lunes, 13 de junio de 2011

3ª CURSA POLICIA LOCAL DE SALT. 3/6/2011




El cap de setmana passat va ser un tan estrany. Normalment a aquestes alçades de la temporada i després de la marató poca cosa tenim en ment, però aquest any, després d´una ràpida recuperació el cos encara hem demana canya, i si tinc gent a batre encara més.
La qüestió és que hem disposava a fer un doblet, cursa divendres a Salt de7,5 Km i la mítica pujada al Llorito després d’uns quanta anys d’absència.
La primera de les dues era una mica diferent ja que es disputava el divendres de bon matí. tan diferent va ser la cursa com els primers quilòmetres, tret de sortida i hem poso al capdavant de tot. Quina sensació més bonica, pel cap hem van passar molts noms, Chema Martinez, Martin Fiz, Abel Antón, Estefano Baldini…, final del mundial de Sevilla… en fin, allò no era real.
Passem pel Km 2 i deixo que els de darrera portin la iniciativa, anar al capdavant no és el meu. Formem un grupet de quatre corredors, passem uns minuts en que el ritme és alt i alegre. Jo vaig còmode o sigui que ja vaig bé.
Cap al quilometre quatre un d’ells augmenta el ritme de manera sobtada i amb molta força i només dos dels quatre es decideixen a seguir-lo. Es trenca llavors la cursa, van tres al capdavant però jo no tinc intenció de pujar el ritme, en aquell moment vaig decidir que no tenia ganes ganes de forçar la màquina i que més endavant ja decidiria si fer-ho.
Al desconeixe també el circuit de la cursa hem fa por no trobar-me algun desnivell inesperat i acabar traient la llengua com a vegades passa. Sense oblidar també que l’endemà m’esperava el senyor Llorito.
Cap al quilometre cinc i mig doncs, van tres corredors al cap de la cursa i jo estic amb un altre runner al costat.
Es va acostant el final i encara hem veig amb forces, o sigui que començo la meva progressió de menys a més. En tot moment veig la moto capdavantera de la cursa i vaig controlant la gent que porto al davant que son els indicats per pujar al podi.
Cada cop els tinc més aprop però veig que ens acostem al setè i últim quilòmetre. Al quart el tinc a tiro a la recta final, als tres primers a quinze segons de mi.
Finalment hem quedo amb les ganes de podi per la gran cursa realitzada però s’hem fa una mica curta i sense temps de reacció. Si hagués estat un deu mil, segur que a algun n’hagués atrapat.
A aquesta alçada de la temporada contentíssim del nivell, ritme de 3:30 quilòmetre, cinquena posició, un altra cursa magnífica sota els pollancres de Salt i importantíssima botifarrada a l’arribada per recuperar forces per l’endemà por el modico precio de 0 euros.



                                                                By Plastic

1 comentario:

  1. Ufff este SanJuan vaya brazacos esta echando.... Vigila con la piscina tio, que vas a acabar como yo de musculado y no queda muy fotogénico jejeje. Peio

    ResponderEliminar