BOSTON MARATHON 2015

Digueu-me esbojarrat. Sí  ho se, però ho havia d’intentar. El primer cop que vaig venir aquí em van guanyar per KO absolut. Les úniques coses positives que em vaig endur va ser la visita als amics i estar junt al mestre Ferran. Ahir ens tornaríem a veure les cares, això és Boston o sigui que no saps mai què et trobaràs. El vint d'abril de 2015 tocava dia de molt de vent, pluja intensa intermitent i 5ºC de temperatura.

"dia previ de la marató, Sol radiant"

No tenia res a perdre, aquest any només m'havia posat el pitrall en una ocasió, la mitja marató de Barcelona on vaig acabar sense pena ni glòria. Així doncs, trenta minuts abans de les deu del mati ja estava col·locat al primer calaix i a la primera onada per veure desfilar els grans dels grans corredors d'aquesta època.  Primerament i tot seguit d’un motivador himne nacional, obrien pas les gaseles keniates i nacionals. Ja només quedava l'últim tret de sortida i allí començaria la història.

Amb la intenció d’ anar agafant ritme a poc a poc, veig com no puc frenar les cames i la tremenda emoció em fan passar el primer quilòmetre con una bala. La temperatura és gèlida i tot i córrer amb guants, costa molt agafar temperatura al cos.

Aixeco el cap e intento distraurem amb les cases, banderes, crits, paisatge, policies, families, però no aconsegueixo baixar el ritme, l'emoció i les ganes de revenja son tant grans que no em deixen fer ni un quilòmetre per sobre de quatre minuts. Procuro no mirar el pulsòmetre en cap moment però el xequeig constant per regular forces me'l fan mirar massa sovint.

"Tots volen ser com ell, MEB"

Quan me'n adono ja em passat el quilòmetre cinc i vaig massa esbojarrat, no és ni de bon tros el que tenia previst fer. Com diuen aquells “ a lo echo pecho”. Seguim avançant quilòmetres sense fre i tot i el fort vent de cara les sensacions son bones, les cames no es queixen i apareix el quilòmetre deu també  molt d'hora. Res del que estava previst  està funcionant, estic fent els quilometres principals massa ràpid i les tres hills de la tercera part del circuit em passaran factura. Tenia el circuit apamat, no podia haver cap sorpresa en quan el circuit, havia estudiat les altimetries en detall però un cop estas en cursa, tot canvia.

38’29 temps de pas pel quilòmetre deu, calm down. La pluja comença a xopar tota la roba i les trepitjades ja fan un soroll de sola humida. Avui tocarà patir de valen, tot hi així prefereixo aquestes condicions de fred que no pas la calor.

La temperatura em fa que passi de llarg per tots els avituallaments, després de fotrem un esmorzar a les quatre del matí dels anomenats “de forquilla” també em fan correr amb la panxa massa plena i fer-me oblidar d'ingerir ni tant sols un gel. Cap a l'hora de cursa, tot i no tenir-ne ganes me'n prenc un per recuperar una mica de forces després del up-down de hill.

Wellesley collage es un punt d'inflació, després de creuar les sorolloses noies petoneres el circuit canvia d'aspecte. Començaran les primeres llargues e inclinades hills, fa massa vent per anar fora de la fila índia que s'ha creat. El sortir de la primera posició fa que riuades intermitents de persones et vagin sobrepassant. Sobretot concentració que això és molt i molt llarg, especialment avui que no sabia què era una tirada llarga prèvia des de feia moltíssim de temps.

Half maraton amb 1:22’53, rapidíssim però se que després tocarà patir de valent. Amb el cap ja posat amb Heartbreak hill, agafo la dinàmica de deixar-me caure down de hill i limitar-me pujar a ritme lentissim a les pujades. Constants hills trencarien el ritme fins al km 33. Al igual que el primer cop, el quilómetre trenta dos era la primera meta volant. Allí m’esperaven els meus estimats per donar-me l'última empenta i rodar fins a Boston. Va ser tal l'alegria de veure als coneguts que fins i tot vaig  parar a prendrem un gel i dos glops d'aigua amb podriem dir tranquil·litat.  Haver coronat la tercera hill més o menys viu sabia que em permetrien arribar a Boston city.

Un cop sentir que encara tenia una mica de força i ja sense  mirar més el pulsòmetre, enfilo els carrers que ens portaran cap a la mítica finish line. Estic més o menys viu fins al quilòmetre 38 i a partir d'aquí el fred i el vent se m’emporten. Vista i ritme ennuvolat em fan sentir la duresa de la marató, se però que és qüestió d’entregar-te a la dimensió desconeguda i despertar uns quilometres més endavant.

Últim pont abans de fer gir final cap a Boyston Street i ni tant sols el fet de veure l’arc d'arribada al final d'uns vuit cent metres em motiva a aixecar les cames. L'única cosa que coincideix amb el guio que tenia previst és això :” no em quedarà ni un gram de força quan creiu la línia d'arribada, ho donaré tot”.

