SEVILLA TIENE UN COLOR ESPECIAL

Dissabte a primera hora en Marcel i un servidor agafàvem l’avió per enlairar rumb a Sevilla on per tercera vegada em disposava a realitzar  la marató, aquest cop la 30ª edició. Perquè repeteixo tants cops? Després us ho explico.

Abans d’anar a fer l’embarcament, aturada de rigor per donar un abraç al mestre Ferran que també estava per alli esperant el seu vol cap a A coruña. Com que els grans estan amb contacte amb els grans, trobem a Marc Roig que ens complau amb una amable i suculenta xerrada sobre com va ajudar a baixar a la seva companya Keniata el record del món la passada setmana a la mitja de Barcelona.

" acompanyats dels Mestres"

Arribem a Sevilla i comença la gincama, el fet de donar cabuda a més corredors fa que les coses no siguin tan fàcils. Un parell d’autobusos ens porten al Palacio de congresos, una bona fira i una bona organització permeten agafar el pitrall i la bossa del corredor amb facilitat. Dic bossa del corredor perquè a allò se li pot dir bossa del corredor, pantalons curts, samarreta de tirants commemorativa, cereals, barretes, huesitos, begudes isotòniques, revistes d’atletisme (no gaire caducades)…

" Palacio de congresos de Zevilla"

Arriba un dels grans moments de la cursa, la “comida de hidratos”. En Bou i jo afamats estem a primera fila esperant l’obertura de portes i en un tres i no res estem dins asseguts amb el sguent àpet. Efectivament, hi ha barra lliure. L’endemà tenim que brillar i no ens podem permetre una cerveseta, si la cosa va bé, ens en fotrem un parell demà.

"just for free"

" Ni per la boda de la Infanta"

Després de l’àpat cap a l’hotelillo a fer una bona migdiada i poca cosa més, em vingut a per feina i la feina comença demà. Fem un passeig per controlar d’on em d’agafar l’autobus per anar a l’estadi olímpic de bon mati i poca cosa més.

Curiosament després de sopar, preparem material i esmorzar per l’endemà,  decidim anar a dormir d’hora i com aquell que no vol ens quedem fregits en molt poca estona. Tota la nit dormits com a troncs o sigui que sona el despertador a les sis i més fresquets que una rosa ens fotem l’esmorçar del segle: dos iogurts, dos plàtans, un bol de cereals i un plat de pasta (gasolina indispensable per afrontar una marató).

Panxa plena i quan estavem de cami a la parada d’autobus ens trobem al Paco “ quijo, os quereis venir al estadio con mi amigo que me viene a buscar en coche? “ i tant que si, som-hi.  Pujem al cotxe i a dos quarts de vuit ja som a l’estadi. Que en son de salats aquesta gent!!

Fot una fresqueta que encanta, potser massa, fet que ens va decidir a correr amb guants i portar a sobre una samarreta que després haurem de llençar. Un parell de viatges al W.C com està escrit i amb un lleuger trot cap a la linia de sortida ens plantem al calaix pertinent.

Abraç i comiat de rigor entre Francolins i cap a la posició pertinent. La música d’AC/DC ens posa a tots els 9.000 participants amb el cor al màxim de pulsacions i tret de sortida.

Doncs som-hi, ja no hi volta enrrere, només queda la victòria. Recta immensa cap a Triana i a poc a poc agafant ritme. La gent i l’emoció et porta en safata però has de posar cap que aquesta cursa és molt llarga i s’ha de dosificar totes les forces sense desprendren ni un gram.

La temperatura és molt fresqueta i molt agradable l’únic però es que bufa un lleuger ventet  que pot arribar a ser molest. Llavors, encara que costi toca agafar un grupet i escapolir-se de lluir samarreta.

Als parcials del quilòmetre cinc no els hi faig gaire cas perquè això nomé ha fet que començar. Els del 10 ja poden ser una bona referència i me’n adono que m’he passat de llest , 37:29’ això és ràpid però tal i com he dit he d’anar amb grup que el vent bufa fortet. Encara que vagi una mica amb port em passen pel cap les paraules del mestre ferran que em repeteixen: “ No fear” i així ho faig, segueixo endavant.

El ritme és un pel massa alt pel que jo havia pensat però la cursa és la cursa, s’ha d’anar allí i prou. Passem la mitja amb un valent parcial de 1:20’29 i amb les cames intactes, això pinta bé.

Inesperadament al km 22 es trenca la cursa, tots els components del grup esclaten i passem a còrrer en fila índia, primerament m’acollono pensant, He de fer la segona mitja sol i a aquest ritme? En seré capaç?

Torna el : “No fear” del mestre Ferran i em torno a concentrar, només queda concentració i “running by feel”. Amb això vaig passant quilòmetres amb el mateix ritme i bastant fresquet.

Quilòmetre trenta i comença la cursa de veritat, començo a avançar posicions i no em dona la gana de baixar el ritme, n’estic convençut que avui serà un gran dia i endavant. El riguros gel de les dues hores em senta d’allò més bé i noto les cames plenes de força i el cap clar per tirar endavant.

Passem pel centre la ciutat i “passeillos” com els del tour de França et fan sentir important em donen ales per bracejar una mica més. Sortim del centre i ja em dirigeixo cap a la isla de la Cartuja, això m’ho conec, aquest tram ja el tinc apamat i ja se el que em queda.

"encara vaig bé, collons!"

Senyor avui estic gaudint de la millor marató que potser mai tornaré a fer, els darrers quilòmetres segueixo atrapant a gent i ja vaig descontant el famos “far mental”, aquells tres quilòmetres que tantes vegades em fet a l’espigó de tarragona. Som-hi, això ja és teu vaig pensant. A la porta de l’estadi el crit d’ànim de la meva germana i la nebodeta em donen l’empenta final per arribar a l’estadi volant. Ni en somnis hauria pensat una cursa així.

"les millors fans"

Cap quilòmetre per sobre dels 3’54, cap quilòmetre defallit, cap molèstia durant la cursa, només gas, gas concentració i més gas. No tinc paraules per descriure-ho, només em queda mirar el temps final 2:41’15.

"rellotge suis"

Destacar també al meu estimat company d’equip, el gran Bou que tot hi tenir problemes estomacals creua la lina d’arribada trencant la difícil barrera de les tres hores. Molt gran Bou!!!

I què puc dir després d’aquí? Doncs no tinc res en ment, dono la magnifica temporada per tancada i que només penso en saborejar els grans d’aquest any. Unes bones mitjes i uns grandissima marato, ara toca toca descansar i tornar a carregar piles pels propers reptes que segur que molt aviat n’hi haurà més!!

            By plàstic