MITJA MARATÓ DE SABADELL. 7/9/2014

Un etapa més cap a Berlín. La confusió s’insta·la dins meu.

Les dues setmanes previes han estat molt carregades d’entrenaments i competicions, venia de fer dues bones curses curtes molt ràpides: La de Vistabella "Memoria l Cinto Lopez" 6 kms. a uns 3:30 i La Cursa de Festa Major de Salomó "una Clàssica" de 4,1 a 3:28, rodatges llargs passant molta calor, però havia descansat un parell de dies consecutius i això no passava desde principis d’agost.

Toca diana molt d’hora 6:00h del matí. Avui toca anar fins a Sabadell, Passant per La Pobla on m’uniré amb el David "la llebre de la Torre" ell també la correrà per anar agafant distància i kms de competició.

Arribem bastant d’hora però per una cosa o una altre acabem fent just , "recollir de dorsal, café previ, WC, mitjons, etc " escalfament pèssim "tal com ho haviem comentat en desplaçament" jajajaja. Arribem a la línea de sortida 2 min. Abans, just per agafar lloc, em noto que fa molta xafugor. Tindrem que vigilar molt!!!!!!!!!!

Sortida controlada 1 kms. rapidets per agafar un bon lloc i córrer més tranquil amb espais, partir de llavors a ritme, m’instal.lo a 3:45 ritme que volia sortir els primers kms. Però a partir del kms. 3-4 ja noto que no vaig agust del tot, el bessó dret i tendó d’aquil·les comença a donar la senyal que alguna cosa no va. El David m’agafat un metres i sense donar-me temps a reaccionar em va agant distància.

No estic centrat, continuo amb el meu ritme d’anar fent, espero que passin la primera volta per reconèixe tot el circuit. Té una tram de 2.5 kms. de pujada no pronunciada però si constant, i això em fa perdre uns segons per kms. que després em consten molt de recuperar.

Passo els kms. 5, 10 molt similars de ritme 19:25 / 19:35 m’inteneto hidratar bé però a partir d’aquest punt m’agafa "flato" Quin desatre!!!!!!!!!! A més començo a notar problemes a l’isquitivial de la cama dreta hi ha moments que vaig coix i tot.
 Em donda punxades com descàrregues elèctriques i m’arriba fins el tendó d’aquil.les. A partir de llavors aixeco el peu i em poso un ritme molt més còmode, el meu cap ja no es a Sabadell.

Intento acabar lo més dignament que puc la cursa. Finalment 1:25 amb una sesansació agrodolça i fent un massatge recuperador.

Les pròximes setmanes intentaré recuperar-me muscularment. Aquestes calors m’ha desgastat molt.

 


La feina esta feta. 

                                                                                                      Marcel "Bou"

SUMANT EXPERIÈNCIES ESTIU 2014

Després del desenllaç de la marató per relleus de Santes Creus, tocava seguir picant pedra, poca però constant. Rodatges entre setmana de 40’ a uns ritmes ridículs de 5’/km fan que no acabis de perdre la forma i divertir-te rodant sense cap tipus de pressió. Tot i que sense arribar als 40 km’s setmanals m’agrada fer les curses (rituals) que sempre em venen de gust on hi acostumo a treure-hi el cap sense cap tipus de pretenció.  Curses d’aquelles on el corredor és tractat com toca i l’essència de l’atletisme s’hi respira desde qualsevol racó. El detall important és el tall de sindria al finalitzar la cursa i l’opció d’un descompte a la inscripció si no vols la samarreta conmemorativa.

Així doncs, sense tenir ni idea de com afrontar la cursa passo el cap de setmana a Malgrat per disputar- la, no se quina edició però en van unes quantes. El xip groc em fa sortir desde la primera línia on hi trobo corredors coneguts, els de sempre. Els amics de Manresa principalment que vam bufar plegats a Sevilla fa il.lusió tornar-se a veure i recordar les grans marques assolides de la marató d’aquest any.

"sortida, sempre concentrat"

La calor em mata, en soc conscient i se que al mes d’Agost em converteixo amb un atleta mediocre incapaç de disipar la calor i convertint-me amb una dutxa mòbil. El circuit boreja la costa de la platja, entrant i sortint del poble en direcció l’estadi que hi ha al costat de BIESA. Primer quilòmetre a 3’30 això se’n diu sortir amb pebrots. Me’n faig creus de com he estat capaç de fer un quilòmetre així, se que ho pagaré car però aquest ja el tinc a la butxaca. Els quatre seguents també rapidíssims, molt content e inespetats. Sortim del poble i el Sol apreta fort i ens toca de ple, començo a perdre pistonada. No passa res, tres quilòmetres de patiment i ja ho tenim. Així és, segueixo corrent amb força però a velocitats molt més baixes. Creuant la meta amb 37’10 me’n vaig a la dutxa més content que un ginjol, no per la marca si per les sensacions ja que sense fotre ni brot veig que puc fer 10 km a 3’40. En definitiva, cursa feta i ja em format part una edició més d’aquesta simpàtica cursa.

"massa calor..."