"La concorreguda arribada del dia previ"

Ni tan sols puc aixecar els braços en senyal de victòria, creeu l'arc d'arribada i tots semblem uns malalts hospitalaris amb tremolors e hipotermies que no ens deixa posar ni els peus a terra sense semblar-nos balladors de break-dance.

Només recollim amb molta il·lusió la medalla commemorativa i ni tant sols agafem un glop d'aigua o menjar rehabilitador, tots directes a buscar alguna cosa per escalfar el cos i canviar-nos de roba.

"aquesta val per tres!"

Grandíssima cursa i no podia tenir millor escenari, la marató de les maratons. Perquè dic això? Perquè encara que ho publiquin les revistes, aquesta és la meca de qualsevol atleta, un cop a la vida aquí s'hi ha de venir. No hi ha res d'igual.

By Plàstic

ROAD TO PERDITION…

No tot poden ser flors i violes, aquesta temporada ha tocat amagar el cap sota l' ala i veure com tots els objectius somiats per aquest final de primera 2015 quedaven en paper fumat.

No passa res, no depenem de cap fitxa federativa ni cap renovació millonaria que ens permeti seguir posar-nos els pantalons curts. Això sí, amb una tristesa molt gran per  no haver-ho aconseguit però esperonat amb molta força per seguir endavant encara moltssímes curses més i treure encara més força d’on no n’hi ha.

" vistes impressionants del Perito Moreno

Anem per pams, amb l’objectiu final de temporada marcat ( la marató de les maratons) i esperonat per la gran marca assolida a Sevilla 2014, definiría una temporada diferent a les demés. La realització de la marató a finals del mes d’Abril, feia retocar tot el calendari i com no, anar a contracorrent.

" Mitic Fiz Roy"

El mes de Setembre, on normalment ja començem a tenir un ritme ràpid a les cames començava l’aventura Patagònica en solitari per intentar oxigenar al màxim les cames.

Rodatges, imatges i panoràmiques excepcional em tenien motivat per arribar a la mitja de casa nostra amb les condicions de sempre. ( bona forma)

Enlloc d’apareixer en plenes facultats, l’últim entrenament en un parc de Buenos Aires em va fer arribar a Catalunya amb una sobrecàrrega muscular al bessó esquerre. Esperançat amb les mans de’n wizard Joaquin creia que seria que qüestió de pocs dies però va ser tot el contrari, quatre setmanes amb rodatges míseres de distància i dolor efervescent. Resumint, les competicions del mes d’Octubre per la borda.

A empentes i rodolons ens plantem a la mitja de tgn i gràcies  a les inclemències del temps d’aquest any passat fan una mica d’hombra a la mediocre marca final.

"entrenaments llargs a aguestortes argentines"

Un cop ja sense molèsties, sembla que començo a agafar una mica de velocitat en poca distància. A mitjants de Desembre trec el cap a la mitja marató de Vitoria ja que feia molts anys que li anava al darrera i volia gaudir d’una cursa al Pais Vasc. Ni l’ambient de luxe de la cursa em fan brillar, encara amb pocs quilòmetres a les cames vaig veure com em desfeia com un siri a partir del quilòmetre quince de cursa.

Amb un bon entrenament llarg fet a Vitoria toca correr les obligades Sant Silvestre i com ja he comentat abans, disputo la Sansil de Sant Cugat a contra pronòstic  on el nivell dels corredors del capdavant de cursa em fan posar les piles, apretar les dents i assolir el primer 35’ de la temporada. Amb això ja podem començar a mirar endavant amb positivisme.

Estem al Gener i encara estic polint les curses de deu quilòmetres, cosa extranya i ben extranya per mi però tot sigui per fer un paper a l’Abril. Proper objectiu mitja de Barcelona amb uns quants dels companys Francolins, cada dia més difícils de veure i encantat de compartir com a mínim curses amb ells.

Amb els entrenament previs ja havia estat capaç de fer els obligats 9x1000 a ritme alt per poder fer una mitja amb garanties. Sortida doncs de la mitja de bcn amb molt bones sensacions, passant per un esperançador 36’30’’ al pas de deu mil però una mala segona part m’allunyen de l’objectiu esperat. Tres dies després d’aquest resultat arriba el detonant de la temporada, no puc posar el peu a terra sense que tingui un dolor infernal a la planta del peu.

" El Chalten, paradis del hiking"

No se de quina pasta estem fets però som més tossuts que una mula, segueixo entrenant tot i el fortissim dolor a la planta del peu. Dues setmanes deprés decideixo escoltar el cos i aparcar durant tres setmanes les vambes fins que em marxi la molestia. Ni realitzant aquest descans aconsegueixo posar el peu a terra sense dolor, ens plantem al mes de Març amb només una cursa amb tres mesos i em començo a desesperar, Boston m’espera.

A base de descans i paciència començo a trotar 20’ min un dia si i un dia no, ni tant sols amb aquests números era capaç de córrer sense molèstia. Mes d’Abril en mans de’n wizard Joaquin de nou em permeten arribar a la linia de sortida de Hopkinton, què seré capaç de fer?  En poquetes hores ho sabrem.

By Plastic