CRONICA DE UNA MUERTE ANUNCIADA

Durant tota la setmana la organització no parava d’enviar correus electrònics esfereidors sobre les altes temperatures pel dia de la cursa. Fins hi tot eren capaços de guardar-te el pitrall per l’any que ve si decidies deixar passar aquesta edició, o sigui que la cosa  es preveia seriosa. En els ultimes entrades ja havia deixat constància de que aquest seria el handicap decisiu.

La ilusió i totes les hores de feines acumulades pel gran dia et formen una pelicula de cera a les orelles i en el teu cap només hi caven el trionf i els ritmes alts per arribar a la meta enorme.

Tot estava en marxa, alimentació correcta, aclimatació horaria correcta, hidratació correcte, escenari correcte així doncs, dos quarts de sis del matí esmorzat i apunt per anar a agafar el metro. Hem trobo amb el company de batalla i comença l’espectacle, autobusos escolars de Massachusetts en linia i tots cap al Village de sortida a Hopkinton. Per molt que un es pugui  imaginar tota aquella organització es queda molt curt amb la realitat. Tot està tremendament estudiat perquè l’atleta ho tingui tot a mà. Aigues, Powerbar, Gatorade, platans, WC’s a discreció, tot a disposició de cada atleta abans de la sortida.

Tres estiraments, cinc minuts de trote suau, dos progresius i cap al matadero, wave 1 i a esperar el tret de sortida. Perdó hem deixava l’himme nacional, collons el foten fins hi tot per anar a….

Primer quilòmetre 3:26, companys l’emoció és màxima i és molt dificil saber controlar els sentiments. Quilòmetre dos ja hi posem una mica de seny hi ens posem a ritme de quatre el quilòmetre. Primers compassos controlatsi sensacions normals, en només cinc quilòmetres ja havia xocat la mà a milers de nens,  carai quin munt de gent animan, això és una festa.

Com que havia vegut tres ampolles d’aigua a la sortida de moment no en bec més ja que hem noto la bufeta plena. Com aquell que no vol vaig pensant amb el Ferran, ja passo pel deu i encara no m’ha atrapat, un pel per sota dels quaranta minuts i de moment tot correcte.

Tan sols fer un parell de quilòmetres més ja veig que sense mullar-me ja vaig molt xop, porto els mitjons que hem cremen i les puntes dels peus hem fan mal. Les sensacions de calor començen a preocupar-me, els que hem coneixeu ja sabeu com suu. Passo pel quince intentant fer bona cara per la foto però ja no tinc gens de bones sensacions, hem costa anar a 4:10 i aquell trencacames m’està carragant les cames de valent.

Cap al disset sento ple meu costat: Com vas Jordi? I la meva resposta ja és, no vaig gaire bé. Hem tocarà remar de valent per passar pel pas de la mitja mig decent. Amb grans esforços passo per la meridiana amb 1:26. No es que sigui un desastre però el que noto ja és que tinc rampes als dos quatriceps i un parell de fiblades al bessó esquerre gairebé hem fan caure al terra.

Companys això ja no va bé però com la marató és tan llarga i passen tantes coses amb cinc minuts que decideixo anar tirant sense mirar els temps de pas i posar-me com a objectiu arribar al 30 que és on m’esperaven els meus amics, com ha minim he d’arribar fins alli.

Literalment era un calvari, no podia agafar cap tipus de ritme, tenie les cames superadolorides, cada impacte amb l’asfalt veia les estrelles.  A partir d’aquí ja no recordo gaire cosa, només la gran cridoria de la gent: - You can do it!!  Came on seven ou five!! . Pel meu cap només passava, nen avui patirem i de valent.

Vaig sumant quilòmetres a la velocitat de cargol, van passant riuades de gent I tu ni tan sols tel’s pots mirar. Passar un quilòmetre era equivalent a cinc gots de Gatorade i cinc més que hem fotia pel cap. Realment no podia ni faba, no se quin era el ritme però no hem pensava que pugués arribar al 30. Amb un esforç sobrehumà anava fent passet a passet, curiosament podia còrrer a les pujades i tenia que mig caminar a les baixades, cada impacte era un dolor brutal als quatriceps.

Finalment arribo al 30, els meus amics veuen arribar una momia. Kaleen es fot a plorar al veure de les condicions en que venia, hem paro amb ells, faig trenta renecs i decideixo que la cursa ja s’ha acabat, marxo cap a casa. Prenc una ampolla de veguda energètica d’un glop i hem prenc un Gel que portava a la mà, estava tot rebregat de de la força que feia amb la mà.

Al cap d’uns minuts i després de fer molts estiraments la Kaleen hem diu: vols que corri uns quilòmetres al teu costat? Dubto moltissims de si fer-ho i al final hem dic, puc ser capaç de fer deu mil metres mes? Bé, no creia que seria capaç de de fer uns metres més però el meu cap hem deia: Hem vingut fins a Boston per tirar la tovallola? Vinga va, som-hi!! Tinc molta gent darrera els seus ordinadors pendents dels meus temps de pas, no el puc fallar!!

Així doncs comença la processó, la Kaleen fa un quilòmetre i mig amb mi i llavors li dic: Vinga va torna que jo faré el que sigui per arribar a la meta, ens trobem a casa, no patiu per mi.

Ganes de vomitar, formigueix a les mans, rampes indescriptibles, llengua pastosa, mirada perduda… amb totes aquestes sensacions vaig acostant-me a la meta com vaig poder. No recordo gran cosa, només se que a casa tinc una medalla que hi posa Boston Marathon 2012 i una foto que recorda que vaig passar per la linia de meta.

" La meta més esperada"

Aquesta és la grandesa de la prova reina, no saps mai a què t'enfrontes. Només saps com arribes a la linia de la sortida, però no sabras mai com creuraras la linia d'arribada. Està clar que no és una derrota sino una gran experiència vivida y una lliço ben apresa.

Aprofito per comunicar-vos que hem retiro d'aquesta distància durant alguna temporada, s'han de  dedicar moltissimes hores i a partir d'ara hem venen molt de gust les distancies més curtes. Així doncs ens veiem als deu mils estiuencs a tot drap!!! 

PD: Una forta abraçada pel meu company de cursa que també va lluitar lo indescriptible per arribar a la linia de meta.  Ferran de Torres, a partir d’ara un amic de batalla. 

"Podriem dir que final feliç"