Seguint amb la mateixa tònica, corrent ben poc i just acabat de baixar de l’avió, em planto a la sortida de la mitja marató de Buenos Aires. Córrer fora de casa sempre és un handicap en tots els sentits, horaris, gent, circuit... El dia abans 14 hores d’avió fèien que em prengués la cursa com mai solem fer, a disfrutar. Un verb que ens costa moltíssim, ens agrada més el verb patir ( no a tots és clar). Volen deixar constància de la cursa desde el meu mòbil, m’aixeco pel mati hi em dirigeixo cap al SUBTE ( metro) i la sorpresa que m’enduc és que no n’hi ha cap fins a les 8:00 del matí, són les 6:20 i la sortida és a les 07:30. Així doncs, cames ajudeu-me començo a còrrer direcció a l’Avinguda la Libertad . La temperatura és idònia per córrer, uns escassos 10 ºC, no tot a de ser en contra. Com que no coneixo la inmensa ciutat vaig preguntant als nocturs que em vaig trobant pel camí. Us podeu imaginar el fart de riure que es fotien en veurem en aquelles hores amb els pantalonets curts Francolins..

"Sortida massiva 21 Km Buenos Aires 2014"

Set quilòmetres més tard trobo la sortida. Arribo no calent, arribo mort. No conec a ningú i no puc deixar la samarreta  per tapar-me que porto a sobre per després de la cursa, tampoc veig a ningú simpàtic a qui donar-li el celular. No m’ho penso més, no hi ha gaire temps pel tret de sortida, celular a l’entrecama, nus ben fort i a resar perquè no el perdi pel camí. Amb molta sort em puc col.locar al calaix de davant ( no us explicaré com).

Tret de sortida i la moltitut (20.216 corredors) emprenem la llarga avinguda. Tres quilòmetres dins al parc fan que la cursa s’estiri força. Faig una paradinha al quiilòmetre dos per amagar-me la samarreta que portava a sobre per escalfar esperant que no l’agafi ningú i la pugui recollir a la tronada.

Tal i com ho tenia previst, faria la primera meitat a 4’/km ja que amb 40 km setmanals no valen fer rucades, avui sabia que això se’m faria llarg. De moment el celular de l’entrecama no molesta. La cursa passa per grans avingudes importants i tinc temps de gaudir el recorregut. Tal i com havia previst, passo la meitat de la cursa a un ritme baix i això em fa ser positiu. De moment el llarg escalfament i el viatge del dia abans no m’estant afectant, llavors decideixo pujar una marxa més. Segueixo passant quilòmetres i encara tinc fuel, seguim endavant a ritmes molt més alts. De cop sortim de la ciutat i enfilem l’autopista, no pot ser veritat.. ens trobem al peatge amb les barreres aixecades disposats a creuar-les. Aquest tram dura massa i fa que tregui màgia al circuit, en total gairé quatre quilòmetres amb fila índia amb el fort ven de cara. 

"això si, sense pagar peatge"

No és fins al quilòmetre divuit que ens tornem a trobar al parc gegant de la sortida i enfilant la fi. Em desconcentro una bona estona buscant visualment on carai he amagat la samarreta ja que sinó al  finalitzar em pelaria de fred. Sí, efectivament està on l’havia deixat, li comento al corredor que portava enganxat durant una bona estona per dir-li, pibe me tengo que parar a recoger la camiseta..

De manara sorprenent i amb un final amb molta força trepitjo la linia d’arribada amb 1:21’50, molt content també per les sensacions i  per finalitzar dels 150 primers corredors. Unes setmanes de series ràpides em permetran tornar a rodar als ritmes desitjats. Una altra mitja marató internacional més al sac i una altra aventura viscuda fora de casa.

" un dels 20.216"

Segueixo doncs d'aventura solitària a les terres Patagòniques amb moltes ganes de sumar quilòmetres, la llàstima és que m'estic trobant temperatures massa baixes per fer uns bons entrenaments, de moment, aniré gaudint dels espectaculars paissatges.  Més endavant ja informaré de les experiències viscudes.

"Monte Fyz Roy, alli em trobareu"

Els que sovint compartim quilòmetres d’entrenament plegats saben un dels meus lemes és, “ s’han de tenir els objectius clars, no val córrer per córrer” i així jo ho faig. Quan torni de l’aventura Argentina que estic vivint donaré la temporada per començada o sigui que a partir d’Octubre, disciplina, disciplana i més disciplina per assolir l’objectiu final:

" Amb il.lusió..."

By Plàstic

CURSA DE L'ESPLUGA 27/07/2014 15 KM

Després d’un dinar amb família de cel·lebració de Sant Jaume, va toca concentrar-se per la segona cursa de la meva extranya temporada “Road to Berlin”.  Tenia cita a una clàssica del calendari estiuenc,   l´Espluga 2014.

La idea era baixar de l’hora, barrera que molts corredors busquem en aquesta cursa.  He vaig   planificat arribar al gir en uns 35:30/36:00, per tal d´arribar amb forçes i aconseguir fer una bona baixada. 

 “Selfie con Mahadma Ferran.”

