Aquest any no tenia previst fer la Marató de Barcelona, però
al treure un suspens dos mesos enrera, vaig haver d’anar a recuperació i fer
per cinquena vegada consecutiva aquesta marató.
Arribava més fort que mai, amb
dues mitjes en l’ultim mes en 1h20’…però
ja sabeu tots que la marató és la marató, i que el sub-3h es demostra fent-ho…i
tots sabeu el que costa.
M’he presentat a la sortida una mica just de temps i m’he
trobat que el caláix ja estaven barrejats els de 3h15 amb els sub-3h, pel que
he tardat més de 2 minuts en arribar a la sortida.
S’ha format un tap
considerable, sobretot per que hem pujat per l’Avinguda de Sants, una mica
justa per tants corredors; però primer km a 4’13, genial! A partir d’aquí i
fins el 7 no he fet més que mantenir el ritme fins que he agafat la barqueta
Correcat de 3 hores, que sempre és garantia d’èxit…si els aguantes fins al
final.
.JPG)
Fins la mitja no hi ha història però els meus músculs ja han començat a
patir ben aviat, però res preocupant. Al km 26 primera crisi amb sensació de
pressió a isquio esquerra.
Sort que he portat el meu cinturó que, com va dir un
dia el Bou, és com la butxaca màgica del Doraemon. Gel petit i Gatorade i
“arreando”.
Emfilem la diagonal de pujada amb bones sensacions que s’han acabat
quan ens ha avançat la primera llebre de 3h, que anava a 4’10. M’he enganxat
fins que els Correcats han posat el fre i jo amb ells.
Enfilem la part litoral
on han començat els meus problemes musculars de sempre, sobretot amb fatiga als
bessons, que una vegada passat l’Arc de triomf
s’han transformat en fiblades als bessons que m’han obligat a baixar el
ritme perdent de vista els que havíen estat els meus companys de cursa fins
aleshores, cosa que es nota en el parcial 35-40 de 22:09.
A l’alçada de Colón
anava tan malament que he decidit parar a estirar a l’entrada del Paral.lel
abans del 40. Ja m’estava lamentant de la meva desgràcia quan he passat pel 40
amb 2h50’50 i aquí he tret les forces que ja no tenia. He pensat: Àlex, et
queda una sèrie de 2 km com aquelles que fas al riu, collons!!Deixa’t de
tontèries i buida’t!
. He saludat a la
Mar que estava al 40 i poc i he apretat
les dents i el tercer ull amb els bessons amb petites però contínues rampes inquietants
però m’he marcat un parcial a 4’16 del 40 a meta avançant 52 walking deads. Encara
no entenc com he pogut anar tan ràpid amb aquests bessons. Quan he arribat al
42 he vist que ja ho tenia i he avançat a l’esprint a la segona llebre sub-3h
quan faltaven 30 metres per la meta parant el temps en 2h59’57 segons, increiblement
feliç per una banda i esperant la confirmació del chip amb els collonets a
l’alçada de la glandula tiroides.
Missatge al móbil i confirmació: JA SÓC
SUB-3H. Com sempre al límit…però aquesta vegada el límit m’ha somrigut.
Ara em toca descans, sobretot mental per pensar en nous
reptes.
Pd: d’aquesta experiencia dels darrers 3 mesos he après que
sense gimnàs no hi ha èxit. L’unic grup muscular que no he treballat és el que
m’ha donat la tabarra. No em tornarà a passar.
By Alex "Ultraman"
.JPG)
