanes van passant i a poc a poc veig com volta rere volta a la pista de Sant Cugat del Vallès el meu cos va assimilant els entrenaments millor que mai. Tot i sentir-me una mica esbojarrat a l’hora d’entrenar en solitari el 100% del meu temps, els diumenges veig que aquella ximpleria de donar tombs en una pista de 400m donent el seu fruit.
L’examen final aquest any està a Sevilla però cada examen parcial mensual de moment el passo amb una nota més que suficient, això m’anima a planificar la setmana i a gaudir-la en la seva execució.
Després d’haver marcat uns quants 1:16’ en la meva trajectòria calia arriscar, els quilometres finals de la mitja de Tarragona em donaven aval per a intentar-ho i així ho vaig fer.
Tenia dos intents per assolir-ho, mitja de Salou i la de Granollers. Abans del tret de sortida i tal i com ho dic sempre, el primer pas per assolit una fita és tenir-la en ment i desde el primer metre has d’anar a per ell.
Escalfament previ amb el mestre Sergi H i sense cap més preàmbul a primera línia de sortida. 

"sense perdonar ni un segon"

Allí em trobo als cracks de sempre( Dr. Ferran de Torres, Pere Gomés..) preparats pel tret. Durant la setmana havíem parlat de fer un grupet per anar tirant del corro tots plegats però una vegada més el que està escrit sobre el paper a l’hora d’executar es molt complicat. Resumint, primer quilòmetre 3:21, segon 3:24.. nuestro gozo en un pozo perquè ja al tres decideixo deixar el grup, aquest no és el meu ritme.

Segueixo concentrat i encara que no tinc les millors sensacions en els primers quilòmetres passo els 10km amb 35:15 i en vuitena posició. La veritat és que el temps fa posar la pell de gallina però aquest cop no m’acovardeixo i afronto els cinc quilòmetres seguents de duríssimes rampes trencacames amb el cap alt i intentant lluitar al màxim per no perdre ni un segon.
És evident que  des de el quilòmetre cinc ja no hi ha ningú que m’acompanyi o sigui que no pots baixar la guàrdia ni un moment o comencen a caure segons escrupolosament. Per davant a pocs metres tinc al Josep i al Raul que amb una mica de paciència m’hi acosto perillosament. El fet de conèixer el recorregut fa molt, sabia que quedaven dues rampes fortíssimes i va ser en cada una d’elles on vaig atacar als meus companys de cursa. Al final de les rampes ja em trobava amb sisena posició, xequejo dipòsit de benzina i encara tinc el dipòsit mig ple! Pista companys!
Cap al quilòmetre disset aprofito la baixada cap al passeig de Salou per ficat el turbo i aconsegueixo esgarrapar els 25 segons que he perdut pujant amb un 3:12’, això s’anima companys. Queden quatre quilòmetres plans i vaig llançat, no vaig mirar el crono en cap moment però sabia que estava realitzant el millor final que he fet mai. La velocitat m’acosta al Sergi H i m’esperona a anar a per ell, si senyor, al punt final del passeig ja estic a pocs metres d’ell. Segueixo volant i encara amb forces, sense mirar el crono en cap moment veig que el vint ja està aprop, la cinquena posició ja és meva i encara segueixo amb el pit dret, bona senyal.
Quan queden escassos tres cents metres de la meta, miro el crono i veig un 1:14’ llargs, això avui no s’escapa. Segueixo sense afluixar fins al final i aquest cop si, nou record pels companys Francolins.
Satisfacció final immensa i puny alçat amb ràbia per dedicar la victòria a tots aquells que sempre tens presents. Chapeau, diumenge flagrant per emmarcar.

"aquest cop si!!"

Passet endavant important nois, per fi he pogut trencat la magnífica barrera de 1:16’ en mitja marató.

Aquest cop ha sigut CAIXA.

Video de l'arribada: http://www.corriendovoy.com/atletismo/87686/mitja-salou-2013

By Plàstic