 La tarda era bastant bona, una mica de calor però més que acceptable per les dates i vent  moderat.   Sortida com  ràpida en baixada amb molta animació ja que són les festes del poble. Sortint del poble agafo un bon ritme de pujada,  vaig passant a corredors que han tingut una sortida més explosiva que la meva.  Abans d´entrar a Poblet em quedo sol,  el grupet que havíem format a la sortida del poble s’ha dissolt com el sucre a l’aigua o sigui tinc dos o tres corredors  10 o 15 seg. per davant però queda mooolta pujada per intentar anar a per ells..

M’acosto al gir i  veig l’amic Ferran amb 4 pos.; però amb moltes possiblitats d’atacar al tercer lloc com al final va acabar passant.  Faig el gir amb 35:55 clavat el que volia, perfercte!!!!  Baixada fulgurant.  Les cames encara están bastant fresques, les he pogut conservar en la pujada.   Vaig en un grup de tres, però al km. 10 encara tinc forces i dicideixo marxar en solitari, al pasar per Poblet m’agafa un corredor i m’anganxo a ell com una lapa. M’he possat en un moment 100 mts. de 3:40 a 3:20, però al arribat al Km. 14 es nota la falta d´entrenaments d’aquest ritmes tant alts i perdo uns metres distància abans d’entrar a meta.  Arribo amb 58:20 i 23 pos. he realitzat una bon descens fent els ultims 5 kms. en 18 min. Guanyant dos posicions en el descens i 10 respecte el primer pas per meta.

2200m T. Real 00:07:42 T. Oficial 00:07:44 T. Parcial 00:07:42 Ritme 03:29 Posició 33 Pos. Cat 21 Pos. Sexe 33

8700m T. Real 00:35:55 T. Oficial 00:35:57 T. Parcial 00:28:13 Ritme 04:20 Posició 25 Pos. Cat 17 Pos. Sexe 25

15000m T. Real 00:58:19 T. Oficial 00:58:21 T. Parcial 00:22:25 Ritme 03:33 Posició 23 Pos. Cat 15 Pos. Sexe 23

“Entrada a meta amb la marxa llarga”

Cal destacar també la presència de la Montserrat F. de l’equip femeni del C.A. Francolí que va fer la cursa dels 5 kms.  On va patir molt la calor que feia i la duresa de la cursa,  va acabar amb un temps de 35:20 (34:50). Esperem veure’t en més curses.

Salut i sempre Francoli.

By Marcel

VI CURSA DE MUNTANYA DE VESPELLÀ DE GAIÀ (1/8/2014) I CROSS POPULAR DE TORREDEMBARRA (2/8/2014)

El dia 1/8/2014 y aprovechando el llevar una buena temporada de entrenos, nos plantamos en la Cursa de Muntanya de Vespella de Gaià, de 13 kilómetros. Sin hacer series explícitas, pero con buenos entrenos en las patas y con la fuerza que dieron las cuestas para preparar Santes Creus.
En mi contra, lo negado que soy en todo lo que sea bajadas técnicas,  bajadas de medio pelo y caminos de piedras. Lo que viene a ser una carrera de montaña, vamos.
Saludos a los diversos conocidos y preguntas varias sobre el circuito. Opté por ir con las mizuno de montaña, pese a que habia gente que comentaba que se podia correr con zapatillas de asfalto, ya que hay mucha zona asfaltada.
Victorias en las carreras infantiles de Clara y Unai, toma presión. David, que al final optó por no correr y reservar para Torredembarra, animando. Todo un detalle.

Salida rápida por asfalto y al poco tiempo comienzan las cuestas. Primer kilómetro a 3.25, esto ya va en serio. Nos vamos un grupo de 5 corredores...... y en el kilómetro 2´5 a bajar trialera. Me entra la risa y mecagoentó. El grupo se me va, y como no podía ser de otra forma, en 200 metros bajando-andando a ritmo broker de la castellana (solo me faltaban los mocasines y la camisa con su pertinente caballo) me pasan otros 10 atletas. Lo definiría como lamentable.

Toca remontar. Caminos de piedras donde intento no perder más tiempo y zonas de asfalto donde acelero y voy pasando gente. Algunos realmente cadáveres, curioso ya que son gente experimentada.
El recorrido es muy rompepiernas, con constantes subidas y bajadas y cambios en el terreno.
Desde el kilómetro 7 tenía al alcance a Fernando Flores y Sendra del Bikila, que hicieron casi toda la carrera juntos. Pero cada vez que iba a contactar, aparecía una bajada y se me volvían a ir.
A partir del 10 ya sabia que todo lo que quedaba era camino asfaltado, y consigo alcanzarlos.
Voy 1 kilómetro con ellos, pero me veo con bastante fuerza aún y no me apetece sprintar en la cuesta en plan simulación de mi Mortirolo particular que había antes de meta.
Hago un pequeño cambio y veo que ninguno de los dos responde. Entrada en meta con buen sabor de boca. Ni idea de la posición, hasta que David me informa que 4º. Contento para ser un terreno donde me quedo atrás hasta entrenando con mis compis.

Los tres primeros volaron y llegaron en 47. La victoria se la llevó Ángel Martinez, el cuñado de Pitu "the captain", que está como un tiro. Seguido de Xavi Tomasa y Kilian Garcia.
Después de la carrera, una buena cena a base de cerveza y longaniza. Detalles que solo se cuidan aún en las carreras de pueblo.

