viernes, 30 de marzo de 2012

4ª CURSA DEL CALÇOT. VALLS. 25/3/2012

Diumenge 25 de març. Després de 3 mesos sense curses, tornava a posar-me la samarreta del club.
Marcel, Oscar (que debutava amb el club) i jo feiem la cursa del Calçot, d´uns 10,5 km aproximadament. A la mateixa vegada es fa la Mitja Marató de Valls. Pocs corredors a la sortida, la data coincidia amb una de les proves grans del calendari nacional, la Zurich Marató Barcelona. Allà estava Àlex competint i el presi recolzant, o sigui que seria un dia de telèfons mòbils i de SMS.

Sortida conjunta de la mitja i la cursa curta, i curiosament els més ràpids i agosarats són els que encapçalen la sortida, a ritme de por.
Els primers metres són en pujada, jo ja havia decidit sortir fort i el més endavant possible. Sabia que tocaria patir els últims dos kilòmetres, el meu estat de forma en cursa era una incògnita.
Marcel i Òscar van sortir més conservadors, per tal d´intentar fer la segona part de la cursa amb més punch.
Al kilòmetre 1 ja havien marxat dos atletes, Alexandre Tàssies (C.E. Linyola) i Jaume Farré. Jo anava en un segon grup amb tres atletes més, a poca distància.



Al kilòmetre 3, Xavier Serra del Cerdanyola (1:13 a la mitja de Barcelona) va saltar del grup per caçar el grup davanter. Jo marxo amb ell una estona, però porta un ritme molt alt. Dubto si continuar acompanyant-lo, encara quedava molta cursa. Per precaució, aixeco el peu, encara que llavors quedo en terra de ningú. Ell va aconseguir enganxar al grup, i finalment va ser el guanyador de la cursa.

El kilòmetre 5 és a Alió després d´una pujada, i arribo sencer en 17:10 aproximadament. Els tres primers estàn a la vista, però veig difícil contactar amb ells. Gir de 180 graus i camí de tornada.
Em creuo amb Oscar, que va amb Fernando Flores i Marcel una mica més endarrerit, a qui se li va fer la cursa bastant dura. La temporada que porta és monumental, i algun dia les cames han de flaquejar.



Últims kilòmetre  aixó ja está fet, i com pensava, es fan molt durs. Per darrera meu, Jaume Jové (FACVAC) ve com una piconadora. Passo el 10 en 34:42 o així, molt bé pel perfil d´aquesta cursa.
El porto lluny, però accelero o m´enganxa.
Aixó fa que vagi apropant-me al tercer, Jaume Farré, que anava ja bastant travat......uff no sé quan va fer Jové l´últim kilòmetre, però vaig arribant esprintant amb l´ànima i estirant gambada a tope.
Temps final 36:29 i 4º classicat.
Oscar 10º amb 38:46, i sense fer sèries però sobrat de qualitat.
Marcel 12º amb 39:24, agafant ritme de creuer per la cursa de Bombers.


Semblava que haviem guanyat per equips, i així van informar per megafonia. Després fent un "yo me lo guiso yo me lo como que es mi carrera" van donar la victòria al FACVAC, ja que el sisè de la general que no sortia inscrit, era FACVAC.......Una anècdota més.
Nota negativa, l´espera per pujar a recollir els trofeus, que es va fer eternaaaaaaaaaaaaaaa.




                                                                                                 By Peio

domingo, 18 de marzo de 2012

RECTA FINAL DE TEMPORADA: ENSUMANT LA GLÒRIA

Queda justament un mes per a que acabi la temporada. En aquestes quatre setmanes participaré en tres mega curses:

Marató de Barcelona

                                                                                            
                                              
No sabia com enfilaria aquesta recta final però desprès d’un bon descans crec que puc dir que estic bé i molt motivat. Qui de vosaltres no desitjaria estar a la meva pell?
El propòsit principal és gaudir de les tres curses que em queden com a premi i encara que m’enganyi a mi mateix una mica, intentaré no patir gaire i fer un bon paper.

Després de Sevilla ja em dono per satisfet d’aquesta temporada, tot això intentaré fer un test a la mitja de Praga per veure com estic de forces i velocitats per anar a Boston.

De les dues maratons està clar que no les puc afrontar les dues iguals i com que no tinc cap molèstia, escolliré aquesta última per apretar fins al final per veure del que sóc capaç.

La setmana que ve he decidit que tot i tenir pitrall no faré la marató sencera, estalviaré esforços i li donaré un cop de mà al nostre company de club Àlex per veure si entre tots dos veiem un 2 al crono d’arribada. L’esperaré a la plaça Espanya i d’aquesta manera faré un rodatge a ritme a 4:12 uns 30 quilometres a veure que tal hem senten.