Al dia siguiente, por la tarde, se disputaba el 36º Cross de Torredembarra. Le comenté a David que dependiendo como me levantase, decidiria si correr. Pese a estar cansado como era de esperar, decido acudir para completar un buen finde de entrenamiento y comprobar como van respondiendo las piernas.
Circuito de 4 vueltas de recorrido urbano, con varias giros de 180 grados y un total de 5600 metros.
Calentamiento con David, que corre en casa ante sus fans, y X. Tomasa, que venía de hacer segundo el dia antes en Vespella.

                                          La fuerza extra de Xavi siempre ayuda!!

La táctica era sencilla. Intentar aguantar lo máximo posible. Salida rápida, sin especulaciones, propia de una carrera corta. Tomasa, con dos cojones, se pone a tirar con David. Antes de acabar la primera vuelta, ya estamos solo un grupo de 5.

De reojo veo que vamos a ritmo de 3.15/km y a mitad de la segunda vuelta ya voy haciendo la goma. El señor Láctico llama a las piernas y manda señales de "¿donde vas flipao?". Me quedo del grupo, y poco después Tomasa también nota la carrera del dia anterior y se descuelga. Lo que queda es sufrir e intentar mantener el ritmo. Y en los cruces, animar a David que está disputando la victoria. Al final, tras una gran carrera, hace segundo. Yo acabo en 18:34, los 5,6 km, a una media de 3:20/km. Más que contento para haber corrido el dia anterior.
Cuando ya estaba en el coche, me llamó David y me dijo que habia pillado copa. Así que no hay foto en el pódium. Primera vez en mi vida que doblo competiciones en un finde. Buena experiencia, pero solo aconsejable para auténticas bestias. Ahora toca seguir entrenando y empezar a meter calidad y series. Pero eso, con el C.A. FRANCOLÍ, es pan comido.

                                                                                                            By Peio

COPA DEL MON EKIDEN SANTES CREUS 2104

  

L’esperat 12 de Juliol de 2014 va arribar i l’esperada copa del mon Ekiden de Santes Creus va prendre partida aquest dissabte.
Els Francolins havíem estat al podi en tres de les quatre edicions disputades, aquest any volíem revalidar la posició i seguir com a un dels millors equips del món.  Havíem recuperat figures importants en el primer equip, potser no figures pròpiament dites perquè els Francolins sempre som els mateixos sino estats de forma (especialment David, Peio i Bou).

"Seguim amb tu Xavi"

Els dies previs a la cursa un gran ambient de rivalitat, estratègia, amistat, bon humor,  i tú lo sabes, nerviosisme es palpava entre els blog’s i xarxes socials entre la família runner de Tarragona. En total un total de quaranta cinc equips marcarien record d’inscripció en aquesta cursa que any rera any va veient com va agafant prestigi, bàsicament gràcies a què a un estimat amic se li va ocorre anomenar-la campionat del Mon.
La flota Francoliniana s’hi presentava amb dos equips per no deixar a ningú de l’equip  fora de joc, llavors un primer equip de peluts intentaria estar al lloc més alt i l’equip mixte que també aspirava a fer un gran paper.

" Mode Bou on"

Anem a pams:  Els primers relleus van ser per Bou Marcel i l’apreciat The Captain. Ells van ser els escollits per trencar el gel en una cursa on la temperatura a les sis de la tarda podríem dir que no es molt agradable. En plena preparació per la marató de Berlin, el Bou va fer valer el significat del seu renom. Cursa perfecta, controlant en tot moment els ritmes i acabant amb molta força en Bou marcava un Excel.lent registre al finalitzar els set quilometres i mig. El capità, després d’unes merescudes vacances al pueblo va venir enxufat i disposat a treballar al màxim per portar el seu equip al lloc més alt possible. Amb l’actuació d’ahir va firmar un any més de renovació indiscutible.

"Ramon II el conqueridor"

Seguim que això només a fer que començar. Torn per la joia de la corona Francoliniana, en Ramon i la Imma.  Després de fer 101 km de la ronda de Màlaga fa dos mesos i afinant els ultims dissabtes al riu amb les series curtes, l’actuació d’en Ramon va ser un visto i no visto. Amb la elegància que el caracteritza, passeig per Santes Creus i en Ramon cap a la dutxa. Per molts anys Ramon, tot un xaval.    L’imma, novell en el mon del running i de les competicions va signar un més que un notable paper.


Tercera ronda pels primers afortunats de córrer deu quilòmetres en aquell circuit matador. Un presi amb problemes d’estómac va tenir ritme fins a la tercera volta però no va ser capaç de mantenir-lo a les quatre restant. Veient com anava disminuint la força, anava descomptant voltes amb la finalitat de que acabes la tortura. Segurament vindran temps millors molt aviat, l’entrenament sumat aquest dies previs tindran fruit no gaire tard. La Cabra de Renau, pim pam pim pam i aquí no ha passat res. L’equip mixte anava agafant embranzida i s’anava col.locant entre les posicions del podi. Bona actuació com sempre de l’Adri!

"fulminant David!"

Amb mes de la meitat de cursa ja avançada, veiem que els rivals del capdavant eren molt dificils d’agafar o sigui que intuíem la posició final dels nostres equips. Torn doncs per la màquina de Torredambarra i la Sara. David, però què ràpid que ets, i tu lo sabes! Tres voltes fulminants de l’anaimador de les xarxes socials van fer avançar més d’una posició en poc més de quince minuts. Llarga vida al rei!! David, t’esperem molts anys més. La Sara, despres d’un llarg viatge aterraba a santes Creus per primer cop i tot i no portar molts dies d’entrenemt va fer  les seves pertinents tres voltes al circuit de manera brillant.
Arriben els plats forts dels Francolins en Peio i en Joseba. Primer actuar és en Peio que finalment després d’uns mesos d’activitat sense aturades presenta un alt ritme en competició. Molt bon ritme desde bon començament i sostingut durant les set voltes fan signar un més que excel.lent retorn a la competició. Esperem que segueixi sumant quilometres fins al Novembre i segur que el tenim batallant a les primeres posicions de la mitja de casa nostra. Patxi, però que bestia que eres redios ! No ho podia fer d’una altra manera, amb força i sobrat en Joseba va fer fins hi tot descomptar als jutges de les voltes que portava. Per alguna cosa l’anomemen Lehendakari. Actua poc, però quan ho fa deixa petjada.

" Abuelo!! "

Traca final amb l’ultraman i la Kisty. Amb l’objectiu d’assolir una posició menys a la classificació final , l’Alex surt com un llampec a la caça del contrincant. Tot hi esgarrapar deu segons per volta no va ser capaç d’assolir l’objectiu. Molt i molt bé Alex, temporada per enmarcar i molts fruits al cistell. Ara només toca gaudir-los. Torn per Kirsty que després de l’enrenou dels jutges comptant les voltes de Joseba, circula com un llampec pel circuit matador. Gracies pel teu esforç i esperem fer-te entrega de la primera samarreta fèmina Francolina.

"Aupa Patxi!"

Amb la cursa ja finalitzada i els resultats obtinguts més que fantàstics amb la rebaixa de tres minuts respecte al millor temps mai obtingut, el primer equip finalitza amb un 2:42’ i amb una cinquena posició i un crono espectacular de l’equip mixte 3:02  i finalitzant amb quarta posició. No podem demanar més i no podem si no més que estar supersatisfets de que el tímit equip tarragoní compost per gent autòctona cada dia avança i te un rendiment més alt.





Abans de posar final m’agradaria fer mensió especial a l’equip Runners Tarragona, primer que tot per la seva aliniació i demostrar l’esència de les curses per “equips” i per ser un grup de corredors que estimen i recorden en tot moment al nostre estimat Xavi Sola. Paraules d’agraïment també pel nostre company Quirogel, gràcies a tu també Robert per compartir aquest moment amb nosaltres.

"Gràcies Robert"

By presi

Cursa solidaria Port Aventura. 15/06/2014

Tras varias semanas sumando buenos entrenos, sin series porque aún no estamos para hacerlas pero con rodajes rápidos con los compañeros de equipo, tocaba ponerse dorsal. Hay que pillar chispa para llegar a punto al  Mundial de Maratón Ekiden de Santes Creus jejeje

Era una carrera que habia corrido en el 2010, pero ya sabía que el circuito no tenía nada que ver con el de entonces. Durante la noche cayó el diluvio pero por suerte el día amaneció sin lluvia y algo más fresco de lo esperado. Si se puede decir eso de 24 grados..........

Calentamiento a conciencia de unos 20 minutos y a la salida. Caras conocidas, saludos de rigor a los amigos y a esperar el pistoletazo. El Garmin no encontraba señal y empiezo a mosquearme. Con vaya chorradas nos preocupamos ahora los runners, cuando tenemos por delante 10 kilómetros a tope. Antes íbamos todos con un crono Casio y los resultados eran parecidos.

Salida rápida como era de esperar. Se va un grupo por delante, de unos 8 corredores, aunque ya supongo que hay varios de la de 5 kilómetros. Zona de toboganes pero es fácil correr. Acabamos de salir y las piernas están frescas. Voy a un ritmo de 3.30-3.35, el esperado. Para mi sorpresa los de delante no acaban de distanciarse ya que los dos favoritos se controlan entre ellos. Calculo que con un calentón podría llegar, pero no es mi guerra y eso lo pagaría luego.

Sobre el kilómetro 3,5 se limpia la carrera de 10 kilómetros ya que los de 5 kilómetros toman otra dirección. Veo que voy cuarto, aunque con el quinto muy cerca.
Subimos la rampa de la muralla china del Port Aventura. Supongo que será bonito correr por un parque temático. A mi personalmente, ni me gustan mucho los parques temáticos y con el corazon a 170 ppm no estoy para fotografias al dragon Khan. Al llegar arriba el chaval de Fondistes me pasa y veo que no voy a poder seguirle.

Zona de viales exteriores del parque con alguna subida prolongada y el sol comenzando a apretar de verdad.  Toca apretar los dientes y sacar fuerza de los entrenos de cuestas que estamos haciendo. Sobre el kilómetro 7,5 me pasan otro corredor. La importancia de gestionar los esfuerzos y correr de menos a más. La carrera está decidida ya que los 6 primeros nos vemos en una recta, pero todos distanciados entre si por unos 15 segundos.