Mitja de Praga



La següent setmana viatjo cap a Praga, ciutat que coneixo perfectament i espero si tot va com a d’anar
poder estar corrent per sota de l’1:20.
No estic preparant la velocitat, acostumo últimament a fer series de 2000 metres, però bé, espero tenir encara una mica de chispita”. Depenent de com surti aquesta cursa escolliré el ritme i la possible marca per la marató final.
Uns dies mes tard, agafaré el vol cap a U.S.A, deu dies abans de la cursa per aconseguir una bona aclimatació, recuperar bé la son i les menjades. I a partir d’aquí que passi el que Deu vulgui o no…

Marató de Boston i traca final


Només sé que tinc moltes ganes d’anar-hi, per trencar la rutina del dia a dia, viatjar una mica i conèixer llocs nous on no hi he estat mai.
Els amics que viuen allí me’n parlen meravelles, diuen que serà un dia inoblidable, l’ambient és espectacular i la gent et porta volant amb els seus crits. No hi ha ni un metre de tanca que no hi hagi un espectador. No se, ja us ho explicaré, això si, només de pensar-hi ja em batega el cor més depresa.

Tinc molt bon record de la marató de Sevilla, vaig poder mantenir un ritme alt durant tota la cursa, això fa que em motivi per donar una mica més de ritme. Pel circuit, la primera mitja és amb un lleuger desnivell descendent o sigui que intentaré passar els primers 21 una mica mes ràpids. On podria fer aquesta prova en un millor escenari si no és el de Boston?

Tindré la gran sort de compartir cursa amb un altre company Tarragona, el gran Ferran de Torres, està clar que serà l’estela a seguir. Ja us explicaré aviat com ha anat.


                                                                                                        By Plastic

lunes, 5 de marzo de 2012

PLASTIC: MARATÓ DE SEVILLA. 19/2/2012

Una altra marató al sac i molt i molt i molt content. Que dura que és la marató, no te res a veure amb cap altra distància, suposo que ès això el que ens va tornar-hi any rera any, però deixem-nos de tòpics i anem al gra.

Divendres els tres components del Francoli i el nostre company Victor Gonzalez CAT anavem arribant a Sevilla cadascu a la seva hora però tots amb la mateixò intenció, fer un gran crono o si més no gaudir d’una gran cursa.

La filosofia d’aquesta marató és molt diferent a les demés, es tracta de cuidar al corredor i donar el màxim de qualitat per un preu mínim. Pantalons curts, samarreta tirants, tovallola, mitjons, dinar del dissabte (corredor i acompanyant), dinar del diumenge, begudes gratuites, medalla pels finalistes, avituallaments a l’arribada = Total 21 euros. Esta clar que com a bons catalans, m’hi veuran més d’un any.

Dissabte matí després de fer un tomb pel casc antic de la ciutat, autobus i cap a la recollida de pitralls. Tot i que hi ha força gent, la cosa va ràpida. No ens entretenim molt perquè la Pasta Party comença en pocs minuts.

Comida de hidrats molt correcte, bona organització i un speaker sevillano amb salero molt graciós. Després de l’àpat, uns a descansar i altres a coneixer una mica més la ciutat. No ens veuriem més fins l’endemà, el dia de la cursa a les 8:30 al lloc on haviem quedat.

Aquest any han retardat una mica l’horari de sortida i tot i que fa fresqueta no ens congelem com dos anys enrera. Els més previsors ja portavem una samarreta antiga que llençariem als pocs quilometres del començament de la cursa.
Escalfament previ dintre de l’estadi on Abel Anton es va proclamar campió del mon de marató o sigui que motivats a tope.  Salutació entre els tres valents del club i tret de sortida!!

L’unica  cosa que podem criticar d’aquesta cursa és la sortida, quin caos!!! La gent és la hostia, tot i ser corredor de 5 hores te’ls trobes alli plantats. Potser aquest any vam badar una mica però vaig patir massa per sortir de l’estadi i uns tres quilometres en poder agafar el meu ritme.

Sortim de l’estadi i ja no veig a ningú, concentrat a tope i endavant , endavant , endavant… fins al segon quilometre  no aconsegueixo agafar el globo de les 3 hores. Encara apreto una mica més i per fi ja veig que vaig al capdavant i a pocs metres el Victor. El tinc controlat amb la vista però no m’atreveixo anar amb ell, sabia que la mitja ell la volia passar amb 1:20 o sigui que ja estic bé on estic.

Vaig dubtar fins a l’ultim moment quin crono posar-me a al canell, el gps per controlar ritmes o el Casio de tota la vida. Els escollits van ser el crono casio a l’esquerra que només compta temps i el rellotge del meu pare que feia un any ens va deixar a la dreta.

Als primers compassos de la marató es molt sencill portar un ritme alt, amb la quantitat de quilòmetres que portes a les cames el primer 10 mil està xupat, la dificultat es regular correctament i no anar com un llampec. Tot hi saber-ho passo el 10 mil amb 38 minuts, sooooooo caballo!! Recolleixo el gel que m’entrega l’Anna i em concentro per no anar massa ràpid el següent pas.