El kilómetro 9 nos deja el último regalo. Una cuestaza de unos 400 metros, donde te notas clavado y sin un alma animando. Dos operarios del parque miran extrañados y supongo que pensando "con lo bien que se está en la playa........." Por suerte para todos es igual, la subimos entre 4.20 y 4.30. Me giró por si viene algún kamikaze, pero no veo ningún rival ni a lo lejos.

Apretamos los últimos 500 metros para entrar dignamente, veo a Unai y Clara y les chocó la mano. Después les tocaba correr a ellos.
Tiempo final de 36:56,  sexto clasificado. No es un gran tiempo en un 10000, pero que el ganador haga 35.31deja clara su dureza.

Clasificación

Al final de la carrera coincidí con amigos de nuestro Xavi, que llevaban también unas camisetas para que le lleguen más fuerza aún. Con sangre francolí, y  tanto apoyo, ganará la batalla seguro.

                                                                                                                   By Peio

16ª CURSA TARRACO-LA MINA. 7 KM. 25/5/2014

Cuando la crónica de una carrera y de un sentimiento ya es perfecta no hace falta escribir nada más. Gracias a nuestro amigo y compañero de fatigas Ferran de Torres 

Uno de los nuestros

¿Nos une algún vínculo esencial a los corredores? ¿Somos mejores personas? No lo sé, pero sí creo que el esfuerzo diario, compartido, en soledad, el sacrificio, el trabajo hecho desde la dignidad, por el valor de conseguir lo mejor de nosotros mismos nos hace crecer y de eso trata nuestro deporte, a nuestro nivel. Aunque no todos lo entiendan.

Xavi es uno de los nuestros. Un corredor. Con su vida, como la nuestra, con sus alegrías y sus problemas. Y hace poco sufrió un accidente que le tiene ahí, no sabemos si ausente, debatiéndose en la carrera de su vida. Desconocemos en qué punto estará su meta pero sí sabemos que los suyos (que somos todos nosotros) le están animando con tanta fuerza que él, desde la inconsciencia, que no sabemos, ya está haciendo mucho por todos nosotros. Su dolor, que es el nuestro, nos hermana. Nos hace a todos un poco mejores. Y eso se lo debemos ya. Y soñamos en el día en que se despierte y se lo podamos contar, si no lo sabe ya.

El domingo, en una clásica de Tarragona, nos abrazamos y corrimos por él. Corrimos con él. Corrimos gracias a él. Fue nuestro modo de mandar aun más fuerza a su familia, de la que ya tiene, y a Xavi agradecerle lo que está haciendo por nosotros. Y soñamos con el día en el que seguro, aquí o allá, volveremos a rodar todos juntos.

Un fuerte abrazo a su familia y a sus compañeros del CA Francolí, que somos todos nosotros y vosotros también, lectores.  

Continua arribant molta força Xavi, #ànimsXavi, sempre endavant!!

101 KILÓMETROS DE RONDA. 10/5/2014

Todo listo para la gran carrera: Ronda me esperaba. Después de   una semana complicada para todos, el día llegó.

 Con un exceso de euforia  comento a mi  mujer la hora previsible  de mi paso por km  56 : a las  4 horas de  inicio de la  carrera,  y por meta  a las 10 horas. Aquí  ya demostré mi  poca coherencia mental  de aquel día…

 Me coloco en la salida, no sin antes manifestar  por megafonía  del estadio , mi  apoyo  de  ánimos para XAVI y su familia.

 Desde el  inicio quiero controlar  la  carrera. Ya en los primeros kms  logro contactar con la cabeza de la carrera; observo miradas y comentarios del grupo,  supongo que  no se esperan a un veterano en estas posiciones…así que me mosqueo y decido atacar en lo que para mi era  mi mejor arma, las bajadas  pronunciadas. Acelero para ponerme

 en cabeza de carrera, lo consigo, momento de gran euforia, la adrenalina a tope!!...pero bien poco  me dura … de repente  y antes de acabar la  bajada, me aparece el pelotazo: agarrotamiento brusco en los cuádriceps, ¡!!no puede ser!!!! , apenas  llevamos 8 km y mi precipitación me  la ha jugado …..Bajada brusca del ritmo y esperar que vayan  pasando corredores.  Consigo rehacerme  a ritmos muy suaves y  siempre con nuevas molestias si intento  acelerar,  así que no me queda mas remedio que cambiar la mentalidad  de mi  objetivo  y disfrutar  del recorrido….

Mientras tanto en el  km 56, mi mujer ve  pasar al primer corredor a las  4.30 de la salida y  una  hora más tarde  paso yo.  Parada obligada con   foto de  rigor  y besazo incluido que provoca una gran aplauso  entre el publico y algún que otro  piropo de propina…

La irregularidad del terreno y los grandes cambios de nivel rompían continuamente  el  ritmo y como lastre las bajadas se me hacían  muy incomodas por el aumento del  dolor. En las cuestas adelantaba algo pero en las  bajadas me pasaban todos.