Em quedo doncs amb un grupet eixerit i busco una posició per no desgastar gaire. No ho aconsegueixo perquè com ja sabeu m’agrada anar al davant. Com aquell qui no vol, ens acostem a la mitja. Bones sensacions, bon ritme, bona concentració, bones vibracions.

Passem la mitja a 1:22:13 la cosa pinta bé, he afluxat degudament i el temps de pas era més que res l’esperat, potser hauria pogut apretar una mica mes pero la marató es la marató, se li ha de tenir respecte sino despres es paga molt car. Seguim endavant i esperant l’hora de la veritat.
Quilometre 30, es el moment que hem esperat desde el tret de sortida i on es resolen totes les preguntes: Estaré bé? Hem quedaran forces? Vindrà el “hombre del mazo” com diu el Victor? Totes les respostes es troben a partir del 30.

Mentre no arriba el moment vas xequejant les forces i la musculació, de moment tot pinta bé però al 27, comença a quedar-se trabat l’esquiotibial de la cama dreta, mare meva què collons és això. Feia dies que després dels entrenaments, quan em dutxava notava que el tenia molt dur i em costava estirar sel tot la cama, però no li vaig donar importacia.
Em vaig desconcentrar molt durant un parell de quilometres, sincerament pensava que seria un diumenge fatídic, d’aquell que has de parar a estirar per còrrer dos quilometres més, parar a estirar i així fins a l’infern de l’arribada…
Però no, al cap de dos o tres quilometres més vaig comprovar que ja se m’ha passat i no molestava més. Arribem a l’avinguda llarguíssima que ens portaria al km 30. Ja tenia la imatge d’aquesta avinguda de fa dos anys, recordava que es feia llarguíssima i que a partir l’allí començava la gresca.

Sense voler em dono compta que ja estic corrent sol i amb molta força, tots els moscardons que tenia al costat han anat caient, estic motivat, la cosa va bé.

Comença l’espectacle, els quilometres semblen eterns i les cames començen a donar símptomes de duresa. Per primera vegada començo a sentir la duresa de la marató, em prenc el segon gel per no decaure al final i endavant.

No sabeu com costa tirar del carro en aquells moments, tens la sensació d’anar parat encara que no afluixis ni un segon.
Ens acostem al Km 35 i mentalment començem a fer càlculs matemàtics i anar sumant el resultat dels quilòmetres, que queden per 4 per saber la marca final. Concentració al màxim, el cos no afluixa i el coco aguanta sensacions dificils de descriure.
Endavant, endavant ,endavant començo a creure que avui no fallo i que ni muro ni osties o sigui que segueixo cada cop més motivat. Tenia memoritzats el pas de quatre ponts i m’acosto al quart i últim i després d’aquest sé que ja enfilem cap a la Cartuja.

A l’avituallament del pont agafo una ampolla d’aigua i me la llenço per sobre el cap, això hem refresca i em realça l’esperit. Feia dos anys ho vaig passar malament i recordava moments complicats, aquest any no parava d’avançar a gent i a tope.
Quedaven tres quilometres i arriba el moment anomenat “faro”, on passes a dibuixar un circuit mental on apareix l’espigó de Tarragona i encara tenim forces, aquest any no hi ha muro!!!

Capficat amb el ritme per no afluixar ni un pel seguim endavant i quan ja veig l’estadi al fons començo a tenir un presentiment, aquell és el Victor??  Collons quin subidon!!!  És el Victor, som-hi!!  Començo a augmentar el ritme, s’acosta, augmento el ritme, s’acosta més, augmento el ritme, calla que l’atrapo, quilòmetre 40!!!
Quin final senyors, ja no miro el crono sino que miro al Victor, augmento el ritme, m’acosto, augmento el ritme, m’acosto, estic a pocs metres d’ell i quan arrivem al 41 se que el passaré. Recupero una mica de l’esforç del canvi de ritme i a les portes de l’estadi el passo com un llampec. L’animo fent-li un gran crit pero jo no puc parar, estic a portes de  l’estadi disposat a tocar el cel, si senyor, quin carrerón hem vaig dient!!!

Trepitjo el tartan i començo a disfrutar de la victòria aixecant els braços i el puny ben alt, petó al rellotge dret i volta de rigor com si fos el guanyador de la cursa, quin subidón!! 2:45:16 pos.78 de la general

Que difícil que és corre a aquest nivell, quina alegria, que content estic. Una altra marató al sac, els diumenges i curses previes tenen el seu fruit, quina passada!!!
En definitiva, una cap de setmana rodó tan esportivament com socialment. Gracies companys. Dedicar unes paraules també als meus companys de cursa, Bou  (incombustible) , Victor ( el crack, que ja ha tastat la marató i segur que tornarà) i l’Àlex ( segur que ho aconseguirà a la propera) gràcies a tots.


                                                                                                 By Plastic