Poco a poco las molestias van  desapareciendo y ya en los km  finales  esta todo casi olvidado; pero ya es tarde…

Llegada a Ronda ,desplegando pancarta de Animo Xavi con  entrevista en línea de meta, El periodista interesado en la parte humana de mi  declaración del inicio y del mensaje de la pancarta… lo anecdótico es que parte de mi explicación la inicie en catalán delante de todo el publico y rodeado de legionarios…  al acabar mis explicaciones  un  caluroso  aplauso final y el nombre de Xavi resonando en Ronda ¡¡¡un final  muy emotivo!!! 

                                                                                                      By Ramòn

TRAILWALKER + MONTBLANC 2014

 CUATRO PERSONAS. 100 KM. 32 HORAS. UNA CAUSA.

No m’ho havia proposat mai de fer una cursa d’aquesta distància, si més no per al moment. La oportunitat però se’m va plantar a davant quan una companya de feina pretenia fer un equip per poder-la fer. Tot anava en contra ja que ens arribavem al final del mes de Març i encara no teniem ni un cèntim recaudat per fer la inscripció, llavors s’havia de proposar l’oferta a l’empresa. Vàrem estar de sort i  després d’una xerrada amb algun que altre directiu, endavant!

Sense haver entrenat res especial ni els meus companys ni jo ens aventuravem a recorre els 100 Km’s amb el menor temps possible. En Jaume, mestre en aquesta distància pronosticava unes 16 hores, i com no l’inconscient de sempre de mi ho feia dient 12h.

Al final van ser 15:32’, està clar que la veterania és un grau. No vull allargar-me gaire en explicar-vos què carai van passar amb totes aquestes hores. Només diré que va ser una experiència  molt bonica, cursa solidaria no ho hem d’oblidar (770.000€) i companyerisme al màxim. ( a vegades perdem una mica el nord amb el garmin dels trons )

Per no perdre la costum, el dia del treballador ja fa un grapat d'anys que m'acosto a Montblanc sempre que puc (2002-2014). Hi arribo fora de forma per ser post marató, arribo fora de forma perquè comença a fer calor, arribo fora de forma perquè la muntanya no és lo meu, però estigui com estigui hi vaig, simplement m'agrada.

Son d'aquelles curses que podriem dir que no canvien (segur que més d'un ho criticaria) però a mi m'agrada.

El circuit és una putada perquè si no estas en forma se't posa del reves més d'un quilòmetre i les passes magres veient com cauen els segons a cada quilòmetre. 

Aquest any m'hi presentava tres dies després de fer els 100 Km's i encara que el ritme de la Trailwalker no castigués em vaig emportar un bonic record (tres ungles del peu negres). L'estrategia de la cursa era ben clara, disfrutar i fer-ho el millor possible. El primer quilòmetre de baixada les cames ja em van donar el missatge que avui tocava anar de passeig.

Recorregut ben senyalitzat, gent del poble volcat a la cursa, molt bon ambient, esmorçar a l'arribada, voluntaris a dojo, bon speaker a l'arribada, preu correcte respecte qualitat...

"aquesta és bona!!

"38' i gràcies!"

" la Cabra de Renau"

No puc tancar aquesta crònica sense donar un missagte de suport incondicional al nostre company Xavi i donar-vos les gràcies a tots aquells clubs tarragonins que ens doneu suport i a totes aquelles persones properes a nosaltres que cada diumenge ens trobem amb pantalons curts per fer el que més ens agrada per animar-nos. 

Gràcies a tots els que ens doneu suport en aquest moments tant difícil i sobretot en animar al nostre estimat Xavi. Ell està corrent la cursa més difícil de la seva vida però com a Francolí que és, l'acabarà amb el cap ben alt. Tots els quilómetres que vestim amb la nostra samarreta verdi-negra estan dedicats a tu company. Molta força Xavi!  Endavant, un Francoli no s'autura mai!! 

MITJA MARATÓ DE LA CALÇOTADA I CURSA DEL CALÇOT. VALLS. 30/4/2014

La Calçotada, la ressaca Sevillana.

Després de les impressionants marques aconseguides pels companys de Club a la Marató de Bcn, jo amb presento a la línia de sortida de la mitja de Valls, sense la suficient preparació ni motivació per afrontar una de les mitges més exigents de la província pel seu desnivell i també pel seu clima en aquesta època et pots torbar molta calor o bastant de fred o fins i tot pluja.  

Aquest any ha tocat ballar amb la més lletja, dissabte ventós poc motivador i diumenge plujós amb canvi d’hora inclòs.

Sortida amb un ritme còmode, no em vull cremar perquè porto més d’un mes sense rodar llarg i no se com respondrà el cos a un esforç tant exigent com correspon aquesta mitja. 

 De sortida ràpidament un grup de sis corredors tots a la mitja.  Van passant els primers kms i mantenim el ritme a 3:50/3:55.  

Arribem a la primera población Alió, els del quart fan mitja volta i tornen, l’ Oscar va ben posicionat per poder atacar al tercer i quart classificat, ell va en cinquena posició però per la cara que fa no va molt sobrat ni possat.

Als de la mitja, primera dificultat on és poden començar a marcar diferències a l’entrada de la població i a la sortida on s’agafa un camí asfaltat que ens porta cap a Bràfim, “Quin tros de pujadeta !!!!!!!” Amb els companys de grup vaig comentant el recorregut,  jo el tinc apamat.  

Ara toca una zona poc còmode per còrrer, cap km. planer, ple de tobogans, en aquest punt agafem alguns de corredors que han comencen a patir la duresa del recorregut.  

Després d’aquest tram el grup ja solament el formem quatre.  A la sortida de Bràfim un altre regalet del circuit, dos trams de pujada força exigent i després un fals pla fins arribar a l’encreuament de Vilabella on m’esperen els pares amb paraigües a la mà i una ampolla d’isotònic, que no em caldrà perquè el sol va lluir poc,  més aviat gens.  

Seguim la carretera direcció a Puigpelat on els terreny ja és una mica més favorable, seguim mantenint el ritme constant com tota la cursa 3:55, en aquest punt pica una mica més d’aire i comença a ploure amb més intensitat. 

La baixada de Puigpelat es fa força perillosa, amb corbes i molt mullada la carretera sembla un petit riu, prenem les precaució pertinents,  ja solsament quedem tres del componentes del grup.  En els últims kms. a mí em comencen a pesar les cames degut a l’esforç acumulat al larg dels kms.

En aquell instant es despenja l’últim company de viatge en quedem sols la primera noia (M. Sosa) i jo, passat el Km. 17 intentem aumentar més de ritme, per apropar-nos a un grup que portaven tota la cursa davant nostre  però, jo no puc em quedo en l’intent,  sé m’estan fent massa llargs, estic notant la falta de kms. de les últimes tres setmanes. 

L’entrada a meta és força agraida amb una baixada que et permet fer-la amb un bona ritme. 

També nomenar, el podi aconseguit pel company l’Oscar, al Quart de Marató “El Calçot” amb una meritòria cinquena posició, després de passar un petit estat febril els dies previs a la cursa, que el va deixar just de forces.  S’ha de seguir apretant que pots donar més, tot els teus companys n’estem començuts, tu pots!!!!

Cal remarcar la bona organització sobretot buscant la comoditat dels corredors, tenint tots els serveis bàsics ben coberts i sense aglomeracions. En curses com aquesta no es busca la  massificació de la prova, ni els corredors que participem busquem grans marques.  Han aconseguit una mitja diferent més propera al corredor i a l’acompanyant.      

Amb aquesta cursa dono per tancada la primera part de la temporada,  ara toca recuperar forces i ganes per seguir competint la segona part de l’any amb la mateixa exigència que he fet la primera.

Classificació mitja marató

Classificació cursa del calçot

Berlín i Tgn m’esperen.   Ens veiem al Juny  !!!!!!!!!!!!!!!!

                                                 By Marcel

CURSA BRÀFIM-ERMITA DEL LORETO. 23/3/2014

Després d’una setmana amb una lleu lumbalgia, tocava presentar-se a la cursa en la que cap corredor de la zona pot faltar, la Cursa i caminada de Bràfim. La lumbalgia em va fer dubtar si correr-la però al final ho vaig fer, per la lesió d’un company i aprofitant el seu dorsal.

Em presento a la linia de sortida, mitja hora abans de la cursa, vull veure la sortida dels caminants i saludar la gran cantitat d’amics, coneguts i saludats que ens retrovem cada any en aquesta cursa.

Ja a la linia de sortida veig que els Bikila ocupen les primeres places, la carrera possiblement sigui per a ells, ( al final no) a part d’algun Borges Trail, no veig ningú més de les primeres espases.

La primera part de la cursa vaig rapidet i les sensacions son bones,intento seguir l’Adrià al menys fins baix al riu, pero a la baixada ell baixa molt més rápid i ja el perdo, passo els 4 primers km. per sota dels 17 minuts, està massa bé, tenint en compte tot el que queda. Ja a baix als 7 ponts al km 6,5 porto 26 minuts, la pujada serà llarguissima.

 

 

I com de fet, la pujada es horrible, les cames no em responen gaire bé i pujo molt a poc a poc, l’últim tram fins al cim caminant, nomès els privilegiats i els màquines poden pujar corrent, jo encara no em considero ni una cosa ni l’altre. Faig el cim en 50min, ja estic al km 10, es a dir per sobre de 5, però en els últims 3,5 recuperaré temps.

 

 

Doncs no! Després de baixar el tallafocs a tota pastilla, jugant-me gairebé el físic, s’em posa al costat el Willi (cosí de Bou) li dic que som-hi junts cap a l’arribada, queden 2 kilometres i anem bé. Però em començo a notar els bessons que em fan el tonto, es el quart any que faig la cursa i no m’havia passat mai, continuo corrent afluixo a veure si s’em passa però res, no només no s’em passa sinó que em quedo clavat, s’em m’han pujat els bessons de les dues cames i m’he de parar, aquí perdo 3 o 4 minuts que m’haguessin donat un molt bon temps, però es el que hi ha i a vegades el cos té aquestes coses. Els últims dos kilometres tiro com puc, avanço uns quants corredors, i l’objectiu que tinc ara es baixar de l’1:10. Al final 1:09 justet però mira bones sensacions.

Donar les gracies al Jaume Ollé que em va ajudar a pujar una estona la dura muntanya. I felicitar a l’organització, com cada any un 10.

 

                                                                                                                  By Xavi